Rigoberta Bandini. Pura droga

Paula Ribó és escriptora, dramaturga, actriu de doblatge, cantant, i ara, per si fos poca cosa, és també la persona que hi ha darrere d’un nom i cognom dels quals tothom parla: Rigoberta Bandini. Ha publicat quatre singles i està arribant a un públic molt heterogeni i –alerta!– cada cop més massiu.

Durant les últimes setmanes els teus oients a Spotify han crescut a un ritme vertiginós. Com ho estàs vivint?

Ho estic vivint amb molta il·lusió. Amb l’Esteban, la meva parella, anàvem fent pantallazos quan tenia sis mil oients, i ara que anem pels cinquanta mil mensuals és molt emocionant.

A Catalunya coneixíem les teves facetes com a actriu de doblatge, escriptora, directora de teatre. Has trobat amb el projecte de Rigoberta la manera perfecta d’expressar la paraula?

Sí. Amb el projecte de Rigoberta s’uneixen molts vessants meus i em sento molt còmoda. Sempre he escrit, he experimentat altres vies de creació, però ara és com que s’ha ajuntat tot, acabo de fer trenta anys, i és com quelcom màgic. 

Encara que aterres ara amb aquest projecte tan sòlid, escrius música des de fa molts anys… 

El primer manuscrit és de 1999, tenia nou anys. Des que vaig començar a aprendre a tocar la guitarra, per mi compondre era natural. Cada vegada que anava aprenent un acord veia una nova oportunitat per compondre, i segueix passant el mateix. Per canalitzar les coses que em passen m’assec sola i començo a compondre.

Recordes què deien aquestes primeres cançons?  

La primera parlava de la lluna, el sol, les estrelles… Després cap als onze anys vaig escriure una altra cançó que li dedicava a la música i era molt intensa. Personificava la música i parlava amb ella i li donava les gràcies.

Molta gent coincideix que amb la teva arribada hi ha una proposta fresca, valenta, dins del pop i l’electrònica. Quin ha estat el camí que has fet per trobar el so de Rigoberta Bandini?  

Des de Too many drugs sabia el que no m’agradava, tenia clar el que sí, però tampoc gaire. Vaig tornar una mica boig al Fluren, el productor, fins al dia que vaig dir: “Ahora!”. A In Spain we call it soledad també va passar que tenia unes idees i després a l’estudi no m’emocionava d’aquella manera. Treballo una cançó fins que m’emociono.

Rigoberta Bandini durant la xerrada amb en Víctor Clapés 

Com t’han ajudat els productors, el Fluren, l’Esteban Navarro i l’Stefano Macarrone  en la teva proposta?

Molt. L’Esteban, al principi quan escrivia en anglès, em va dir que provés amb el castellà. Em va fer ràbia, però després vaig entendre que tenia tot el sentit, perquè connecto molt més amb el públic quan les toco. El Fluren, l’Stefano Macarrone i l’Esteban són molt importants perquè les meves maquetes són molt petites, estan gravades amb guitarra, i s’allunyen molt del que finalment és.

Has begut de moltes músiques molt diferents. Creus que aquesta manera desacomplexada d’entendre la música t’ha influït en la teva pròpia proposta?

Suposo que sí, però no en sóc conscient. Jo sempre he escoltat la música que m’emociona, i m’és igual si és Marisol o és Billie Eilish, que també m’emociona molt. Però el folklore espanyol, o Franco Battiato, també. Totes les cançons que ens emocionen es queden dins de nosaltres i ens alimentem d’elles.

A les teves cançons conviuen la profunditat, la música de ball, l’humor… Què t’agrada d’aquesta barreja? 

Amb la música m’interessa relativitzar la vida i celebrar-la. És el que faig també quan escric o dirigeixo teatre. M’agrada tractar un tema, buscar el sentit de l’humor, però també buscar la il·luminació, i no deixar que el públic marxi pitjor del que ha entrat. Personalment això no m’agrada.

Hi ha algun artista que escrigui també d’aquesta manera que t’agradi?

La Bien Querida m’ha inspirat molt. Les seves lletres parlen més de l’amor romàntic, però tenen quelcom fresc. I el Roger Wolfe, poeta, també m’inspira molt. Ara fa molt que no llegeixo els seus poemes, però crec que alguna cosa d’ell s’ha quedat en la quotidianitat de les meves lletres.

Too Many Drugs i In Spain We Call It Soledad estan arribant a un públic molt divers. Com t’expliques que estiguin connectant tant amb la gent tenint en compte que no són cançons amb estructures clàssiques de pop?

Crec que la gent té set de coses boniques. La tendència és molt fosca de molt del que s’estrena. El trap, per exemple, que hi ha cançons que m’encanten, però la tendència és molt tecnològica, tira cap a l’autotune. Em sembla una mica gris, encara que hi hagi parts molt maques. Jo pensava que la meva música era antiquada i ara que veig que la gent hi connecta.

A In Spain We Call It Soledad barreges anglès i castellà, fas uns jaleos al final, imites accents… Trobes a faltar que es jugi més i que es trenqui amb la serietat en la música?  

M’agrada que a l’art hi hagi sentit de l’humor en general, perquè és el que fa balanç i el que fa que un missatge t’arribi. Si tu només em dones cal, aquell missatge el rebutjo. Si em dones cal i arena, entra més fàcil. A mi, per exemple, m’encanta Paolo Sorrentino perquè és intens, és poètic, però el somriure del personatge s’està burlant d’ell mateix, del director, de tothom. Crec en aquesta manera de crear.

Què et va fer escriure Too Many Drugs? Perquè som molts els qui anem repetint això de ‘Too many drugs, muy poco espíritu…’

Parla de la toxicitat en general. La normalització de l’alcohol i les drogues a la nostra generació és molt heavy i penso que hi ha molt poc esperit, i jo sóc la primera, és una absoluta autocrítica. Vaig tenir una necessitat de buscar les coses en el meu interior, encara que soni molt Santa Teresa de Jesús. Vaig començar a meditar, amb equilibri. Està massa normalitzada aquesta toxicitat i no ens fa bé. I tot va partir d’un canvi dràstic i intern. I vaig voler dedicar-li una cançó a la llum i a l’esperit i a allò que em mou d’una altra manera.

Retrat enigmàtic de Rigoberta Bandini

Per tant d’una banda parles de prendre les regnes, però també d’acceptar les coses com passen, i estar bé amb el que vingui… 

No volia fer un canvi de vida i jutjar a la resta, em semblava injust i patètic, perquè abans-d’ahir ho estava fent jo, i no m’agrada donar lliçons. La lletra diu “todo está bien porque siempre estuvo bien y estará bien” perquè és així. Si en algun moment de la vida necessites buscar la teva veritat sortint cada cap de setmana, o trobant la teva il·luminació amb l’LSD, o només en les drogues, perquè la toxicitat té moltes formes… Doncs està bé. Volia que aquesta cançó fos un himne per la llibertat. No hi ha bons i dolents.

A Que Cristo Baje també barreges el diví i el terrenal… Ets una mica mística? 

Sóc bastant espiritual i intento ser-ho cada dia més. Quan veig documentals que diuen que hi ha milions de galàxies com la nostra, m’emociona. No crec en la figura clàssica de Déu, però tinc la sensació que hi ha molt més del que ens plantegem i som molt poderosos.

Tens clar quines seran les pròximes passes en la música? Faràs un disc?

No em plantejo l’àlbum com un projecte a curt termini, però sí que em faria il·lusió fer-lo en un futur, perquè té quelcom teatral. Ara treuré una versió de Beethoven que va versionar Mocedades, i que ara versiono jo. I també un poema que he desconstruït i que s’ha convertit en una cançó. O sigui que si algú espera un hit, que s’esperi, perquè venen coses freaks.

Text: Víctor F. Clares

Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *