Queralt Lahoz: Cor Salvatge

Queralt Lahoz ha publicat el seu primer elapé, Pureza (Say It Loud, 2021), per parlar de la virginitat de l’ànima -no negar-nos a nosaltres mateixos- i de l’amor incondicional que sobreviuen en un món corrupte i violent. Ella és ambiciosa, amb fragilitats confesses, orgullosa dels seus orígens i de la seva ascendència femenina.

Et vam conèixer l’EP 1917 (Say It Loud, 2019) però ja feia gairebé una dècada que venies cantant.

Hi va haver moltes experiències diferents, molt d’estudi de diverses músiques. Jo vaig començar quan tenia setze anys a pujar als escenaris a compartir música amb altres persones. Abans només tocava sola.

Hi pujaves ja en solitari?

No, vaig tenir una banda que ja venia feta amb un nom que no m’agradava gaire, però no tenien cantant. Eren molt divertits, amb actitud i m’hi vaig apuntar.

Com va anar?

Vaig aprendre moltes coses. Una va ser que no podia ser la mare de cinc paios més grans que jo.

Per què?

Jo era la petita, ells amb vint i jo amb disset. Però eren un desastre. Normal amb aquella edat. Jo sempre tirava cap a la responsabilitat. Al final era jo qui ho acabava organitzant tot: aconseguir concerts, gestionar els diners… Gràcies a això vam poder comprar l’equip de so, etc.

I a partir d’aquí?

Vaig aprendre que no havia de fer amb la meva vida (riures) i em vaig posar en projectes diferents, com a jams de soul, de reggae i de latin. Jo em sumava a totes. Un any i mig aprenent moltíssim de músics boníssims.

Fins?

Fins que vaig arribar a De la Carmela, que és un duo que encara tinc, de bolero i de folklore, preciós! Que comparteixo amb una persona molt especial que és Daniel Felices, que té també D’Callaos. He après moltes coses. Ha estat el meu màster.

I abans de tot això, tens una clara influència de la teva àvia i la teva mare. Que s’escoltava a casa?

Els diumenges a casa meva, la meva àvia feia arròs o galtes o altres menjars especials. Tinc records maquíssims perquè teníem ocells i aquell dia tancàvem finestres, els deixàvem anar per la casa, engegàvem la ràdio, cantàvem i els ocells s’afegien. Hagués molat tenir els ocells en llibertat, però bé, aquestes coses que passen. La infància és la veritable pàtria. Sí, tot i que connectéssim la televisió per veure Els Simpsons, la música estava per sobre. I sempre hi ha un fil. De fet, a la meva àvia la vaig cuidar fins que va morir i sempre em demanava que li poses en marxa la ràdio, tenint música fins al darrer dia a casa. Crec que, d’ençà que va morir, no la posem tant.

Retrat de la cantant i artista Queralt Lahoz

Què li agradava, a l’àvia?

L’àvia, com és lògic sent granadina, música tradicional andalusa: folklore, flamenc, sevillanes… La mare escoltava coses més modernes. I jo, com a nena de vuit anys, música més pop, com les Spice Girls , Ricky Martin , Anastasia… feia fins i tot coreografies per ballar.

I de tot això, va sortir tot aquest mestissatge que fas.

Jo de petita volia fer ball modern, perquè les sevillanes no m’han agradat mai gaire, i d’aquí neix una barreja de totes les coses.

I quan entra el hip hop?

Doncs quan vaig començar l’ESO, vaig tenir contactes amb gent més gran que jo. Sempre he estat de relacionar-me amb gent més gran. I tenien altres influències: em van començar a posar SFDK, la Mala, Doble V… Els clàssics. Em recordo que anàvem a un camp de futbol, al costat de casa meva, portàvem les controladores, unes planxes portàtils que portaves sons desats i fèiem bases (imita els sons de les bases), rapejant i improvisant. I vaig dir-me que això m’agradava. Vaig començar a indagar i escriure cançons més rapejades.

Amb tota aquesta barreja i lligant amb el nom de l’elapé, on està per tu la pureza?

Doncs per mi està a l’interior de la persona. La puresa va més enllà de la tradició: tu pots fer música tradicional, com els ortodoxos flamencs volen que facis, però potser no ets pur. Per a mi va més enllà: va en l’ànima.

És trencar amb la tradició?

Has de ser fidel al que tu sents. La teva ànima ha nascut per dir unes coses, expressar-te d’una forma. No t’enganyes a tu mateix quan ets fidel als teus principis i formes de comunicar. Allà ets pur. I aquí és on neix la puresa.

Et qüestionen que trenquis amb el flamenc tradicional?

No els escolto. Em vaig posar a una escola de flamenc als vint-i-dos anys i em vaig adonar que aquest món tan tradicional i tan poc flexible no era per mi. Jo sempre he estat una noia sense etiquetes. No m’agraden els límits a la vida ni que me’ls posin.

Anant més al disc, hi ha dues cançons, ‘Tu boca’, tema molt sensual, i ‘Tiroteo’, que també parles de la boca. Què és per tu la boca?

La boca és molt especial per dues coses que m’agraden en la vida: una és menjar.

Retrat de la cantant i artista Queralt Lahoz

L’altra?

I l’altra cantar (riures). Jo encara no sé el llenguatge dels signes, m’agradaria saber-ne, però per a mi la veu és la forma que tinc de comunicar. Crec que de la boca surt tot, des de l’amor a l’odi. És una eina comunicativa molt important i és molt important que pensis abans que en surti alguna cosa. Serveix per estimar i també per odiar i crear guerres.

A ‘Tu boca’, parles doncs d’amor.

És una cançó d’amor universal i per l’altra banda, ‘Tiroteo’ és una cançó de conflicte social i de guerres. Que fàcil és parlar des del poder i que difícil es fa pel poble sortir de la guerra i de la fam. Fins i tot, nosaltres ara estem vivint una guerra pandèmica molta forta, i no sortim d’aquí perquè quatre de dalt han dit: anem a veure què passa.

A banda, amb aquesta cançó has fet una bona col· laboració.

Sí, amb Jorge Pardo! Encara no m’ho crec. Estic molt orgullosa, sóc molt seguidora de la seva feina. Sempre ho desitjava, el recordo a una festa de la Mercè que em va fer plorar. Tenir-lo al disc és una sort immensa, i espero algun dia tocar a dalt a l’escenari amb ell.

El disc també és una declaració d’amor incondicional.

Tot va començar quan vaig escriure un vers al meu nebot. Vaig sentir un amor diferent, molt profund, molt net, amb molta llum, una aigua cristal·lina. Sempre veig quadres visuals i vaig escriure uns versos: “Te quiero llevar donde nunca estuve, Y te quiero dar lo que nunca tuve”.

Que ha acabat a la cançó ‘Tu boca’.

Sí, de sobte vaig escriure altres coses sobre l’amor, per altres persones i em vaig adonar que era un amor molt real i universal. L’amor ha de ser net, ha de ser pur. El moment que no ho és, ja no és amor, ja són condicions, interessos, etc.

I per altra banda, també tens un amor per les teves arrels, a la família, al teu barri.

Jo em sento molt agraïda d’haver nascut a un lloc on potser no he tingut privilegis, perquè tot el que tinc ho valoro moltíssim. Tot m’ho he guanyat jo sola i també amb la gent que m’estima. Jo valoro molt a tothom que ha mogut una peça perquè jo hagi arribat on estic ara i demà allà a dalt. Estic molt orgullosa del meu origen humil i sempre en vull parlar.

El barri no sempre és fàcil

Les drogues són presents però no crec que hi hagués anat per aquí. Però hi són perquè la gent busca evadir-se. En comptes d’anar per aquí, si es pogués fer coses com un esport, projectes culturals o el que sigui, fer coses, doncs no passaria. Però a la gent de dalt no els hi interessa. Per això la cultura està molt malament en el nostre país.

Recull de les fotos en format instantània

Vas tenir sort, doncs.

Bé, he passat moltes depressions, perquè sóc una persona molt intensa, he tingut moments molt difícils a la meva vida, però la música m’ha salvat. Sento que la música, que l’art, salven vides.

Et consideres una persona altament sensible?

Molt i és complicat. Des de petita, si veia persones grans soles, em posava o em poso a plorar. Jo veig coses que a mi em molesten, i ploro. Ho passo malament, de fet ara que ho estic dient, ja m’estic emocionant. Sents el dolor dels altres. Quan van assassinar aquest noi de Galícia, em vaig llevar i em vaig posar a plorar.

Samuel…

Pensava que podrien ser els meus amics o els meus nebots, podria ser qualsevol de nosaltres. Vivim en un món molt violent i això em dóna vertigen.

I ho superes amb la música.

Em faig més forta quan puc escriure i cantar sobre això, donant un missatge al meu escenari, perquè sento que tinc un poder i que l’haig d’usar. I ho passo molt malament quan gent amb aquest poder no ho fa o ho fa malament.

Entre 1917 i Pureza, creus que has crescut més musicalment, com a persona o totes dues coses?

Totes dues coses. Musicalment, jo venia de fer sempre bandes i grups, tot molt orgànic. I he après molt dels músics que m’acompanyen. I també he millorat personalment, perquè he fet teràpia en aquest procés, tenint molta ansietat.

Molta?

Quan vaig començar amb 1917, em pensava que em moriria, no és broma, de veritat t’ho dic. Tenia una ansietat molt forta, anant diverses vegades a l’hospital que m’estava morint, amb taquicàrdies incontrolables. Però segueixo viva (riures).

Encara sort (riures)

I m’he adonat que la societat, la pressió externa ens afecta moltíssim. Ho hem de degustar, sense presses i això és el que he aconseguit amb Pureza .

Retrat de la cantant i artista Queralt Lahoz

Tot són presses.

Sí, i més ara amb el confinament, vinga, a fer quelcom! I després també hi ha la precarietat econòmica, jo ho he començat des de zero. Que era, mare meva! He apostat vuit mil euros al vermell, i sortirà negre.

Tornant a les cançons del LP, ‘Dame doblones’ respira insubmissió.

Aquesta cançó parla de moltes coses: de la precarietat, de l’ansietat i d’una classe treballadora, que demana unes millors condicions de vida. La vaig escriure en el metro, observant la gent, que m’inspira moltíssim.

Que pensaves al metro?

Que ens volen sempre fora del llenguatge cultural i dels nostres orígens. En la pressió de què tot sigui maco a les xarxes socials i que al final l’ansietat ve de la precarietat.

I amb ‘La misa’ què expresses?

És una queixa i és una cançó unida al ‘Tiroteo’, podrien ser la mateixa cançó, però vaig separar-les. I és la introducció que et diu que la gent de dalt o que tenen alguna mena de poder, com els influenciadors, poden cometre un delicte i dir com el rei: “ai, perdona, m’he equivocat, no ho faré més”, i no passa res.

No responsabilitzen.

Exacte, no tenen la sensació de ser els responsabes, actuen amb total impunitat. Demano disculpes, “vaig a missa”, se’m perdona i demà torno a pecar. On estan els límits del perdó? On és el càstig? Quin és el límit de la justícia? Els diners? El final és un món corrupte.

I tot això lliga que la Viquipèdia diu que has estudiat Criminologia?

Això és veritat (riu). És que em vaig barallar amb la música un temps, a part ma mare em deia que havia d’estudiar i vaig escollir alguna cosa que a mi m’agradés. Vaig dir: Que té Dret? Psicologia? Criminologia! I em va agradar molt, sobretot medicina forense i delinqüència juvenil. Em vaig quedar a quart. Algun dia l’acabaré!

El futur?

El futur està ple de coses meravelloses i d’èxits. Sóc molt ambiciosa. Sempre apuntant alt. Sé cap on vaig i el que vull fer.

Text: Joan Vendrell Gannau / Fotos: Noemí Elias Bascuñana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *