Folklore asturià reinventat

Rodrigo Cuevas – (13/11/21) Festival Acròbates

I quan tothom mirava cap a l’escenari aplaudint als músics i esperant que sortís el Rodrigo Cuevas, la veu de l’artista asturià atragué l’atenció del públic des d’un dels laterals del teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat. Arrencats els primers aplaudiments, ell mateix va considerar que no eren prou efusius –raó no li faltava-, així que va decidir repetir la seva sortida perquè ho rebessin “com si aparegués la Jurado acabada de ressuscitar”. Ara sí, el públic ja estava totalment ficat dins del Trópico de Covandoga, un espectacle on es canta, es balla i riu a parts iguals.

Barrejant el català amb el castellà i, per descomptat, amb l’asturià, Rodrigo Cuevas va introduir cadascun dels seus temes amb una sublim sàtira que el públic va agrair amb riures, aplaudiments i fins i tot ovacions, com la que va li va regalar després de cantar “Rambalín”, un dels seus èxits on li fa un homenatge a Rambal, un transformista asturià que va morir assassinat a casa seva l’any 1976. O a l’acomiadament, amb el teatre sencer dempeus. 

Potser és la seva aparent naturalitat que fa que l’espectacle sembli una improvisació o la seva forma d’interactuar constantment amb el públic, però si alguna cosa és evident, és que a la gent que gairebé va omplir el teatre els hi va agradar molt aquest espectacle tan arriscat i tan ben dissenyat. 

Retrat de Rodrigo Cuevas al Festival Acròbates

Rodrigo Cuevas és un showman i això mateix és el que ofereix, un show d’un gust exquisit on barreja el folklore asturià, l’electrònica, una fina crítica social i un erotisme cabareter d’allò més elegant. I per a representar tot això, que millor que un vestuari en el qual fusiona perfectament el més característic dels vestits tradicionals de les asturianes i dels asturians: la faldilla, la montera picona (barret per a ells) i, naturalment, les madreñas (calçat). Que tot s’ha de dir, ballar durant gairebé 90 minuts i fins i tot marcar-se un perreo amb twerk inclòs amb aquest calçat té el seu mèrit.

Text: Aida Garcia / Fotos: Eric Altimis