La Contracrònica del Vida Festival

Vida Festival (1 – 3 de juliol de 2021), Vilanova i la Geltrú

Parlar del Vida Festival és fàcil. És un dels millors festivals que es fan a casa nostra. Fora de l’angoixa urbanita. A tocar de platja, enmig de boscos i camps llaurats, escoltant les millors bandes emergents d’aquí i fora i les bandes que sempre t’han agradat i, el millor, evitant aglomeracions i que els cambrers se t’adrecin en anglès.

Parlar del Vida Festival 2021 resulta una mica més complicat. No ha d’haver sigut fàcil tirar endavant una edició enmig d’una pandèmia que amenaça els ànims de les persones d’una manera absurda i gratuïta, amb un cartell reconvertit a propostes de proximitat més o menys discutibles i que havia de seguir unes normes i protocols sanitàries de manera imperativa.

01_20210701_hinds_0081

Image 1 of 29

Obviarem això darrer, perquè els assistents ja ho vam poder comprovar. Cues interminables durant la primera jornada del Festival que (això) sí que va marcar els ànims dels assistents. Molts es van perdre no només una tarda de bandes femenines com Mourn o Hinds sinó, els primers caps de cartell presents, els madrilenys Vetusta Morla que tornaven i anticipaven nou treball. Però bé, sempre podies conformar-te amb els que sempre salven les nits, els DJ. El Vida Club i l’escenari polivalent enmig del bosc, un gran encert sempre. Sempre que, noms com la sorprenent Rigoberta Bandini, el mestre de cerimònies Joe Crepusculo o l’omnipresent Guille Milkiway, ja satisfacin les ganes de remixos del personal.

Nathy Peluso al Vida Festival

Una primera jornada agredolça que es va compensar amb una segona en què, per exemple, el combo intens que conformen la Maria Arnal i Marcel Bagés competia amb una festa major inesperada i gens tradicional a càrrec d’Hijos del Trueno (coses de l’escenari del Bosc que sempre sorprèn gratament), la nit acabava amb l’explosiva Naty Peluso i un Miqui Puig que sempre es deixa caure pel festival de la Masia d’en Cabanyes.

I com que no hi ha dues sense tres, la tercera jornada era la gran. Els instigadors, en gran part, que festivals com el Vida o el Cruïlla, hagin tirat endavant malgrat tot s’havien de deixar veure. Són els Love of Lesbian. Sense el seu concert experimental al Sant Jordi aquests festivals, no haurienanat endavant. Abans que ells, donasses com la Clara Peya o la Maria Jose Llergo, van aplacar la calor amb presència i contundència. Més tard la dissidència i subversió pop dels Chaqueta de Chandal et feien sentir que estaves en el festival i situació vital equivocada (coses del bosc, de nou), i enmig les navarreses Melenas t’acostaven a un garatge rock que ni pintat. Això, sí, Love of Lesbian van arrossegar a tot el personal un cop més per demostrar que són un dels grups més intergeneracionals de les darreres dècades. Ara bé, un cop acabaven les floritures harmonioses dels LOL, van arribar Mujeres, ells sí que si volen, et fan saltar durant una hora com volen, el seu garatge, rock’n roll, punk i tot el que sigui soroll i distorsió és indiscutible i inevitable.

Les ganes hi eren, i molt fortament. El 2022, encara n’hi haurà més. I el Vida.

Text: Laura Peña / Fotos: Eric Altimis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *