Rita Payés domina tots els ritmes

Quan vas al Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona a la Sala Barts a veure la Rita Payés, et pots imaginar un concert ple de talent però més aviat tranquil i monòton. I el talent hi va ser, per tot arreu. En la veu profunda de Rita Payés i en la seva forma magistral de dominar el trombó, en els àgils dits d’Elisabeth Roma a la guitarra, l’elegància d’Horacio Fumero al contrabaix i els ritmes de Juan Rodríguez Berbín a la percussió. Però és que, a més, el concert no va ser ni tranquil i monòton, sinó que va estar ple de ritme.

Presentant el seu segon disc amb la col·laboració de la seva mare, Elisabeth Roma, les ganes de Rita Payés d’actuar es reflectien en com es dirigia el públic. No només per les dificultats que suposa fer directes avui en dia, sinó sobretot pels nervis de presentar cançons escrites per ella. I és que aquest Como la piel (Autoeditat, 2021) és el primer disc on fa aquest pas, la qual cosa ens va permetre saber alguna cosa més d’algunes cançons amb les explicacions tímides que l’autora en feia entre una i altra. Explicava, per exemple, que “Loca Mente” se li havia ocorregut un dia que feia un temps estrany a la platja de la Barceloneta.

Rita i el seu inseparable trombó

I per acompanyar aquest tema va convidar a l’escenari a Pol Batlle, que hi va aportar un encertat punt de bogeria amb la seva guitarra elèctrica. També va aparèixer el germà de Rita Payés, Eudald Payés, per acompanyar a la trompeta la cançó del disc que havia escrit ell. Enteneu ara què vull dir amb que el concert no va ser monòton?

Però és que més enllà dels convidats, els quatre membres de la banda, o fins i tot mare i filla soles cap al final del concert, ens van deixar un repartiment tan variat com deliciós. La majoria van ser temes del nou disc, com el melòdic “Nunca vas a comprender” o el dinàmic “No digo que no (vaca y pollo)”, que d’entrada s’havia de dir “Vaca y pollo” però, en paraules de la seva autora “hauria quedat molt estrany, no?”.

Elisabeth Roma abraçant la seva guitarra espanyola

També va haver-hi moments més commovedors, tant amb la versió del “Leozinho” de Caetana Veloso, que Payés s’imaginava cantant-li a un nen petit, com amb la versió d’Amalia Rodrígues amb una frase tan poderosa com “por una lágrima tuya me haría matar”.

Dels plors a les rialles s’hi va passar més d’un cop al llarg del concert. I és que amb només 21 anys, Rita Payés ja no només domina els ritmes del jazz i la bossa nova, també domina els ritmes del directe. Si fins i tot ens va fer cantar. Va ser en una de les peces més interessants d’aquest magnífic Como la piel, i “Quién lo diría” que acabaríem tots cantant un dimecres de pandèmia en un festival de jazz a la sala BARTS?

El quartet al complet
Text: Jan Romaní / Fotos: Jordi Calvera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *