Una missió divina

El 10 de març de 1989 vaig anar a veure La Polla Records i Tijuana In Blue. Conduïa el meu amic Gabri. Deixem de banda que em vaig deixar l’entrada a casa. Oblidem que vaig haver de comprar una altra a la revenda. Passem per alt que em va costar dues mil pessetes i que als meus 18 anys, dues mil peles eren com un milió d’euros. El concert del 10 de març de 1989 amb La Polla Records i Tijuana In Blue, va ser un dels millors concerts de la meva vida, un dels millors dies de la meva vida. Per un nen al qual li agradava el punk i els pogos i fer l’imbècil, aquell va ser un divendres insuperable.

La meva relació amb el punk acabava de començar. Em comprava els discs a Kebra, al costat de l’Ovella Negra. Bé, no eren discs, eren cassets. I, òbviament, no eren oficials. Aquell fill de puta era més pirata que el Capità Barbanegra. Allà van caure MCD, Eskorbuto, Cicatriz, Zer Bizio, Barricada, L’Odi Social, Subterranean Kids i qualsevol cosa que em sembles sorollosa, guitarrera, faltona o passada de voltes. Era abans que tingués calés per comprar vinils. Abans dels Angelic Upstarts, Bussiness, 4 Skins, Cockney Rejects, Section 5 i tot el maleït catàleg de Link Records. Abans que Skrewdriver perdessin la xaveta -quan eren punks i cantaven “Antisocial” (un d’aquells himnes que han sofert el mal de quan és difícil separar l’art i l’artista).

Aquella època de viatges a Londres, de nits a la Tower Records, de samarretes negres, de Martens al New Look del carrer Avinyó, va ser com revisitar Peter Pan, amb una mica més de Capità Garfi i menys Campaneta. Jo ja tenia feina i una mica de diners i els meus pares van començar a preocupar-se de què collons li estava passant al seu fill. Tot havia començat quan els subnormals del meu col·legi de capellans posaven Madonna i els Dire Straits en els seus viatges de merda i a mi em donaven ganes de matar-los. En un d’aquests viatges, un amic em va passar un dia un casset. Al llom, escrit a boli hi posava: “Revolución. La Polla Records“. Devia ser l’any 1985. Em vaig enamorar a primera vista d’aquells tarts bascos que cantaven “estáis todos acojonados por el ejercito y vendidos a todos sus banqueros“.

El punk em va servir per a moltes coses, però la millor va tenir poc a veure amb els meus gustos musicals: va ser molt més important. El punk em va allunyar per sempre de les llargues mans dels maristes. Encara recordo a l'”hermano” Mugueta agafant la cinta amb els seus dits llardosos i dient-me: “Señor Garcia, esto qué es”. “És La Polla Records, hermano Mugueta. No creo que le gusten”.

Text: Toni Garcia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *