Yung Rajola: “Tenia ganes de trencar amb els clixés del trap i aportar un missatge una mica diferent”

Yung Rajola posa l’accent de les Terres Ponent a la nostra escena urbana. El vam descobrir dos anys enrere amb la mixtape Colors, i ara el nostre rimador lleidatà predilecte debuta oficialment de llarg amb l’àlbum Cor trencat (Halley Supernova, 2021).
Yung Rajola, Sr. Chen i El Noi de Tona

No considero que Cor trencat sigui un disc d’amor, però, així i tot, el títol és clarament de caire amorós. Estem d’acord?

El cor és un òrgan vital. Tots els òrgans del nostre cos són necessaris, però el cor és aquell membre encarregat de bombar la nostra sang: la nostra vida. Tenir el cor trencat sovint va lligat a estar trencat per dins. Tot i que és un concepte amb un alt significat en aspectes romàntics i emocionals… Quan vaig titular el disc, vaig voler desmarcar-me del sentit pur del desamor. Crec que COR TRENCAT parla de moltes coses. Parla de mi, de tu, de la meva generació i de la societat en general. Parteixo des del trencament més egòlatra -el desamor-… I, poc a poc, faig un viatge per totes les coses mundanes que m’han anat esquinçant el cor. Crec que aporta un missatge que jo trobo necessari. Els temps que corren, a més, són força incerts. I això fa que cada cop siguem més els que, mitjançant l’art, expressem el nostre desconcert amb el món i també les nostres vulnerabilitats. Cada cop aniran sortint més artistes amb coses a dir en aquest sentit. No en tinc cap dubte. Ja està passant.

La portada està molt relacionada amb la idea del títol i és molt efectista. D’on et va sortir la idea?

Volia fer alguna cosa impactant, que no et deixés indiferent. Vaig fer un petit dibuix de la idea que tenia i li vaig enviar al Marc Castelló, el fotògraf-autor de la portada del disc. Li va flipar i va dir-li a la Mia Biosca, de fer la direcció d’art. Va ser tot molt improvisat. Jo tenia molt clar que volia sortir nu amb un cor sobre el meu tors. Volia una portada sanguinolenta, crua, però també preciosista. I, és clar, ens faltava alguna cosa. Vam quedar un dissabte de gener del 2020 i vam anar a comprar flors de plàstic a un basar, entre altres ítems. Casualment la Mia havia portat també a l’estudi un mirall trencat i una tovallola. Al costat de la tela blava, la sang i el cor vam ficar-hi tot això i mira… ¡Un súper “bodegón” rajolenc que va sortir! Estic molt content de com va quedar la portada. I també d’haver-hi col·laborat amb artistes lleidatans per dur-la a terme.

Tant musicalment com temàticament, el disc està dividit clarament en dos. Per una banda unes cançons més ‘traperes’ i agressives, i per l’altra, temes més melòdics i introspectius. Per què aquesta divisió tan marcada?

No crec que siguin dues les cares que té el disc. Crec que hi ha cançons de tots colors. M’agrada pensar que és un disc per tots els públics. Hi ha qui se sentirà reflectit en un tipus de temes i hi ha qui ho farà en uns altres. Cançons com “Cor trencat” o “Nana pocha x anar a dormir” són purament instrumentals, sense electrònica, i tenen un missatge que pretén connectar amb l’oient des del primer segon. Altres com “No sé què fer”, ‘Tot és més fàcil”, “Ciutat trista” o “Happy Song” t’inviten a ballar amb tornades enganxoses i sons al més pur estil pop. “Gossos” i “Kusins” són tracks més agressius, amb clara voluntat d’impacte i un rotllo molt més traper. I ja, per acabar, “Autotune Tears” o “Pruna” són cançons amb un missatge existencialista, però amb una música súper còsmica. Com he dit, hi ha cançons de tots colors. Molt diferents entre si però amb un missatge, atmosfera i estils convergents. Per mi era essencial jugar una mica amb sons de tota mena i intentar connectar amb l’oient de múltiples maneres.

Tinc la sensació que en les cançons més introspectives veus de la lírica i l’estil costumista de grups com ara Manel o Mishima. És així?

Sí. Tota aquesta corrent del 2010 amb grups com Manel, Els Amics de les Arts, Mishima, etc. és una de les millors coses que li han passat a Catalunya els últims anys. Curiosament va anar de la mà d’aquells anys daurats on el Barça ho guanyava tot i Catalunya tornava a tenir una il·lusió política. “Nana pocha x anar a dormir” és una cançó purament inspirada en la música de Manel. Així com hi ha altres referències al disc: a “Ciutat Trista” podem trobar un pont al final de la cançó que tal qual és un “guiño” a ‘Liverpool’ d’Els Amics de les Arts. El meu vers a “Pruna” té una manera de ser cantada pròpia de Ferran Palau -que inicialment anava a col·laborar en aquest tema, no sé si es pot dir això-. “Kusins” és molt P.A.W.N. Gang, més en el discurs que en les formes… Quan vaig compondre ‘Tot és més fàcil’ pensava a fer una tornada de l’estil Suu… Inicialment “No sé què fer” era una cançó de trompetes. Etcètera. Hi ha moltes referències i influències al disc. Fins i tot un refrito de la tornada de “Corren” dels Gossos i Macaco al track “Gossos”.

I dibs del món de les músiques urbanes, en quins artistes t’emmiralles?

Artistes de tota mena. M’agrada molt la música urbana! La catalana, la nacional i la d’altres països! Joji, Stromae, Ghali, Yung Lean, Bad Bunny, Young Thug, A$AP ROCKY, Cupido, Sr. Chen, Cruz Cafuné, Rosalía, C. Tangana… N’hi ha tants! Te’n diria tants! I tots ells són genis! Val la pena mirar amb lupa les seves carreres. Em fixo molt en com fan les coses la gent que està al top. M’ajuda a millorar i a aprendre.

 Sr. Chen, justament, ha estat el productor del disc.

El Chen fins fa res era el meu company de pis! I, evidentment, ha estat un pleasure currar amb ell! Crec que des del primer moment que hem treballat junts la sintonia i la química han estat bones. El Chen és un professional de ‘cabo a rabo’ i poder gravar un disc amb ell és tot un orgull… I un gust. Com t’he dit, crec que fem bon tàndem i el paio sap com posar-li color a les meves històries. COR TRENCAT podria ser un disc de bajona, però gràcies al Chen quan te’l poses et venen ganes de moure l’esquelet. És un geni. Llarga vida al Chen.

Consideres que és el productor de moda a la música urbana catalana? Per què?

Clar… Però és que és normal! El Chen en un o dos anys serà el productor de moda de la música urbana castellana. Paraula. Es mereix tot lo bo que li està passant. I el que vindrà! Poca gent conec que treballi d’una manera tan ràpida i efectiva com ell. A més, crec que sap com treure’ns suc als artistes.

 

El teu estil no hi ha dubtes que s’emmarca dintre el concepte de músiques urbanes, però alhora tens recursos de molts altres estils. Com definiries el teu?

COR TRENCAT és un àlbum urbà amb pinzellades de cançó d’autor. Sovint trobem uns discursos i patrons molt marcats en el trap -o l’urban- i tenia ganes de trencar amb aquests clixés i aportar un missatge una mica diferent. No per res, eh… No vindré aquí de moralista a criticar una música que m’encanta. Que cadascú faci el que vulgui! Hahah… Hi ha gent fent urbana d’una manera més festiva, d’altres fent-la amb un punt de vista més trapero i d’altres, com jo, que ho fem d’una manera més reflexiva. L’estil és tan sols el pont, per mi et diré que no és el més important quan consumeixo música. Aquí ningú és un gàngster i tots anem a la nostra bola. Ningú ha de demostrar la ‘calle’ que té. Simplement fem música… I molt variada. De fet, això és el més guai. Crec que a Catalunya comença a proliferar una escena urbana rica en originalitat i pluralitat. I això sempre és bo.

A més de cantant/traper també escrius, pintes, fas peces audiovisuals… Creus que la pràctica de diverses arts t’ajuda a potenciar la resta? Per què?

Totalment. De fet, aquest disc està gairebé fet com si hagués pintat un quadre a l’oli. Un LP treballat a foc lent, madurat a llarg termini, composat lent… I titulat al final. No va ser fins després d’escoltar el disc que vaig saber realment del qual parlava COR TRENCAT. Quan el vaig tenir acabat, vaig entendre que per a res era un disc de desamor. Parlava de sentiments molt dispars… I molt purs, crec. I és que, tot i que tot l’àlbum és una al·legoria al desencant, penso que també té un contrapunt satíric i benhumorat que crida a l’esperança i brinda per un futur millor. Tota aquesta manera de treballar és pròpia de la pintura, o de la poesia. Són sentiments que surten i es traslladen directament al paper. Molts cops fins i tot sense sentit. Ajuda a crear imatges surrealistes i inconscients. El que molts cops no sabem és que aquestes imatges ens encanten… Perquè les veiem sovint en somnis. El Ferran Palau és un mestre en aquest sentit. Ell, de fet, escriu d’aquesta manera; és un rellotger de la cançó. Cuida cada vers al mil·límetre tot creant imatges metafísiques i meravelloses. Un crack. És que en sóc molt fan.

Abans d’aquest elapé només havies fet un EP i singles.

Inicialment Cor trencat anava a ser la segona part de la meva primera mixtape, Colors (KrakHaus Records, 2019). Però amb el Chen ens vam liar a fer temes i, al final, en teníem un patac. 11 cançons ja no són una mixtape i, ell, em va recomanar fer un disc. No em penedeixo en absolut. M’agrada treballar d’aquesta manera. Et permet mimar la teva música molt més.

 

Lildami amb “La dels Manel”, “Se queda” de The Tyets… i tu ara amb Gossos.

(Riures) En el cas de “Gossos” va ser totalment improvisat. Vam compondre, fer la instrumental i gravar tot el track en una tarda. Volíem fer un tema cru, al pur estil “Mina El Hammani” de Cruz Cafuné, i va sortir tot d’una manera súper sobtada i natural. El Chen feia la base mentre El Noi de Tona i jo escrivíem les nostres barres. Vam gravar les nostres respectives parts i ens faltava una tornada per tenir la cançó llesta. El Chen es va il·luminar i ens va dir que “ho tenia”. Va ficar-se els cascos, va encendre el micro i, de sobte, va gravar la tornada de “Corren” dels Gossos en versió trap. Evidentment, el Tona i jo ens vam quedar flipant. Ens va molar moltíssim. A més, penso que els versos dels Gossos reforcen molt bé la idea distòpica de ser una generació que corre i corre, però no sap on va.

A la cançó “Kusins” per què D.Mos diu tantes vegades “puta”? Ja a l’any 2021, crec que no té molt sentit utilitzar termes com puta en el context que l’usa D.Mos.

És el seu estil, la seva manera d’expressar-se… I beu sobretot d’influències del hip hop i trap estatunidencs. De fet, la mare del Dani és de Queens. Els americans diuen moltes animalades però, com que són en anglès, ho acceptem. En canvi, si són en català… Crec que és una visió una mica hipòcrita, la nostra. I més encara quan veus grups com la P.A.W.N. Gang, sovint criminalitzats per les seves lletres i actituds, relegats i gairebé bé fora de la indústria només perquè aquí anem d’assenyats. La Pawn ho va petar i va obrir el camí de tots els qui avui en dia estem fent rap en català! Els hi hauríem de donar les gràcies! D’altra banda, i ja contestant a la pregunta, “Kusins” és un track que parla de com el meu col·lectiu (Trap With Moderation: D.Mos, Marc Vi, Alex Alcalde i Yung Rajola) ens obrim camí a l’escena de la manera més xula possible. Sempre ens han menystingut… també per ser de Lleida. I vam voler fer un tema ple de ràbia, dedicat al rapgame català.

Text: Marc Ferrer / Foto: Nil Ventura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *