Xarim Aresté. Un vers lliure

La idea era aquesta: anar un dia a l’estudi i gravar una cançó. I sí, Xarim Aresté i la seva banda van tancar-se una única jornada (i mitja) a la peixera d’enregistrament. Però no van sortir amb un single sinó amb un disc, i quin disc!, sencer. Ses entranyes, treball de rock clàssic amb essències mediterrànies, és un dels millors àlbums facturats a casa nostra que podràs escoltar aquest 2022.

El disc m’ha semblat fill de The Black Crowes i Rolling Stones. Rotllo rock d’arrels.

Sempre ha sigut la meva escola però la banda no tenia ni idea ve d’un altre lloc.

Venen del jazz no?

A mi, el disc, em sona com molt mediterrani. Les cançons tenen una estructura i porto una guitarra que està feta a Amèrica.

T’ha influenciat el fet de tornar a viure a casa teva, Flix?

Sempre he fet servir la natura. Perquè la poesia sigui vàlida ha de partir d’una certa sensació de veracitat i la natura és pura veracitat. La intel·ligència de la naturalesa és allò al que nosaltres nomenem ciència, inclús art. Acabo recurrent sempre a la natura perquè la informació que ella em dona sé que és verdadera i és un mirall amb el qual no diré cap mentida.

Et perds per la natura per compondre?

Al contrari, si ho faig és per desconnectar no per anar a buscar res. Imagino que aquesta desconnexió també t’acaba aportant coses. El que més t’aporta a la vida és despullar-te. És el que més t’omple. Com més et despulles més lloc deixes per a l’amor. I a la música passa el mateix: com més silenci donis més dinàmica hi haurà i més música cabrà.

Com més et despulles més lloc tens per tornar a incloure coses.

Exacte! I en aquest disc m’he despullat al màxim perquè els músics poguessin omplir a la primera. Ho vam gravar tot en directe i els músics no coneixien les cançons. No ha sigut gens mental, no hi ha hagut una preparació física.

L’últim cop que ens vam tro bar per parlar sobre el llibeu llibre de poesia, em vas explicar que tenies molts discos nous a punt de publicar, però cap era aquest…

Va ser molt ràpida, la decisió de fer-ho. He fet un munt de coses aquest any: he fet una banda sonora també per un documental. He fet moltes hores de música, però també tenia ganes de fer un disc que fos un salt en què jo no tingues cap control del que anava a passar, que és un poc del que m’he cansat. Estic acostumat a treballar sol i no hi ha mai una sorpresa exter na, et pots sorprendre a tu mateix però de sobte estar en un sextet…

Ho necessitaves?

Sí, ha sigut com ficar-me sota d’una cascada.

Vau gravar en un dia i mig?

Sí, vam anar amb la idea. Me’n recordo amb en Pau Romero, el productor, teníem un cap de setmana. Si fèiem dues cançons doncs dues, no ens esperàvem fer tot el disc però quan vaig veure que era tan pur i els músics estaven tant en la freqüència, vam tirar milles i ho vam fer.

Retrat del músic i compositor Xarim Aresté.

Fins a quin punt el firmes tu, però és un disc de banda en el sentit que segurament amb la improvisació aquesta o la llibertat que han tingut ells que han acabat esculpint una cançó que si no seria totalment diferent…

Absolutament, les dues maquetes no tenen res a veure. Són les mateixes cançons però no tenen res a veure. Per això el disc es diu Ses Entranyes, perquè és un homenatge als músics de la banda. Són tots mallorquins. M’ha vingut de gust fer-los un reconeixement per la feina que han fet al disc.

Has dit abans que has estat fent molta música però també has estat allunyat durant un temps per dedicar-te a altres coses com la pintura i l’escriptura. Aquest distanciament ha fet que t’hi enamoresis de nou?

M’ha anat molt bé perquè quan de sobte he agafat la guitarra ja no tenia un impuls que em fes forçar la màquina. No havia arribat mai a la música amb tanta serenitat, sempre l’he fet servir per expressar el meu estat d’ànim fos quin fos sense res al darrere. És un impuls. I quan n’he tingut molts, he dit que podria fer un disc d’això. Però aquesta vegada, com ja em sentia molt realitzat amb la pintura i l’escriptura, la música era una cosa gratuïta que venia com un regal del cel i no he hagut de ficar cap mena d’esforç.

Vas tenir algun moment de pensar que ja has dit tot el que havies de dir?

Veig que la meva concepció de la música i del que és un artista i sento que encara està arrelada al paleolític perquè ho considero sagrat. M’ofèn que hi hagi un cartell d’Estrella Damn a cada escenari, com li ofendria a un catòlic que estiguis en una església. En aquest sentit, la música per a mi és una cosa sagrada, Però tinc la sensació que en general cada cop és menys sagrada i sí un entreteniment que no et convida a la reflexió. A vegades penso que està desapareixent el concepte que tinc jo de la música com un ritual de transcendència. És aleshores quan sento que som una espècie en perill d’extinció.

Sents que la teva finalitat com artista és aquesta?

No sento que tingui cap finalitat perquè la música no té cap finalitat, és com l’amor. El més bo que et pot donar la música és la música.

Quantes vegades dius al dia t’estimo a qui sigui?

A vegades cap ni una perquè passo molt temps sol, però quan estic amb gent soc afectuós. Tinc molta sort de tenir gent que m’estima molt al meu voltant.

Trobes que és important dir-ho?

Una vegada li van preguntar a Einstein quina és la pregunta més important que es pot fer la humanitat i va dir que la pregunta més heavy és si l’univers és un lloc benèvol. Jo crec que sí, que l’univers és un lloc acollidor i si ho és no hi ha cap motiu per tenir sensacions negatives. Crec que qualsevol por, temor o odi només pot ser il·lusori, només es falta de consciència. Com més conscients siguem del fet que tot el que ens envolta és un ordre colossal, més integrats estarem amb la nostra existència.

T’ha costat a tu despendre’t d’aquesta negativitat?

Moltíssim. No m’ho he tret de sobre, és un procés que no s’acaba perquè pots fer passos enrere. Jo crec que la consciència només és recordar, no hi ha res nou que hàgim que aprendre.

Parlaves abans del fet que et molesta veure cartells d’Estrella Damm però tu has tocat en molts festivals que esta patrocinats per aquesta marca.

Ho respecto moltíssim. Si algú vol guanyar-se la vida fent-se grotescament ric… Però sí que és veritat que sento que és salvatge. I a mi em fa sentir més aïllat de la música. Quan passa sento que no veig un humà, veig una màquina. I cada vegada em passa més. Això em fa reflexionar, escolto un piano i penso mira que antic o una flauta que té milions d’anys i encara em pot emocionar quan l’escolto. Encara ara cada cop sembla més clar que no farà falta que hi hagi un humà per fer música. Suposo que serà així. Cada cop és menys humà el procés de fer la música, per això he fet un disc en directe. De sobte el que m’interessava més era la imperfecció, que és el que ens fa humans. La diferència entre un humà i un robot és això, la imperfecció.

Tu has trobat una nova veu fent-ho així?

No, jo no m’he suportat mai a mi mateix, però m’era igual, Sentia que lo guai és això. Tot i que sempre m’ha fet por enfrontar-me a aquesta anteflexió, m’adono que això és el que realment té valor. És un disc lliure i, no sé si és això, o perquè tots els músics de la banda venen d’aquí, influenciat pel jazz.

Trobes en el jazz la puresa que s’està perdent en el rock?

La puresa no existeix enlloc. No hi ha res més pur que el flamenc i és una mescla.

O l’honestedat?

El rock ara no sé on està. Sospito que ha desaparegut. El veig a la tele a anuncis, veig l’estètica rockera, però no veig la filosofia que hi ha darrere del rock&roll.

I tu fas rock?

No ho sé perquè ja no sé el que és exactament. Per mi en realitat no hi ha molta diferència entre el punk, el jazz i el rock&roll. En el llenguatge és com si fossin expressions germanes.

Ho són.

El que vull dir que no diferencio gaire a l’hora d’escoltar música que és una cosa o que és l’altre per mi o és genuí o no ho és, sigui l’estil que sigui. Sí que és veritat que en aquesta actitud del jazz a mi em fa sentir molt viu perquè és incontrolable, és com l’amor: si el pots controlar desapareix. I en el jazz m’impressiona molt estar dins d’ells perquè no hi ha temps per no ser honest.

 

Si hi ha un concepte en el disc, és aquest no?

Sí, el concepte del disc realment és molt complex, em remunto a Newton. Hi ha hagut una guerra molt forta en el món científic i per mi la gent d’occidental s’ha oblidat d’una cosa que és fonamental per mi que és la saviesa del subjecte. L’essència d’occidental només compta com a real el que és mesurable. En canvi, jo crec que el subjecte té una saviesa implícita que és innegable. Mira si és innegable que és l’única cosa a la qual nosaltres estem connectats, la nostra experiència és aquesta. Les emocions, les sensacions allò que realment sentim quan sentim no sorgeix de la ment, el cervell no fa aquesta funció. Qui fa aquesta funció és la planta, la nostra emoció ve de la planta el nostre sistema vegetatiu, que no és diferent de qualsevol vegetal de planeta i ara mateix m’imagino que som bosc on estem parlant i si algú marxés ho notaríem. En el sentit que aquest bosc és el que realment existeix, estic segur que aquesta planta és el que som i com més a prop estiguem de la planta més connectats ens sentirem amb totes les persones i també amb la naturalesa, cosa que som. Sento que ens han venut que no som naturalesa, som fills. Tot el que nosaltres fem és fruit de la naturalesa i ens han ensenyat com si la planta fos alguna cosa, sense subjecte, una cosa que només té un procés químic i no hi hagués res més, però la quàntica ha demostrat una comunicació, una sensibilitat, una sensació i jo crec que això ens agermana. Els humans són plantes que es mouen i que tenen capacitat de calcular.

Quantes hores dediques a l’estudi?

No faig res més, m’he passat la vida estudiant. Vaig fer mitja carrera de filosofia i mitja d’història musical. Però de seguida em vaig sentir molt decebut pel sistema educatiu i vaig seguir pel meu compte.

Fins a quin punt la música i l’estudi et va permetre fugir del teu destí? Per exemple per la gent de Ribera d’Ebre sembla que hi ha un destí molt marcat: treballar a la patroquímica de Flix o la nuclear d’Ascó.

A mi em generava molta angoixa. La música va ser primordial. El concepte de llibertat que tenim és una invenció interna perquè ningú t’ho ensenya. Quins referents tenim de llibertat quan som petits? No en tenim. Només es pot educar un ésser lliure un ésser lliure. No ens han educat per ser lliures. Jo me’n recordo que quan escoltava música vaig tenir una sensació que no havia tingut abans i era infinit. Jo veia que eren versos lliures que no responien a res i això feia molt obvi que tota la resta sí que responia a alguna cosa que no era genuïna i jo em vaig sentir molt interpel·lat per allò. Però ja et dic, va ser una invenció, perquè al del meu costat no li va afectar sentir Nirvana o Sex Pistols i per mi va suposar una revolució brutal que em va fer entendre que hi ha un altre món possible, no només enfocat a la feina. Això m’ha passat sempre i he tirat tant cap allà perquè quan més he tirat del fil més a prop m’he sentit del meu origen.

Has fet les paus amb el teu origen?

No perquè encara no el comprenc. El nostre origen és l’aigua, les nostres emocions són aigua. Tot el nostre fruit és l’aigua i no ho pensem, no la respectem. L’aigua és una cosa molt sensible i té memòria.

Vius al costat de l’Ebre.

Vivim de cara al riu, però sento que la nostra cultura no sap res. Però sobre l’aigua es podrien escriure milions de llibres perquè és un misteri encara per la ciència, les seves propietats i el que som. Sí que em sento cada cop més en pau, però perquè cada cop sé menys i com més sé que menys sé, més en pau estic.

Què és el que últimament t’ha remogut les entranyes?

Crec que les entranyes no es mouen.

I que es mou?

El que es mouen són els pensaments i les emocions derivades als pensaments són relatius, poden canviar, però, en canvi, la teva sensació interna del que ets tu o de la teva experiència humana això no és relatiu, no hi pot haver cap adjectiu que te la manipuli. El que he entès es que si hi ha una cosa fiable en aquest món, són les entranyes.

Has tornat a sentir el que vas sentir quan vas escoltar Nirvana per primera vegada?

Sí, cada cop que agafo la guitarra és un ‘colocon’. El que significa és que l’ego desapareix i això és la música: fusionar-te amb una cosa que és abstracte però l’univers està dins d’això.

Diries que el teu objectiu és emocionar?

No, jo no tinc cap objectiu. La música no en té, per això és total. Pots trobar música allà on miris, és la intel·ligència de la naturalesa.

Què és el més bonic que t’han dit?

El més bonic és acompanyar perquè en els pitjors moments les paraules no arriben.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta