Ratpenat: “Tard i amb ressaca és un concepte de vida”

Hi ha poques bandes més gamberres al panorama català que els inconfusibles Ratpenat. Després del 50% Glam 50% Clavegueram que va deixar a tothom bocabadat ja fa dos anys, ara han tornat amb un altre CD, Tard… i amb ressaca. En aquest disc revisiten alguns dels artistes més particulars de l’imaginari musical català. Parlem amb Aleix Costa, el contrabaixista del grup, per conèixer millor les intimitats d’aquest nou treball.

Quan ha estat l’última vegada que t’has llevat amb ressaca?

Fa un parell de dies em vaig liar més del compte… i… coses que passen.

Tard… i amb ressaca és, com pel grup, un estil i filosofia de vida?

És tot un concepte de vida. Una pràctica lligada al “carpe diem” més nostrat. Tot i que, com tot, per portar-ho bé i no decaure, cal estar ben entrenat en aquest àmbit. Això sí, millor no dur-ho a terme cada dia, per què llavors tens un problema.

Tard… i amb ressaca té dues parts diferenciades. Com sorgeix la idea que fos així?

Sempre ens ha agradat dividir els nostres treballs en dues parts. Perquè això ens dona peu a fer el que ens roti en cada una d’elles, donant-li forma i temàtica concreta si cal, i sobretot, llibertat creativa a la mateixa banda per fer el que nosaltres anomenem “indecència”.

Les primeres són temes propis, destacant una remasterització ja d’un clàssic vostre com ‘Tot no anirà bé’. Per què l’heu volgut repescar?

Sí, a la primera part hi trobareu 5 temes nous i aquest “bonus track”. L’hem volgut remasteritzar i incloure’l en aquest treball, ja que és una cançó que vam treure únicament per plataformes digitals durant la pandèmia. Ara ja és anacrònic, però volem que en quedi constància, creiem que teníem raó i res ha anat bé.

Crim. Posant llum a la foscor

Mirant al passat, ‘100% Indecent’ remet el vostre primer disc.

Correcte, per nosaltres aquest concepte ja és una consigna que ens identifica.

En el primer volum d’indecències versionàveu a clàssics del punk: Sex Pistols, Undertones, Danzig… Aquesta vegada per què us heu decantat per clàssics nostrats?

En el primer volum volíem portar aquests clàssics al nostre terreny musical i “catalanitzar-los” a la nostra manera. En aquesta ocasió el repte ha sigut un altre. Què passaria si agafem clàssics nostrats i els fèiem a la nostra manera? Doncs aquí ho teniu. I la veritat és que estem molt satisfets amb el resultat.

Com heu triat els noms i les versions que heu fet?

Per un costat, són cançons que ens agraden o amb alguna connexió concreta durant alguna etapa de la vida dels diferents membres de la banda. Però sobretot, us heu fixat en qui són aquests mestres? A part de grans músics, són referents bandarres, irreverents i gamberros. Hi podeu trobar cançons gamberres i d’altres amb continguts combatius i de crítica social que, tot i que hagin passat quaranta anys, encara són totalment vigents.

Ratpenat va estrenar, a finals d’abril, Tard… I amb ressaca

Això de les versions és un constant en vosaltres, què és el que més us mola d’apropiar-vos de temes d’altres?

Primer de tot cal tenir en compte que som uns tramposos, encara que en aquestes alçades ja no enganyem a ningú. El que veieu és el que hi ha. I dins d’aquesta visió desacomplexada de la vida, ens agrada agafar cançons, a part de les pròpies, i fer el que ens vingui de gust. I amb les versions és un vici molt pervers i complaent.

Què intenteu aportar?

Diversió, i portar-ho al nostre terreny musical (aquesta barreja pròpia que camina a cavall del punk rock i el metall).

Pi de la Serra, Albert Pla, Pere Tàpias, Quimi Portet, Lluís Llach… Tots homes, tots de certa edat.

Sí, i la veritat és que hi hem trobat a faltar dones a la nostra selecció. Ho vam intentar amb la Maria del Mar Bonet, però canta molt bé i ho podíem destrossar molt. Queda pendent per una pròxima.

Crec que heu tingut algun problema amb algun col·lectiu feminista. Què va passar?

Simplement, diríem que hi ha algun grupuscle mal anomenat feminista que no ha entès el que és el feminisme en si, ni la llibertat d’expressió. El que va passar és que van interpretar de manera errònia una frase del nostre cantant en què va dir, literalment, que “li suava la polla” si algú s’ofenia si es despullava. Ens van intentar tallar el concert i al final del concert van agafar el micròfon per fer una performance esperpèntica en la qual el concepte era que no podíem dir “polla”, però si “cony”. La gent no els va fer cas i van quedar ben retratades, però aquest era el nivell. Molt baix. Esperem que hiperventilats/de d’aquest perfil no siguin mai representatives d’un col·lectiu i lluita que sentim propis. Els nostres concerts són i seran indecents, provocadors, i no pensem censurar el nostre llenguatge i acabarem mig despullats els cops que vulguem. Ningú està obligat a venir a veure’ns.

De fet, aquest Tard… I amb ressaca és un disc en què reivindiqueu la diversitat de gènere, l’anormalitat sexual i la llibertat total des de la individualitat, oi?

Sí, especialment en la cançó que obre el disc. On en el videoclip hem tingut el plaer de comptar amb una sèrie de persones representatives de diferents tendències sexuals i de gènere. És, probablement, el videoclip on ens ho hem passat millor en el rodatge. Rodejats de persones magnífiques, desacomplexades i amb ganes de festa.

Diuen que el capellà del vostre poble us va voler cancel·lar concert. És cert?

No va ser al nostre poble. Però sí que en un poble, del qual no diré el nom per no polemitzar innecessàriament, el capellà va trucar a l’alcalde per suspendre un concert nostre. Finalment, el concert va tirar endavant. Això si, l’endemà un fonamentalista cristià escrivia per les xarxes socials que havíem insultat a la Mare de Déu. Mira que ens han dit coses, però aquesta era nova. Hi ha sectors que no deixaran mai de fer el ridícul.

El punk ha mort?

El punk no ha mort, s’ha fet pureta. El punk és i serà l’actitud, provocadora i contestatària, i això no sempre va vinculat a un estil musical concret, va molt més enllà. I el que nosaltres entenem com a rock no crec que hagi perdut l’esperit, potser l’ha sofisticat massa, però no l’ha perdut. Així i tot, el que sí que sembla que està patint una regressió és l’entorn social, com és possible que en certs sentits hi hagués més màniga ampla als anys 80 que ara? Aquí hi ha gent que té la pell massa fina.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Lluís Galí