La Tiguerita – ‘Veneno’

Tiguerita

La situació era raríssima. Escenari enorme i el públic encara dubtós de si baixar-se la mascareta entre glop i glop de cervesa. Era un dels primers concerts de la “nova normalitat”. Tothom allà estava incòmode. Menys La Tiguerita. En només mitja hora,la catalana va descongelar els assistents del Nits del Primavera. Obria, ni més ni menys que per a la Mala Rodríguez. I és que un dels pupitres que il·lustra la portada del darrer disc de la xeresana estaria de ben segur ocupat per La Tiguerita. Seria  l’alumna avançada.

Quan La Mala va publicar Lujo Ibérico (Yo Gano, 2000) tenia 21 anys. La Tiguerita n’ha fet 18. I ja compta amb un disc, Veneno (Primavera labels, 2020), que desprèn els ingredients clau, no de la música urbana, com s’ha encaparrat la crítica a anomenar qualsevol producte de ritme sincopat o caribeny, sinó d’una carrera prometedora: llengua viperina, versatilitat i un punt fatxenda i cru en una escena encara –tot i la feina de tantes artistes– dominada per homes. Habilitats que també li han servit per a fer camaraderia amb Rosa Pistola.

La TIguerita demostra el que val amb el seu primer disc, Veneno
La TIguerita demostra el que val amb el seu primer disc, Veneno

Rere Veneno hi ha Dive Dibosso, mític productor de 7 Notas 7 Colores, i és clar, de la Mala Rodríguez (“Yo marco el minuto”). El mateix Dibosso destacava a una entrevista amb Red Bull la cultura musical de la jove: “Als directes em va demanar que fes servir com a intro un tema d’Héctor Lavoe”. El productor ha treballat les bases amb la catalana. Veneno és un primer pas per a La Tiguerita, però no el primer. La jove és major d’edat pels pèls. Però tot el que fa sona amb pes. Potser perquè Melissa va ser, abans de La Tiguerita, Meli MC, i va foguejar-se a batalles de galls. Fet diferencial perquè la veu, com passava amb La Mala, surfegi sobre qualsevol superfície. Dembow o trap: tant és el tempo, tant és el ritme. La força no es perd i aconsegueix cavalcar desacomplexada sempre. La petjada li ve de lluny, de família. Es foguejava sobre bases del seu pare, Dj a competicions de break.

Sempre amb missatges sòlids, representa una nova generació de compositors orgullosa de la perifèria: expliquen la seva ciutat, les seves relacions, el seu món. Com Morad, també és de L’Hospitalet. Pubilla Cases i La Florida són les seves arrels. Juga a futbol un tema, però La Tiguerita només marca gols sobre el camp. A l’escena, no va de farol.

 

Text: Yeray S. Iborra

Foto: Alba Rupérez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *