30 raons de pes

El 3 d’abril de 1991, els gironins Umpah-pah publicaven el seu primer disc, Raons de pes (Salseta Discos), obra capital de la generació del rock català. Recuperem el capítol que al llibre Tocats de l’ala li van dedicar al treball de debut de la banda de culte liderada per Adrià Puntí.

Tota escena necessita una banda de culte. La del rock català va ser Umpah-Pah. Els gironins van saber conquerir el públic amb una proposta que sonava totalment singular i diferent de la resta, virtuts a les quals calia sumar el magnetisme d’una figura tan genial com la del seu cantant, Adrià Puntí.

Intervenen: ADRIÀ PUNTÍ (CANTANT), PAU MARQUÈS (GUITARRISTA), MARC MARQUÈS (BATERIA), JOAN SOLÀ-MORALES (BAIXISTA), SALVADOR ESCRIBÀ (SALSETA DISCOS)

ADRIÀ PUNTÍ: Em dic Josep, però estava en un moment baix d’ànims i per animar-me em vaig regalar el nom d’Adrià, perquè la primera noia que em va dir que sí em va dir que li agradava més el nom d’Adrià que el de Josep. Quan era petit no comprava discos perquè no tenia cèntims [riu]. Abans hi havia com una mena de blocs on es guardaven els singles de vinil de 45 rpm. Eren unes fundes on n’hi cabien un munt. Recordo que el meu cunyat, quan encara no era el meu cunyat sinó un xavalot que feia la mili, em va portar un d’aquells blocs amb un piló de singles dels Beatles, els Rolling Stones i els Doors, que eren un dels meus favorits. De ben petit que ja em sabia la història d’en Jim. Tot i que això que morís tan jove no em va agradar tant…

PAU MARQUÈS: Els pares ja escoltaven música, i a casa teníem una bona col·lecció de discos. Recordo que de petit m’agradava especialment el single de Guillem D’Efak “Adéu, Andreu” [Orlador, 1967]. Em fotia molta gràcia. Però el meu primer disc, que ara no sé si me’l vaig comprar o d’on coi el vaig treure, va ser el single de la cançó de la sèrie Sandokan [riu]. Més endavant, vaig comprar-me un caixa amb diversos discos dels Rolling Stones, que em van marcar moltíssim al principi. I quan vaig començar a currar, que va ser ben aviat, era cobrar la setmanada el divendres per la tarda i sortir disparat a comprar discos. Eren uns anys en què estava descobrint la música, i tan aviat podia escoltar Roberto Carlos com Gary Moore. Durant una època, al principi de començar a tocar, vaig escoltar molt Elvis Presley, Otis Redding i Janis Joplin, que és una de les meves grans heroïnes. A tots aquests després hi sumaria noms com Van Morrison i Tom Waits.

MARC MARQUÈS: Recordo perfectament quin va ser el meu primer disc: Made in Japan, de Deep Purple [Purple Records, 1972], un disc doble en directe en vinil. Encara el tinc i encara l’escolto.

JOAN SOLÀ-MORALES: Even in the Quietest Moments… [A&M, 1977], de Supertramp, va ser el disc que va inaugurar la meva col·lecció. Vaig descobrir la música pel meu germà gran. Els pares escoltaven música clàssica, però ell escoltava jazz i em va encomanar l’amor per aquest tipus de música. També escoltàvem coses de rock simfònic, com Pink Floyd, Jethro Tull…

ADRIÀ PUNTÍ: Sempre hi ha hagut un piano, a casa. El pare tocava d’oïda. La mare sabia solfa i també el tocava molt bé. La meva germana ja el tocava als 4 anys, i als 15 ja havia acabat la carrera de piano. A mi, però, no em van obligar mai a res. Però és que si m’hi haguessin obligat, ho hagués enviat a pastar. No es tracta de portar la contrària, sinó de ser coherent amb allò que tens ganes de fer. Si tinc ganes de seure, sec, i si tinc ganes de tocar el piano, el tocaré. Tot i això, de vegades la vida t’obliga a fer coses que no tens cap ganes de fer.

MARC MARQUÈS: A casa, el meu pare tocava una mica la guitarra, però abans que nosaltres no hi havia hagut cap músic. Jo m’hi vaig enganxar pel meu germà. Tots dos, en Pau i jo, vam començar estudiant guitarra al conservatori, però ràpidament me’n vaig cansar i em vaig passar a la bateria amb un profe particular. En Pau feia vuitè d’EGB i va muntar un grupet amb els amics del Bruguera, el col·le públic on anàvem. Jo coneixia el bateria, Dani Pujol, que, durant el boom del rock català, va tocar en un grup que es deia 972 i que, curiosament,molts anys després seria el bateria d’Adrià Puntí. Però aleshores tocava amb el pimeríssim grup del meu germà Pau. Eren uns marrecs, però els van convidar a tocar en la inauguració d’una plaça de Girona. Vaig anar a veure com ho muntaven tot plegat i em vaig quedar pilladíssim amb la bateria. Aquell dia vaig tenir clar quin instrument volia tocar.

JOAN SOLÀ-MORALES: De petit tocava la guitarra, però me’n vaig avorrir i vaig deixar la música. Temps després, per un parell de rebots, a través d’un amic d’un amic em van oferir un baix i me’l vaig comprar. M’hi vaig quedar enganxat al moment.

PAU MARQUÈS: Era l’any 1986, encara érem a l’institut i vam formar el nostre primer grup, Swing Sec, on també tocaven el meu germà Marc, Jep Prades i Jordi Bonet, que més endavant van ser el cantant i guitarrista, i el baixista de Sui Generis. També tocava el saxo Carles Alabern, que amb el temps seria el primer mànager d’Umpah-Pah. Teníem un referent molt proper que eren els Copacabana, la banda de Josep Thió abans de Sopa de Cabra. Ells eren tres o quatre anys més grans que nosaltres. Com que feien concerts i tenien cançons molt xules, es van convertir en una mena d’ídols locals.

MARC MARQUÈS: A Girona ens coneixíem tots. Era una ciutat petita amb només un parell d’instituts, el Santiago Sobrequés i el Vicens Vives, que és on anàvem nosaltres i d’on van sortir els Copacabana. Allà vam formar Swing Sec, que era una mescla del que acabaria sent Umpah-Pah i Sui Generis. Quan vam començar a sortir també ens deixàvem caure per llocs com el Freaks o el Salsicha, els bars del carrer Nou del Teatre, el carrer dels Torrats. Allà era on passava tot i on era tothom. Coincidíem amb els de Sopa, que eren bastant més grans que nosaltres. Amb en Ninyín ens portàvem deu anys i amb la resta dels Sopa, cinc. Aleshores eren els nostres ídols.

Puntí esquinçant les cordes de la guitarra

PAU MARQUÈS: Amb Swing Sec ja vam fer uns quants concerts, fins que ho vam deixar córrer. Poc després ens vam retrobar a la Mammi Oplins Band. Érem els mateixos, però ara amb Joan Solà-Morales ocupant el lloc de Jordi Bonet com a baixista, Francesc Terrades com a teclista i el Pato, la veu. Aquest seria l’embrió d’Umpah-Pah.

JOAN SOLÀ-MORALES: En aquell moment, una mica abans que hi hagués tot el boom de Sopa de Cabra, començava a haver-hi certa efervescència musical a Girona i rodalia. Tot era molt local, però. Si volíem veure grans concerts, havíem d’agafar el cotxe i anar cap al Palau d’Esports de Barcelona. Vam baixar un munt de vegades a veure gent com Neil Young, John Mayall o Joe Cocker, que va actuar al Velòdrom.

ADRIÀ PUNTÍ: El meu primer grup va ser The Felaction on the Rocks Band Bang Bang. Després amb Lucas Sanmiguel vam formar Gnossiennes et Gymnopédies, un nom inspirat en Erik Satie. I posteriorment vaig estar tocant amb Eduard Canimas. Actuàvem en bars de Girona fent versions de gent com Sisa, Riba, Doors, Bowie i Lou Reed. Ens ho vam passar molt bé i amb això vaig començar a guanyar les primeres garrofes. Aleshores a Girona hi havia molta moguda musical, però com que soc un cul d’en Jaumet, com que era jove i volia mirar als ulls el lleó vaig marxar a viure a Barcelona. Vaig baixar a estudiar a l’Institut del Teatre, però el segon dia hi vaig deixar d’anar [riu]. Allà vaig coincidir amb Gerard Quintana, que hi va anar un any abans que jo, però ell al Col·legi de Teatre, perquè no el van agafar a l’Institut. També vaig coincidir amb Carles Sabater, que anava dos o tres cursos davant meu. En Carles era boníssim. I en Gerard, també. A Barcelona m’ho vaig passar molt bé, però també molt malament. No m’hi vaig acostumar. No m’agradava. No la suporto, Barcelona. Quan vaig tornar a Girona em vaig dir que havia d’anar a totes. Va ser aleshores quan vaig entrar a Umpah-Pah.

PAU MARQUÈS: L’Adrià rondava per Girona. En aquella època estava amb Eduard Canimas. D’alguna manera, ens havíem d’acabar trobant per força.

JOAN SOLÀ-MORALES: Umpah-Pah neix de la unió d’en Pau i l’Adrià, que van començar a trobar-se i a parlar de la possibilitat de fer alguna cosa plegats. En Pau em va dir d’unir-me a ells, i després se’ns hi van sumar Francesc Terrades, el teclista, que tenia una formació més clàssica i havia estat tocant en orquestres, i el guitarrista Jordi Gimbernat, que venia de tocar en un grup que es deia Suburbi. Al principi teníem un bateria que es deia Sebas.

MARC MARQUÈS: Quan es va formar Umpah-Pah jo era a Sui Generis, i per tant no vaig formar part de la primeríssima formació: m’hi vaig unir uns quants mesos després que comencessin a tocar. Al principi vaig compaginar els dos grups, Sui Generis i Um – pah-Pah, però era massa tute i em vaig haver de decidir per un dels grups. Em vaig quedar a Umpah-Pah. Tomahawk, la maqueta, ja la vaig gravar jo.

PAU MARQUÈS: Abans de gravar la maqueta ens vam presentar a un concurs de bandes noves que organitzava la Shock, una sala de Girona que ja no existeix i que, de fet, va durar ben poc. No recordo quants grups érem, però vam guanyar. El premi eren quartos per comprar material de música, i ens vam agafar un equip de veus.

MARC MARQUÈS: Amb Swing Sec ja havíem gravat un parell de temes en un estudi de gravació de Manresa gràcies a un premi que havíem guanyat en un concurs de bandes de Banyoles. Era l’any 1985 o 1986 i aquella va ser la primera vegada que el meu germà i jo vam trepitjar un estudi.

PAU MARQUÈS: La primera maqueta ens la va pagar el nostre mànager, Carles Alabern, que havia tocat el saxo amb nosaltres a Swing Sec. Ens va avançar els diners i després nosaltres els hi vam anar tornant. A en Carles el reconeixereu perquè surt al vídeo de “La cachimba i “Els rostolls d’Angelina””. És el que vesteix una americana de lleopard. La maqueta la vam anar a gravar a un estudi de Barcelona que era per la zona de la Meridiana, prop del canòdrom. Va ser tota una experiència.

MARC MARQUÈS: Amb la maqueta ja vam començar a fer molt de soroll per Girona i rodalia. Actuàvem molt, i alguns concerts van ser molt emblemàtics. D’aquella època n’hi ha un de mític en què l’Adrià va arribar molt tard. Ja començava a fer de les seves. Va ser una mena de Woodstock amb tots els grups de Girona: Sopa de Cabra, Eduard Canimas, nosaltres… Va ser un bolo per protestar contra les obres de la variant que s’estava fent i que es carregava tot un tros de muntanya molt maco de Sant Daniel.

A contrallum

JOAN SOLÀ-MORALES: Al principi era per anar fent, per tocar amb els col·legues. En cap moment em vaig plantejar el grup d’una manera professional ni em vaig imaginar que les coses ens podrien anar tan bé com ens van anar.

PAU MARQUÈS: Nosaltres anàvem un any rere els Sopa. Ells anaven obrint camí, i nosaltres, més o menys un any després, seguíem la seva senda. Per dir-ho així, ens vam aprofitar diverses vegades de les seves vivències i experiències.

MARC MARQUÈS: En aquella època hi havia molta relació amb els Sopa. De fet, jo era el cunyat d’en Ninyín, ja que estava sortint amb la seva germana. Ens van demanar que els féssim de teloners en el concert de presentació del seu segon disc, La roda, a les Casernes de Girona. La gent de Salseta ja ens coneixia, perquè els Sopa els havien passat una còpia de la nostra maqueta i els havia agradat. Els vam acabar de convèncer quan ens van veure en directe. Com aquell qui diu, aquell mateix dia ens van fitxar.

SALVADOR ESCRIBÀ: Eren un grup molt diferent de la resta, i amb un creador increïble al capdavant com era Adrià Puntí. Eren molt, molt originals.

JOAN SOLÀ-MORALES: Salseta va apostar per nosaltres des del primer moment i no vam haver de pagar-nos la producció de Raons de pes [Salseta Discos, 1991]. I és que trenta anys enrere gravar un disc era poc menys que un privilegi.

PAU MARQUÈS: Vam anar a gravar el primer disc als Aurha, els estudis que d’Esplugues de Llobregat per on van passar tots els grups d’aquella època. I com tots els grups d’aquella època, el disc el va produir Marc Grau. Tinc el record que érem molt joves i no teníem ni idea de com anaven les coses en un estudi. Però, tot i la inexperiència, trobo que ens va quedar un disc força ben parit.

JOAN SOLÀ-MORALES: A Raons de pes vam anar per feina per poder aprofitar-ho tot al màxim, especialment la base rítmica, i per poder experimentar una miquetona amb els detalls. El portàvem molt treballat del local quan vam entrar a l’estudi.

ADRIÀ PUNTÍ: Recordo que ja en el primer disc van cridar molt l’atenció les meves lletres. Tot sovint s’ha parlat de l’ús que feia de l’idioma com un dels trets característics d’Umpah-Pah i de la meva carrera en solitari, però no era res forçat. Escrivia de la mateixa manera que parlàvem a casa, tot i que intentant harmonitzar la lletra amb la melodia.

PAU MARQUÈS: Gràcies a les ajudes que hi havia per gravar videoclips, vam marxar a Jamaica a rodar el de “La cachimba i “Els rostolls d’Angelina” ” i, no ho negaré, ens ho vam passar molt bé. La veritat és que, més que pencar, vam fer els turistes.

JOAN SOLÀ-MORALES: No ens paràvem a pensar gaire les coses, simplement anàvem fent, però esclar, poder anar a Jamaica a gravar un vídeo va ser al·lucinant. Feia res érem un grup de Girona que no coneixia ningú i de sobte érem en un paradís com aquell. Amb tot, també érem conscients que no ens podíem penjar i havíem de fer alguna cosa amb cara i ulls per poder ensenyar quan tornéssim. Tot plegat, molt intents.

PAU MARQUÈS: Vam tenir més cançons que van funcionar, però “La cachimba i “Els rostolls d’Angelina”” es va convertir en el nostre tema més conegut, potser també pel vídeo. Hi ha grups als quals, quan els passa això, acaben renegant d’aquella cançó. No va ser el nostre cas. Sempre vam ser conscients que era un dels temes que la gent volia escoltar als concerts i la tocàvem sense cap problema. I aquell any vam tocar moltíssim. Un dels concerts que més recordo d’aquella gira va ser el que vam fer a Barcelona per les festes de la Mercè al Sot del Migdia. Vam compartir cartell amb Antonio Vega i els Blues Brothers, i allò estava a vessar: hi havia milers i milers de persones.

MARC MARQUÈS: No sé per què, però recordo que en aquell concert al Sot del Migdia, entre una actuació i una altra, a les pantalles gegants van projectar el vídeo de “La cachimba”. Va ser la presentació, la primera vegada que es podia veure. Això ens va obrir les portes a tocar més a Barcelona i la resta de Catalunya. I encara va anar a més amb el següent àlbum, Bamboo Avenue [Salseta Discos, 1992].

Puntí tapant-se les orelles. Algú li parla?

PAU MARQUÈS: Musicalment, Bamboo Avenue és un disc més ambiciós que el primer. Vulguis o no vulguis has d’anar evolucionant.

MARC MARQUÈS: Trobo que és el nostre disc més creatiu. Va ser un disc diferent, perquè ja ens ho crèiem. De fet, encara ara en Puntí fa molts temes d’aquell disc en el seus concerts en solitari.

PAU MARQUÈS: Més enllà de les cançons, del Bamboo Avenue també vam acabar molt satisfets amb el disseny, sobretot del diari que hi vam incloure a l’interior. Com que a casa teníem una impremta, tenia nocions de maquetació i em vaig encarregar jo del disseny d’aquest diari, que tenia de tot: secció de noticies, mots encreuats, horòscop… Ens vam inspirar en el disseny del Thick as a Brick [Chrysalis, 1972] de Jethro Tull. També va ser com un petit homenatge al format, ja que va anar de poc que la discogràfica no el publicava en vinil. Conscients que segurament seria l’última vegada que publicaríem un vinil, vam voler fer alguna cosa especial. De tant en tant encara m’ho miro, i la veritat és que té la seva gràcia. Això sí, va ser una feinada.

MARC MARQUÈS: En aquella època tothom ens deia que érem diferents de tota la resta del rock català i, d’alguna manera, nosaltres ens ho crèiem. Per començar, teníem un frontman, amb tot el seu aspecte androgin de l’escola Bowie, que sortia dels estàndards. Els Sopa eren els nostres Stones; Sangtraït, la primera banda de heavy en català, i Sau feien un pop més suau i comercial. I nosaltres? A vegades ens sorpreníem fins i tot a nosaltres mateixos. Escoltàvem molt bandes com The Waterboys, Van Mor rison, Lou Reed i David Bowie; grans noms del hard-rock com Led Zeppelin, Deep Purple, AC/DC, i referents de casa com Sisa i Riba. De la mescla de tot allò va sortir el so d’Umpah- Pah.

SALVADOR ESCRIBÀ: No van ser mai tan comercials com Sopa de Cabra, però artísticament i creativament eren impressionants. No van vendre tant, però van convertir-se en un grup de culte, una figura que també és molt important per acabar de consolidar una escena musical pròpia.

JOAN SOLÀ-MORALES: En aquells anys el rock català tot just passava pels seus anys de més efervescència. Érem conscients que estàvem vivint un fet excepcional, que formàvem part de tot un esclat de bandes. El que no sabíem era quant temps podia durar, tot allò. Era una barbaritat la quantitat de concerts que es van arribar a organitzar en aquella època per tot el país. I en tots sempre coincidíem amb una o dues bandes més de l’escena del rock català. El més impactant, però, és com a tot arreu sempre hi havia una gentada. En un sentit positiu, allò era desproporcionat.

ADRIÀ PUNTÍ: Tota la vida hi ha hagut escenes i esclats generacionals de grups. Nosaltres no vam ser cap excepció ni vam fer res excepcional, i això no vol dir que no m’agradessin els meus coetanis. Tota la vida que he estat molt sopero, per exemple: m’agraden molt, Sopa de Cabra. De fet, ja m’agradaven molt Copacabana, als quals havia anat a veure en diversos concerts.

PAU MARQUÈS: Al principi no n’érem conscients, però sí, hi havia tot un esclat de bandes del qual vam formar part. I no, no ens molestava que ens fiquessin dins del rock català, perquè fèiem rock i érem catalans. 

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Jordi Vidal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *