TWIN: “Avui dia ser original és més difícil”

Ana López es presenta amb el sobrenom de TWIN, la seva bessona a través de la qual expressa tot el seu imaginari interior sonor. Amb el seu elapé debut: Benasque comença a desplegar aquest univers ple de contrastos al més pur estil pop electrònic.

En quin moment vas decidir iniciar el teu projecte en solitari?

Abans, formava part de Her Little Donkey i tocava els teclats i feia segones veus o alguna principal. El procés de composició era molt diferent, hi havia cançons que les fèiem al local els quatre junts i després hi havia cançons que portava el Carlos (cantant). Jo també portava cançons mig fetes de casa, les acabàvem al local i, durant aquest temps, vaig fer unes quantes cançons que notava que no anaven amb l’estil de Her Little Donkey, o que me les imaginava directament amb una altra instrumentació i les vaig guardar. Va arribar un moment que volia treballar amb elles, tenia moltes ganes d’explotar aquesta fase més electrònica. Jo mai m’havia parat davant l’ordinador a fer algo meu de zero i així vaig començar.

Tenies clar que els temes havien de ser electrònics?

És cert que amb els últims anys he escoltat més música electrònica, amb el que venia fent que era més pop. I clar, jo venia de fer sintes, que és com l’eix de la música electrònica i vaig pensar a provar una cosa així.

En què et vas inspirar?

A mi el que m’agrada molt en les cançons en general és el baix, no sé si he sigut una baixista frustrada, sempre m’he fixat molt en els greus de les cançons i sempre buscava que tinguessin molta importància. M’ha inspirat molt i en moltes de les referències que utilitzava per treballar els greus sempre estan molt al davant, jo em fixava molt en la manera de construir o els elements dels temes de la Billie Eilish. També James Blake o Empress Of crec que buiden molt les cançons, el menos es más. Jo potser venia d’un estil musical on sumaven moltes capes i amb TWIN el que vaig intentar fer va ser buidar.

TWIN és el teu nom artístic i el de l’elapé. D’on surt aquest nom?

El nom em va costar molt treure’l perquè quan vaig decidir fer aquestes cançons i ensenyar-les, primer estaven les cançons i després el nom. Em va sortir perquè en realitat, jo sóc una persona bastant tímida i quan estava amb la banda era mot senzill perquè érem quatre, jo sempre estava entre tres persones més i no era la protagonista. Pensava que si treia un disc, la gent sabria que les lletres són meves i un dia amb unes amigues doncs els hi vaig dir que realment no seria jo, sinó que seria la
meva bessona.

Instantània de TWIN

Ja tenies les cançons escrites. Com va ser el procés des de l’inici?

Per a mi primer va ser el fet d’atrevir-me, tinc la sort de tenir a la Louise i al Ferran, els quals van ser quasi els primers que van escoltar les cançons i em van dir això ho hem de produïr bé i s’ha de treure. Jo pensava: ho penjaré, faré alguns concerts i ja està. Però, realment, després parlant amb els meus amics em van dir que els hi agradava molt i es volien sumar. Un dia li explicava a en Carles Rodrigo, el dissenyador i fotògraf, i va començar a fer l’imaginari visual de totes les cançons, més tard també va entrar la Idoia de Pértiga i clar la pilota es va fent cada cop més gran, ja no només és anem a treure quatre cançons. Des del principi que vaig decidir ensenyar les cançons fins que el disc va sortir, va mutar tot el que jo pensava que seria i ara, tinc moltes ganes de continuar tocant, estic fent un pròxim disc. El que jo pensava que s’acabaria amb quatre cançons sembla que al final no, aniré traient més coses.

En el primer tema de l’elapé ‘Benasque’ existeix una relació entre el missatge i la composició, sobretot en l’arpegi del final…

Quan vaig començar a produir la cançó amb els b1no, amb qui he produït tot el disc, jo els hi vaig dir que volia arpegis i llavors vam decidir provar l’arpegi amb aquesta cançó i realment funciona molt bé com a fil conductor de tota la cançó perquè va amunt i avall. Al final m’he adonat un cop l’he tingut acabada, que parla d’un moment d’inflexió a la vida, és interpretable per cadascú, però parla d’un moment que vols deixar enrere. L’arpegi ens està guiant durant tota la cançó i al final desapareix, és com que el punt d’inflexió ja ha passat.

L’elapé tanca amb ‘Instinto’ on torna la calma. Aquest contrast et va sortir de manera natural?

No ho vaig fer premeditadament. És molt guai que les coses prenguin sentit després, veure que hi ha coses que tu les fas, sense pensar i et surtin coses soles. Al final, tot l’elapé parla de la manera de relacionar-se amb el món, amb tu mateix, amb la teva parella, inclús amb la teva ciutat. Mentre que ‘Benasque’ representa el moment que dius això no m’agrada, trenca amb aquesta situació i ‘Instinto’ és el moment en el qual estàs assumint que estàs bé, hi ha vegades que mereixes estar bé i has de ser feliç amb aquesta situació. Per això, el tema t’abraça més, encara que pugui semblar trista, el rerefons no és de tristesa, és aprofitar la calma i gaudir-la.

Fa poc vas publicar ‘Escapar’ juntament amb Dj Coco. Com va ser aquesta unió?

Jo al Coco el vaig conèixer fa quatre anys treballant al Primavera Sound. Ell i jo muntàvem la fira de discos i ens vam entendre molt bé com a companys de feina, però no musicalment; jo sabia que punxava, era Dj i treballava al Primavera. Quan va sortir l’elapé jo tenia clar que m’agradaria fer algun remix, realment és música electrònica, però és molt tranquil·la i tenia ganes de portar-la més al ball. Vam estar pensant opcions de gent i no sabíem, com el Coco punxava amb tota la confiança li vam dir si ens podia dir gent perquè estàvem una mica perdudes i ell de seguida es va oferir a fer-ho. L’única condició va ser que ell escollia el tema.

Actualment, estem bombardejats d’inspiració i referències. Resulta més complicat desvincular-te a l’hora de començar un procés creatiu?

A vegades, potser ens pensem que és inspiració pròpia i és una referència… Això ja passava sense xarxes, si ets una persona que escolta molta música és fàcil. De fet, l’altre dia em va passar que vaig dir bua temazo i després vaig pensar que sonava semblant a un tema que havia estat escoltant. És cert que amb les xarxes, per exemple, a mi a nivell visual m’ajuden, no s’acaba mai, això està molt bé per agafar referències i veure un poc coses que potser tu no sabies que es podien fer. Abans trobar totes aquestes referències era més difícil. També és cert que avui dia hi ha tantes eines que ser original és més difícil. Ser únic és quasi impossible, quan tens molts referents, crec que has de saber agafar-los i fer-los teus amb la teva pròpia essència, si no, no tens personalitat. Tenir personalitat cada dia és més difícil, però es pot fer. El que abans et comentava, un dels meus referents és James Blake o Empress Of i ho serà per moltes persones més, però si escoltes la meva música i una d’aquestes persones segurament no tindran res a veure perquè a cadascú li inspira d’una manera diferent. Això pot passar amb el visual, potser t’agrada una foto i dius la utilitzo, però tampoc és tan fàcil copiar, hi ha tot una feina darrere. És cert que hi ha unes personalitats molt marcades i si tu intentes copiar-les, no estàs aportant res nou. En resum, està molt bé tenir referències, però les has de fer teves perquè si no crees un discurs, un univers propi, és com que li falta una pota a la teva música.

TWIN tocarà al Primavera Sound d’aquest any

Qui es va encarregar de la part visual?

El dissenyador i el fotògraf ha sigut un amic meu que es diu Carles Rodrigo i una noia que ve del món de la publicitat que li agrada molt inventar-se històries. Entre els tres vam desenvolupar el concepte de la bessona en construcció. En la portada s’està replicant, com el desdoblament de la personalitat amb una textura molt plàstica com si fos de vidre en el moment que s’està formant la bessona, TWIN que és la persona que pujarà a l’escenari i farà tot això.

Com va ser l’experiència de la producció?

Vaig produir amb els b1no, un duet d’electrònica, i vam gravar a la Bisbal de l’Empordà. Em vaig traslladar allà i ho vam fer en períodes de dos a tres dies tancats. Jo no els coneixia de res, només la seva música que em flipava. Tenia molta por per si em deien que no, però van dir que sí. A partir de les demos que jo els hi vaig passar em van ensenyar canvis d’estructures per veure si estàvem en sintonia, quan m’ho van enviar vaig al·lucinar de lo guai que era i va ser com anem a fer-ho. Vam començar a treballar, jo sobretot els hi vaig demanar ajuda amb la bateria i buidar-ho tot. Cadascú va fer la seva feina i quan vam arribar a l’estudi vam fer la gravació de sintes, baixos i les veus.

Trauràs un segon elapé?

Sí, ara estic fent noves cançons, la idea és gravar-ho durant aquest any i treure el segon elapé cap al 2023.

Ens pot avançar com serà?

De moment et puc parlar de les cançons que han anat sortint i hi ha de tot. Crec que hem anat cap a una electrònica més fosca i hi ha altres que continuen amb l’estil Pop i inclús més del que ho són ara. Potser després a l’hora de produir farem un estil i direm no podem fer una cançó de cada o es quedaran així, de moment està sortint una mica de tot. Sobre la lletra, últimament estic reflexionant molt sobre l’autoestima i la síndrome de l’impostor que tenim totes. I, sobre l’equip, crec que continuarà igual, de
cara a futurs directes, ara estic anant amb l’Adrià Serarols que té un projecte que es diu Bofirax i en Lluís Campos a la bateria.

On et podrem veure actuar?

Ara venen concerts molt guais, que es pugui anunciar el Primavera Sound i Castelló al març. Després, venen més al mes de maig i juliol, però encara no es poden anunciar. La idea és si no es toca fer música. El que m’agradaria de cara al següent disc és plasmar aquest imaginari que hem creat com un món robot i portar-ho també al directe. Ara mateix tenim una estètica molt cromàtica, però no hem treballat tant la part de llums, m’agradaria portar, més encara, el concepte del següent elapé al directe.

Text: Esther Bonjorn / Fotos: Louise Samson