Ricky Gil: “Crec que puc aportar alguna cosa diferencial a l’escena actual, encara que sigui des de la veterania”

“Infinites Rutes Invisibles” (Chesapik) significa molt més que el debut en solitari del Ricky Gil, conegut cantant de Brighton 64, Matamala o Top Models. Significa anar un pas més enllà en les seves ambicions musicals i a la vegada gaudir d’una segona o tercera joventut que és aquella sensació que tens quan tires endavant un projecte musical nou. Cantat i compost íntegrament en català, gravat I acompanyat amb els massa poc reconeguts Biscuit, compte amb col·laboracions de luxe com les de Joana Serrat o Guille Caballero. Un àlbum per ser escoltat i gaudit de mil i una maneres, les mateixes que el fa un àlbum debut vibrant, divers i únic. Parlem de moltes més coses amb el Ricky.

Aquesta selecció de cançons. Les tenies guardades de fa temps?

Només tenia aquestes. Habitualment no escric cançons. No sóc lletrista. Tenia trossets de possibles cançons, o projectes de cançons de fa temps, però cançons completes amb lletra, només tenia aquestes que han esdevingut en el disc. Tenia unes 6 completes quan les vaig començar a ensenyar al grup, i un cop van començar els assajos, van sortir la resta. Quan ja veia clar que hi hauria una gravació. Va estar molt bé fer una tanda final quan el projecte estava decidit

Llavors no feia massa que les tenies escrites…

Fa un any, tenia esbossos, un parell de lletres. Però ja tenia el projecte del disc, la gravació en ment i volia que en formessin part. Llavors se’m va acudir demanar als Biscuit, la col·laboració. Però entre que els hi vaig demanar i van acceptar, va passar temps, així vaig acabar la composició de cançons. La cançó més vella només té un any.

El títol d’Una de les cançons “Skatepark de matinada” és robada del teu fill Simó, la família, la teva família, té molta presència en aquest disc, oi?

Sí. Tampoc sóc un lletrista superimaginatiu i necessito referències vitals constants per inspirar-me. Però és que la família sempre és una molt bona excusa per fer una lletra.

Coneixies bé els Biscuit.

Sí, des de feia molts anys. Però en realitat, els coneixia poc. Això m’interessava de cara a col·laborar-hi. La gent que coneixes molt ja saps de quin peu calça, així que aquí hi havia un mica “factor sorpresa”. Sabia que m’esperaria un grupàs molt sòlid, però no quin tipus de gent seria. Havíem coincidit en bolos, amb els Top Models, hi havíem coincidit un parell de vegades, amb els Brighton 64 hi havíem coincidit al PopArb, et saludaves fraternalment, però ja està i ha esdevingut una de les millors col·laboracions.

Sou “debutants tardans”…

Jo sabia que els hi podia demanar perquè ja havien fet de banda acompanyant anteriorment i ho han fet molt bé i tot el que arriba són molt bons comentaris. Mai havia tocat en un grup on hi hagués 3 guitarres solistes i es divertit, jo personalment, només haig de tocar quan toca, perquè els altres dos ja estan fent molta feina i això dóna molta seguretat damunt de l’escenari. Per no parlar de la fantàstica base rítmica que suposa.

Ricky Gil amb la guitarra penjant del braç

Hi ha alguna cosa, so, lletra, ritme que t’hagi faltat ficar en aquest disc?

No m’ha faltat res. Potser si ara fes un altre disc, hi inclouria més temes en acústic però en grup. Un acompanyament més tranquil perquè en aquest disc, que és eminentment elèctric, quan sona més acústic és perquè toco sol. Així que sí, si fes un altre disc, el so seria més pausat. Però, vaja, no m’ha faltat massa res en aquest disc.

Tu toques el teclat en solitari i sé que encara ara, fas classes. Driamunt de l’escenari o a l’estudi de gravació, és millor tenir una formació tècnica o ser un autodidacte i deixar-se endur, resulta molt més genuí?

Jo sempre he tocat amb gent que no tenia una formació musical i la gent que en tenia, no acabava d’entendre el que fèiem. I una cosa que ha fet perfecte l’encaix amb els Biscuit, és que són músics com jo, sense una formació tècnica definida. Gent que toca i toca molt bé perquè fa molt temps que toquen i han escoltat molta bona música. Però, vaja, si ens poses una partitura al davant, tindrem problemes per entendre-la.

(Riures)

Ara seriosament, les bandes joves d’avui en dia, en moltes ocasions tenen una formació musical i un llenguatge musical més o menys definit, però els falta una mica d’espontaneïtat, però que sonen molt bé. Ho veig amb els meus fills que encara són petits, fa dos anys que fan solfeig, sé que en pocs anys més dominaran un instrument a la perfecció. Si es dediquen a la música, seran músics originals o genuïns? Qui sap.

Potser és també pel tipus de música que majoritàriament es toca i s’escolta avui en dia…

Hi ha molts joves actualment que han fet bons estudis de música i que són els que ara mateix estan traient molts discos i ocupant el lloc que els hi correspon, potser sí que trobes a faltar aquella rauxa i si jo puc aportar alguna cosa diferencial a l’escena actual, encara que sigui des de la veterania i sense saber si encaixo en escenes musicals com les que majoritàriament parlen els mitjans com el vostre. M’agradaria encaixar perquè tots tenim coses a dir i per això estic aquí, amb aquest enfocament, digueu-li, més destraler, més visceral.

Ja us heu estrenat damunt de l’escenari amb aquesta col·laboració amb els Biscuit, portes bé les mesures “pandèmiques” pel que fa a públic?

Sí. És paradigmàtic, perquè tot i que pot semblar una mica anticlímax això d’anar a un concert de rock, assegut i amb mascareta, trobo que la gent pren més atenció a la música, que en el fons és el que també interessa. Allò d’anar a un concert i que vegis una part del públic xerrant sense semblar mostrar massa interès en el concert, ja no passa, i és molt interessant.

Text: Laura Penya / Fotos: Julián Vázquez

Un comentari

  1. Molt bona entrevista, molt interessant, especialment en relació a les reflexions que remeten al ” caràcter ” musical del so, a la idiosincràcia de les particularitats de cada músic, al batec únic del so de la personalitat , elements diferencials de tota expressió sonora veraç, el bell ” no sé què” de la música que transporta més enllà de la racionalitat teòrico-acadèmica, indiscutiblement interessant i cabdal però que sense el “caràcter” esdevé tant sols freda i inexpressiva fòrmula numèrica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *