Quimi Portet. En viu i en directe

Estrella rutilant del nostre universa galàctic, Quimi Portet publica Si plou, ho farem al pavelló (Live In Cincinnati). Un doble àlbum en directe amb què fa balanç i inventari de més de dues dècades de trajectòria en solitari.

Confesses que no tenies la intenció de publicar un disc en directe. D’on surt, aleshores, la idea d’aquest Si plou, ho farem al Pavelló (Live In Cincinnati) (Fina Estampa, 2020)?

Els vaig gravar amb la voluntat de documentar com sonàvem amb aquest format de trio que vam formar amb Jordi Busquets (guitarra) i Àngel Celada (bateria) i amb què hem fet dues gires. És una formació que m’agrada molt. Sempre he estat content amb els músics que m’han acompanyat, però aquesta formació tenia alguna cosa d’especial i original.

I d’aquí el disc.

Va ser quan vaig tornar a casa i vaig escoltar aquests tres o quatre concerts que havíem gravat. Em vaig anar animant de mica en mica. Havent publicat ja 10 discos, també era una manera de fer inventari. Un àlbum en directe però al qual he dedicat molt esforç perquè ha tingut una postproducció molt intensa.

Ja abans acostumaves a gravar tots els teus concerts?

Sí, és una cosa que sempre m’ha agradat, però mai ho havia fet amb aquesta qualitat. Aquesta vegada, el nostre tècnic de so, Arcel Novell, va portar un bon equip amb Pro Tools i multipistes. Com dic, tenia ganes de, posteriorment, treballar a casa amb les pistes, veure com sonaven les guitarres, els amplificadors… Coses molt tècniques. Però em vaig motivar i d’aquesta motivació ha sorgit el disc.

No deixa de ser curiós que aquest sigui no només el teu primer disc en directe sinó el primer recopilatori, molt particular, si es vol, de grans èxits.

I m’ha costat, perquè estic component constantment. I la il·lusió per treure material nou sempre supera a la voluntat de revisió del que has fet abans. Però aquesta vegada no em podia negar. Les noves cançons continuen acumulant-se a l’espera que els toqui el torn de ser publicades.

Et fa mandra mirar el passat?

Mirar el passat, gens. Mirar molt, molt, molt el passat; sí. Sempre duc el meu passat a sobre, perquè son cançons, les que apareixen en aquest disc, que molt o poc les toco a totes les gires. No son cançons molt connotades d’enyor o melangia. Si més no, per a mi, que a més soc el seu autor. Son uns temes amb què, tot i que poden tenir 20 o 22 anys, hi con bri és el que fa que una carrera continuï tenint interès. Subjectivament, crec que sóc millor instrumentista ara que abans

Però això de la música va molt més enllà de ser bon instrumentista, oi?

Totalment. N’hi ha que són excel·lents instrumentistes però són uns pesats. I d’altres que no toquen gaire, però fan coses meravelloses. En el món de la música tot és molt eteri. Entenc la música com un ofici del qual segueixo aprenent, però sent conscient també que molta de l’energia que tenia quan començava amb el Manolo s’ha reconvertit en altres coses: professionalitat, millor connexió amb els músics, tranquil·litat a l’hora d’enfrontar-te a un repertori…

L’energia no desapareix sinó que es transforma.

Exacte. És l’energia potencial i l’energia cinètica. Ara estic a la part més potencial i la cinètica ja em queda una mica més lluny.

Sou una generació que no us veieu arribant a la plena maduresa fent rock.

El més interessant d’aquest creixement són els textos. A partir dels 40 t’has de replantejar molt seriosament què escrius. No pots escriure les mateixes coses que quan eres adolescent o jove. Aquest és el secret per poder seguir endavant a partir de certa edat: saber fer aquest tomb i trobar una manera d’escriure amb què et sentis confortable i s’avingui amb la teva música. S’ha de ser honest amb un mateix, i en el meu cas conviure amb el fet que sóc un músic de 63 anys i m’encanta tenir-los perquè els que he passat ja els he passat, els he viscut i son visc diàriament. “La Rambla” té 23 anys, però la toco sempre sense cap esbós de melancolia ni enyor del passat.

Retrat del músic, compositor i productor Quimi Portet.

Per a un músic amb una trajectòria tan llarga és difícil trobar l’equilibri entre el repertori pretèrit i el nou a estrenar?

Segueixo fent el mateix que ja feia amb el Manolo (García) els anys d’El Último de la Fila: quan preparo una gira presto una atenció extra als temes del disc nou. Se suposa que és el que estàs presentant i la gent té un interès especial per escoltar el material nou, però incloent-hi les cançons del passat que et ve més de gust tocar.

Que no sempre té perquè coincidir amb els temes de més èxit.

El fet és que tocant el que et ve més de gust gairebé sempre aconsegueix un repertori perfectament equilibrat. Si toques el que vols, gaudeixes, i aquesta alegria tocant s’acaba transmetent al públic. Si toques una cançó només perquè va tenir èxit, però n’estàs fins als ous i la trobes ortopèdica i té uns acords dificilíssims i la veu no t’arriba perquè tens 60 anys i no crides com quan en tenies 35, se’t veu el plumero de seguida.

T’has cansat mai de cap dels teus temes?

Sí. I l’he deixat de tocar automàticament. No l’he tocat mai més.

Com….???

“Montserrat”. És un tema preciós amb una lletra que m’encanta. Però el vaig haver de deixar de tocar perquè no arribava amb la veu. Gairebé m’havien de portar a urgències i ingressar-me en les últimes vegades que la vaig tocar. Aquella cançó va tenir un recorregut vital que va acabar. Va arribar fins o va arribar i ja no l’hem tornat a tocar. Punt final, ja està.

Però no la repudies.

No, ben al contrari, trobo que és una de les meves millors lletres. Però és una cançó molt ràpida amb una exigència vocal que amb què no em sentia confortable. Ara toquem molt més assossegats. Amb molt més pes. Ja no toquem coses tan esvalotades. 

Un disc com aquest et deu haver permès redescobrir part del teu repertori.

Sí, però no tant, perquè sempre estic de gira i sempre estic recuperant temes antics. Sempre tinc present els meus 10 discos en solitari. Cap d’ells em queda lluny encara que algun ja tingui més de 20 anys. Sí que és agradable veure’ls tots junts, representats en 21 cançons. Saps que les tens, però veure-les totes juntes emociona.

Ets millor músic ara que vint anys enrere?

No ho sé. Hi ha coses que guanyes, però també en perds d’altres. Aquest equilimeus. Aquest és el secret.

L’Inspector Portet

Live at Leeds (Decca, 1970) del Who, Frampton Comes Alive (A&M, 1976) de Peter Frampton, At Budokan (Epic, 1978) de Cheap Trick, Made in Japan (Warner, 1972) de Deep Purple… La teva també és una generació que va créixer amb aquells mítics àlbums dobles en directe tan de moda als setanta i vuitanta.

En general, aquests discos eren un desastre. Sonaven fatal, tot eren cridòries per donar idea d’èxit… Era una tàctica mercantil molt senzilla, perquè en lloc de tenir una colla de peluts durant mesos tancats en un estudi menjant patates fregides i bevent cervesa, en una nit tenies un disc fet: posaves quatre micros en el concert, l’endemà feies una mica de feina de mescles apujant el so d’ambient i a vendre. Això no vol dir que no hi hagués cap de fantàstic. Jo no era molt fan, però vaig escoltar moltíssim el Made in Japan dels Purple. Era una brutalitat com sonava de bé. Un disc impressionant.

Sempre creant, quan tindrem el teu nou disc d’estudi.

Per noma general, m’agrada deixar dos anys entre un disc i un altre. Havent publicat aquest el 2020, si tot va bé i la biologia em respecta, el 2022 o el 2023 tindré disc nou. Però sí, vaig creant sempre. Ara estic en una fase en què el material està desendreçat i sense forma definitiva. El primer pas per fer el nou disc, serà ordenar i modelar totes aquestes idees.

Has de tenir una quantitat de material inèdit impressionant.

Moltíssim. Però si està guardat és per alguna cosa. Per fer una cançó bona he de fer 30 o 40… Son provatures i experiments, en la gran majoria. Una cançó m’ha d’emocionar. Si de sortida no m’emociona no paga la pena seguir insistint. I m’emociona una de casa set o vuit. Però totes requereixen la mateixa feina, perquè amb totes m’hi passo setmanes posant-hi guitarres, baixos i bateries fins que me n’adono si vull continuar o no. L’ofici de músic és bàsicament això, tenir paciència.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bachetta

Un comentari

Respon a Xavi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *