Steven Munar: “Aquest és un disc especial, directe i ple de força”

Heterodòxia, irreverència, inconformisme, han acompanyat durant 25 anys la carrera d’Steven Munar. Després de diversos discos de reposada calidesa acústica, retorna a l’electricitat anb The Fish and the Net. Promet que ens farà pensar però tambè ballar.
Retrat del músic i compositor Steven Munnar.

Un quart de segle de carrera i encara ets capaç de donar vida a un disc tan notable com aquest The Fish and The Net (Miracle Records, 2021).

M’agrada pensar que és un bon disc, un disc especial, directe i ple de força. Però també estic orgullós de tots els discos que he fet fins ara en la meva carrera en solitari. El definitiu sempre és el que estar per venir.

Parla’ns una mica sobre el títol del disc. A què ens remet?

El títol neix d’una de les cançons que vaig fer pel disc, “The Fish caught in the net they drown”. La imatge té diverses interpretacions, pot ser una metàfora de com estem atrapats a les xarxes socials, a la manipulació a la qual estem sotmesos i que ofega… Però també el peix és un símbol que té moltes connotacions històriques, fins i tot a la platja de la Barceloneta ens trobem una escultura metàl·lica enorme d’un peix sense cap ni cua.

Vas haver de fer un crowfunding per poder-lo publicar.

Ens vam trobar en un moment en què teníem les cançons pel disc i sabíem que eren bones però no teníem els recursos necessaris per afrontar la gravació, la producció, la fabricació i promoció del disc. Va semblar el més adient. La veritat és que la resposta de la gent va ser fantàstica. No puc estar més que agraït.

A The Fish and The Net tornes a endollar-te.

Trobem cançons més directes i alegres que mai. Moltes son singles en potència. És un disc fet per una banda molt compenetrada i amb ganes de passar-ho bé.

La Miracle Band tal com l’hem conegut en aquest disc, està consolidada?

Amb la Patricia (Serrano) i el Sergio (Mesa) hi ha una química personal i musical molt important. Ja fa uns quants anys que toquem junts, i això crec que es nota també en el resultat de The Fish and The Net. Ara tenim un nou bateria, Andreu Giró, que és fantàstic.

 

“Trust” és el primer single i la ironia fina de l’actualitat política l’impregna. Seguiràs aquest camí amb el segon?

Doncs per ara estàvem pensant en “The Sun and The Moon”, una de les balades del disc, però darrerament també em venia al cap “She Talks about the Weather” o “Peach”. És, com dèiem abans, una de les qualitats d’aquest disc, n’hi ha prou singles en potència com per poder triar.

És un disc amb un ressò actual en la temàtica però alhora molt personal.

Les cançons les vaig fer en un període de tres o quatre mesos, després d’una bona temporada sense escriure cap. Van arribar en un període de canvi personal i vital molt important. A part de “Trust”, primer single, i potser també la cançó que dóna títol al disc, les altres no parlen gaire de temes d’actualitat, són més d’amor, de ganes de viure, d’experiències personals, d’espiritualitat, de pors…

El teu univers referencial continua sent el de grans clàssics del pop i el rock.

No tinc cap obsessió per cap artista en concret. Òbviament tinc els meus referents clàssics: David Bowie, David Byrne, Leonard Cohen, Echo and the Bunnymen i tants altres, que van i vénen depenent de la temporada. Quan faig una cançó no penso en ningú. És quan estàs produint o arranjant els temes que sorgeixen.

La portada del disc, d’Óscar Sanmartin, és una meravella com vau arribar a ell? O com va arribar ell a tu vosaltres?

Coneixia l’obra de l’Óscar per les seves portades d’El Niño Gusano quan compartíem discogràfica a finals dels 90. I ara havia vist feines seves més actuals, com les de Pigmy. Però no va ser fins que vaig parlar amb Onofree (nom artístic rere el que s’amaga Juanjo Onofre, exbaixista de The Tea Servants l’anterior banda de Munar) que em va remetre a ell. És un luxe, un grandíssim artista.

T’has retrobat amb les ganes d’escriure cançons a partir de fer aquest disc?

Sempre hi ha algun esborrany d’alguna cançó. Ara mateix estic jugant amb unes tres o quatre, però res definitiu.

Text: Laura Peña / Foto: Jaume Olsen