Roger Mas és la polla

El cantautor Roger Mas, solsonenc de soca-rel, celebra els seus vint-i-cinc anys de carrera amb un nou disc: Totes les flors (Satélite K, 2021), amb lletres que expliquen les experiències de la vida que feia una dècada que volia expressar i fent un tast musical del qual pot ser el seu proper disc.

Tot va començar gràcies a l’avi Joan?

Sí, de ben petit. Tenia cinc anys. Va ser començar a jugar amb ell. Els inicis d’estudiar solfeig em costaven, però amb l’avi, que havia estat músic, era diferent.

Com diferent?

No volia ni que fos un gran músic ni res semblant, el que volia era passar-s’ho bé amb el seu net, fent que fos un joc, ficant-me el cuquet i la il·lusió.

I així et va entrar el solfeig?

No, això ja em va costar més, quan t’has de posar seriós, és una mica complicat, i més quan faig honor a aquest mitjà en ser dispers, tenia una tendència a la dispersió important a l’hora d’estudiar.

I quina música et va influenciar en el teu inici?

Jo crec que el primer cop que em sento influenciat va ser per Pau Riba i Jaume Sisa, perquè de petit sentia la música dels meus pares i la que s’escoltava a l’època, la dels de la meva edat, no m’agradava.

I la part moderna, d’on et ve?

Vaig anar a veure la pel·lícula The Doors, d’Oliver Stone, vaig descobrir Jim Morrison, i a través d’això, Lou Reed. Però no va ser fins en Riba i en Sisa, que vaig dir: Si aquests ho tenen tot!

Tot?

Em connecten amb la meva infància, amb el meu món immediat, amb el tarannà de la gent que conec, i a la vegada la profunditat que també trobava a Morrison i Reed, però menys dramàtics, amb aquesta cosa catalana d’en fotre’s una mica de tot.

D’on et ve la inspiració?

Suposo que de les dificultats, les insatisfaccions i les incomprensions de la vida real. Quan els nens juguen reprodueixen el que veuen els adults i jo crec que l’art és aquest instrument per recrear el que un veu de la realitat, una ficció simplificada, per molt profund que siguis, sempre serà només un trosset.

Per jugar-hi?

Amb la seguretat que no pots prendre tant de mal com a la vida i que a la vegada t’entrena. Per exemple, quan surts plorant d’una pel·lícula, és un plor sincer, però no se t’ha mort ningú, però quan et passi de veritat, per desgràcia, potser estàs més preparat, crec jo. A mi em serveix.

I a l’hora de crear, també ets dispers?

Molt! El meu primer impuls creatiu és molt anàrquic i dispers, caçant mosques com un ximple. Després quan tinc l’esquelet de la cançó, serà així i anirà per allà, llavors sóc molt més metòdic.

I que ha canviat després de 25 anys de carrera?

Primer mires que has canviat amb moltes coses, però t’adones que hi ha una cosa que ets tu sempre, que si veiessis un vídeo amb sis mesos, ja t’hi reconeixeries trets. La ‘bèstia’ hi és i aquesta li passen coses i aprèn coses.

Retrat del músic, compositor i productor Roger Mas.

En el fons som la mateixa essència?

Ens pensem que canviem, però el que canvia és que potser ens estem apedaçant de quelcom dolent o estem exultants de quelcom molt bo, pensant que la vida és tan bonica. I en ambdós casos et sents diferent.

I musicalment?

Jo crec que també. Tot és un anar corrent, es va suplint amb ofici i experiència el que es perd en frescor.

Es perd?

Escoltes els primers discs i veus que no tens gens de vergonya i que no et fixes si la cosa està acabada o no. I de gran, tot i tenir sempre frescor, costa més de trobar, però tens millors eines en polir.

Es millora en tècnica, però la ‘bèstia’ és la mateixa.

Tenia un amic escriptor, Josep Maria Ullà, que va morir amb cinquanta i llargs, que deia que quan tens vint anys ja has dit tot el que havies de dir, però que no és fins als quaranta que aprens a començar-ho a dir bé.

Totes les flors, s’anava dir Set flors. El primer disc, Flors del somni; el grup Roger i les flors, has escrit un llibre sobre flors. Que tens amb elles?

Doncs amb el temps veus que representen la bellesa i la fragilitat, sobretot, de les experiències humanes. Són els moments de felicitat, però que tenen aquesta fragilitat de què poden ser trencades o trepitjades.

I això ho diu la cançó del mateix nom del disc?

Si, parla de la dualitat. Que hi ha temps per riure, un temps per plorar. Per estimar, per odiar. I la lletra sembla que parli de dues nenes, però és la mateixa, explicant que una mateixa persona pot fer tant una bona acció heroica com una vilesa. I la vida és aquesta lluita.

I el canvi de nom del disc, de Set flors a Totes les flores, va ser per tenir més material?

Es va ampliar una mica la cosa. Fer la música m’és fàcil i divertit, faig petites variacions, i ja ho tinc, perquè em genera interès, però amb les lletres vaig tenir algunes dificultats, ja que en el cas de la lletra, si s’assembla molt a altres, no m’acaba d’agradar. 

Et va costar doncs?

Feia deu anys que estava esperant dir això que he dit ara.

Al disc, l’inici i el final, amb ‘Taumatúrgia’ i ‘Le chansonnier miraculeux’, es veu molt instrumental.

Ben vist. És que aquestes dues són del proper disc, que ja fa més de mig any que estic amb ell i que no sé si me’n sortiré. Es dirà Tatitoté, l’onomatopeia del so d’aquestes notes que sonen amb aquest primer tema, entroncant primer amb Parnàs (Satélite, 2018), però també amb el següent disc que jugarem amb aquestes mateixes notes a totes les cançons.

Serà molt diferent doncs. 

Serà més conceptual. El d’ara més pop i el següent serà instrumental amb recitatiu, més atmosfèric, experimental i impressionista. Em fa molta il·lusió, però serà més difícil d’entendre (riures).

Que vols expressar amb Tu vols àngels xisclant ?

Òndia, les dues lletres que més m’agraden del disc són Sota el pau ferro i aquesta, perquè són les de més a dins. Parla dels moments difícils de l’experiència humana i que a vegades quan estàs trencat, la solitud és una cosa bona. Allà d’on vinc, el Solsonès, hi ha l’esperit de la mística de l’hortet i el rifle, i en aquesta línia dic: no us acosteu, que m’estic apedaçant.

“Mort, qui t’ha mort és qui no parla”.

Això ho coneixia a través de l’Albert Villaró, un escriptor andorrà, que allà, abans, quan hi havia un mort, es portava davant el jutge de pau, i aixecant el cos, aquest el picava amb un bastó dient aquesta frase, fins a tres cops. Feia anys que batallava per usar-la.

I tornes a usar la frase a Primavera traïdora.

Això passa constantment, les referències i els jocs. Sense anar més lluny, la cançó Totes les flors, quan s’acaba amb l’última volta de cors, el teclat va fent una petita melodia, que és la mateixa que fa el mateix teclat al final de Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008), el disc que n’estic més satisfet.

 

I el d’ara?

Ara, són les millors lletres des de A la casa d’enlloc (Satélite K, 2010), però com a disc, com a conjunt i que em representi personalment, el millor l’altre. Tots m’agraden i n’estic molt content, però per exemple Parnàs (Satélite K, 2018), són lletres d’altres persones que comparteixo, no són les meves, i ara sí. Per celebrar els 25 anys, ho havia de fer. I havia una necessitat vital de reafirmar-me a mi mateix.

Hi ha hagut pressió aquesta fita?

Personal, tota. Molta. Absoluta! Una pressió aclaparadora i difícil. Ha costat molt lluitar contra mi mateix.

Tornant a les lletres, veig una costant que és la repetició d’aquestes, quasi com obsessiva.

A mi les lletanies, les salmodies…, m’han agradat sempre molt, la cosa màntica. Aquest punt boig i obsessiu que va amb el pensament cíclic que tinc, em preocupin o no, li dono moltes voltes a les coses.

Ho reconec això.

(riures). En canvi, quan ho fas en una cançó, és alliberador. És el mateix que t’està molestant al cap, però fora. El que passa que a les persones que no els passa això per dins, la repetició pot posar-les nervioses, i a les que sí, no els molesta. A mi la repetició, m’asserena.

Per acabar, les espardenyes de veta, tradició o superstició?

Són les espardenyes de diumenge a Solsona. Allà tenim la cerimoniositat del barroc, que va ser un moment important al Solsonès i és un país antic allà. Es conserven maneres de fer i ens agraden els petits rituals que fan que el cicle de la vida tingui un sentit.

Però que vol dir per tu?

Quan porto les espardenyes vol dir que sóc seriós. Si no les porto, puc estar amb els amics i tal, però és una cosa que no estic firmant al cent per cent. Puc dir gairebé segur que les he dut a tots els meus concerts, fent el ritual de cordar-les abans de sortir, com dient: som-hi!, fem-ho bé!

Text: Joan Vendrell Gannau / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta