Rita Payés. A flor de pell

Talent precoç, Rita Payés acaba de publicar el seu primer (segón àlbum) en solitari, Como la piel. Un disc del tot irresistible. I si no que li preguntin a C.Tangana.

Diuen que a Cuba ets molt famosa…

(Riu) Això va ser molt fort. No era un cubà sinó un noi mexicà, crec recordar, però em va parar pel carrer i em va reconèixer. Jo venia de Varadero, rotllo… I sí, em van reconèixer. Molt graciós.

I ja tenim aquí el teu nou disc, Como la piel (Autoeditat, 2021).

Està passant. Em sembla increïble. És com… what the fuck.

És el teu primer disc en solitari.

Bé, vam fer un amb la mama (Elisabeth Roma), ara fa dos anys, Íntima (Autoeditat, 2019). Però és que a més a més, jo això dels discos en solitari no sé ben bé de què va, perquè realment no hi ha cap disc que gravis del tot sola. I sí, jo abans ja havia fet el disc amb la mama, i abans d’aquest els discos amb el Joan Chamorro. Sí que és el primer disc amb temes meus, amb temes propis. Això sí que em té una mica aterrada. Estic una mica a l’expectativa de què dirà la gent. Si sóc sincera he d’admetre que em fa una mica de vergonya.

Vergonya?

Vergonya. Em fa respecte el fet que una cosa que has fet en la màxima intimitat de casa teva de sobte es publiqui i d’alguna manera deixi de ser teu. Amb aquest procés tot canvia, Hi ha una pressió que abans no hi era. És estrany, perquè estic nerviosa, però alhora estic tranquil·la. I el més important, estic contenta.

Tots els comentaris previs que han anat apareixent son molt positius.

Molt. En aquest sentit no em puc queixar gens ni mica. Ara, però, del que tinc ganes és de poder-ho compartir. Jo ja he fet la meva feina. Ara toca que el gaudeixi la gent.

Aquest, com tants d’altres, és un disc pandèmic sorgit del confinament.

No tot el disc, només alguns temes. D’altres són més antics. “Nunca vas a comprender”, que és el primer single que vam publicar és de fa no menys de dos anys. Temes que si no havia gravat abans era perquè no havia aparegut el moment adequat. DE la mateixa manera que hi ha cançons que vaig fer dues setmanes abans d’entrar a gravar.

Retrat de la cantant i música Rita Payés.

I els més antics encara te’ls sents teus?

Sí. És cert que son temes que no acostumo a tocar gaire en directe perquè no els vull avorrir.

No el firma, però la teva mare està molt present en el disc.

És una figura vital en el meu univers creatiu. Una persona fascinant que és capaç de convertir en cançons les notes de veu que li envio.

Sí?

Bé, jo sóc la que fa les cançons, la que toca la guitarra i el piano i d’allà sorgeix tot, però ella és la que fa els arranjaments, sobretot a la guitarra.

Et dediques a la música per ella?

Segurament jo no estaria aquí si no fos per ella i per la música. De fet tots dos, el meu pare i la meva mare son músics. Però jo no he sentit mai la pressió d’haver-me de dedicar pel fet que ells ho eren. Però també és innegable que la seva influència està allà. A casa, sí, tot era música.

La Sant Andreu Jazz Band

Sí, sóc fruit d’aquella pedrera, que té les seves coses bones, però també de dolentes. Amb tot, amb aquella edat, estar envoltada de tants nens de tant talent és molt enriquidor. En aquestes edats és molt difícil trobar gent afí a tu que gaudeixi amb les mateixes coses. Quan passa, és molt guai. També ajuda a motivar-te.

Com?

Quan ets petita, si has de tocar sola a casa, és molt difícil trobar aquest punt de motivació. Si comparteixes l’experiència amb gent de la teva edat, és molt més fàcil i senzill. I sí a més tenen tant de talent, millor, perquè voldràs progressar per tocar com ells. Crec quer aquesta és la millor part d’aquest projecte i el motiu pel qual tanta gent sorgida d’allà continua vinculada al món de la música.

Seguiu en contacte?

Sí! No amb tothom, perquè d’allà hem sortit molta gent, però amb els més propers sí, som molt col·legues.

El jazz et va trobar o el vas trobar tu?

El culpable de la meva afició pel jazz és el meu pare. Ma mare ve del clàssic. El meu pare, que també toca la trompeta, és un apassionat del jazz. A casa era el que sonava a tota hora. Aquesta va ser la meva introducció al món del jazz. Això i anar tocant en combos ja des de ben petita. Podríem dir que el jazz i jo ens hem trobat mútuament.

Al disc hi ha jazz però també molt més.

El disc s’ha allunyat molt del jazz. Venint ma mare de la música clàssica i jo del jazz, hem trobat un punt en mig del camí que sona a bossa nova, a boleros, a música cubana, on totes dues ens sentim a gust. A tot això hem de sumar que com explicava, ara hem inclòs els meus temes que potser tenen un punt més pop.

Òbviament, també t’estrenes com a lletrista.

Això és el que em fa més vergonya del món mundial. És molt difícil escriure lletres. Tampoc li dono massa voltes. Sóc d’aquesta mena de gent que quan m’hi poso, si em surt perfecte, i si no, al calaix. Per a mi, indubtablement, és la part més difícil de fer cançons.

 

Però la gaudeixes?

M’agrada però… Em costa fer una cançó i que m’agradi al cent per cent. La lletra és la part que més s’allunya de l’estrictament musical i a més, és on més et despulles emotivament. No t’adones i en una lletra ho acabes dient tot. I jo sóc de les que es llença a la piscina. M’agrada el moment en què ensenyo per primera vegada una cançó i veig la reacció que genera. Potser perquè sóc molt exigent i em costa estar del tot satisfeta amb el que faig.

De què parles?

Hi ha lletres de desamor. D’altres que son més alegres. Son lletres molt personals, suposo, però no hi ha un clar comú denominador entre totes elles.

És aquesta insatisfacció la que et fa seguir creant?

Suposo que és una mescla de tot. Amb tot, per a mí la música no és un sentiment d’insatisfacció sinó una necessitat. És el meu dia a dia. No faig una cançó cada dia, però sí que estic en contacte constant amb la música. No sé viure sense ella.

Segueixes estudiant a l’ESMUC?

Segueixo estudiant, però enguany ja acabo. Estic fent Interpretació de trombó jazz i em falten dos mesos per acabar. Porto quatre anys i estic que ja no puc més.

Hi ha hagut cap moment en què t’hagis cansat de la música?

Hi ha moments de bajon, sí, però mai fins al punt de voler-ho enviar tot a la merda. El millor que té la música és que te la pots prendre de moltes maneres. I sí estic farta de practicar amb el trombó, puc agafar la guitarra o el piano. I si no, escoltar un disc o anar a veure un bolo. Hi ha moltes formes de fer música o gaudir-la.

Quan compons, amb quin instrument ho fas?

Normalment amb la guitarra o el piano i cantant. Amb el trombó, alguna vegada alguna melodia, però poc. El trombó, el repte que té a l’hora de compondre, és que no és un instrument harmònic.

I per què el trombó?

Quan era petita vaig veure un nen tocant el trombó i em vaig enamorar de l’instrument. Recordo que era un nen pèlroig, portava un barret i em va semblar superdivertit. Aquell mateix dia li vaig dir als meus pares que volia tocar aquell mateix instrument.

Parlàvem de la Sant Andreu Jazz Band, però ara que ets a l’ESMUC…

Déu n’hi do el talent que ha sortit d’aquí. Som moltes. I ara perquè tot està mig tancant, però podrien haver-hi cada dia desenes de concerts a Barcelona, perquè hi ha un munt de gent que toca i toca molt bé. Novament, ho veig com una motivació.

És el que més trobes a faltar?

Sí. Però sobretot el que trobo a faltar és tocar tranquil·la, amb la gent sense mascareta i sense patir per si hi ha confinament comarcal, i poder fer una birra amb la gent després del bolo, que és el moment en què passen coses màgiques.

Retrat de la cantant i música Rita Payés.

Què és el més bonic que t’han dit de la teva música en una d’aquestes birres de després d’un bolo.

M’han dit coses molt boniques. Moltes. Recordo que un senyor em va dir que la seva filla havia deixat d’escoltar el “Despacito” gràcies a haver descobert la meva música. Em va fer molt feliç.

No t’agrada el reguetón?

No ho sé perquè no l’escolto.

Què escoltes?

Coses més semblants a les que faig. Escolto molt jazz. També música brasilera. I boleros. I també alguna cosa de clàssica. I en l’altre extrem coses més pop.

C.Tangana va admetre que vas ser una de les seves influències a l’hora de compondre el seu tema “Comerte entera”.

Va ser tot molt estrany.

El coneixes?

No. Ens havíem de conèixer però al final no va passar. He d’admetre que va ser un subidón. Soc trombonista de jazz. Vinc d’un món, suposadament, molt llunyà al seu. Que un personatge com ell s’interessi per mi encara em resulta sorprenent.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *