Pau Riba: “A vegades em pregunto si m’agradaria ser immortal”

Va ser tot just fa un any, inicis de març de 2021. Pau Riba va visitar la redacció de MÚSICA DISPERSA per presentar-nos Història de l’univers, el llibre en què el cantautor galàctic mostrava la seva particular visió cosmològica. Aquella conversa vam acabar-la parlant de la vida i la mort. Inèdita fins ara, avui la recuperem.

Explicaves que ahir vas actuar a Lleida…

Va ser explosiu, després de tant confinament. Nosaltres teníem unes ganes boges d’actuar i el públic també de veure una actuació. Va ser molt energètic.

Quant feia que no actuaves?

Fa bastant temps. Ho trobava molt a faltar. Jo procuro mirar endavant i no mirar enrere. A part que he aprofitat aquesta pausa musical per publicar un llibre.

Durant la pandèmia has acabat aquesta Història de l’univers ?

He estat com uns tres anys o quatre, he anat fent a poc a poc. En fi, a més ha coincidit que a la Masia hem fet reformes i ha sigut com un Big Bang al cap.

L’Acadèmia Catalana de la Música atorga pòstumament el Premi Trajectòria a Pau Riba

Com has viscut la pandèmia?

Jo l’he viscut com qualsevol altra cosa. La veritat és que no soc gaire aprensiu per aquestes coses. No m’entra al cap que s’ha d’anar amb la màscara per la vida.

Com a humanitat creus que ens ha servit d’alguna cosa?

Jo crec que és un toc d’atenció, per frenar-nos perquè arriba un moment… Ara amb la tècnologia amb la qual es pot modificar l’ADN depèn de com s’hi fiqui i qui s’hi fiqui podem veure això ple de monstres d’aquí quatre dies.

T’imagines el futur així?

No, jo crec que l’ésser humà s’equivoca però sap rectificar sempre. D’alguna manera, pesa més el sentit comú i la racionalitat que no pas la bogeria.

El llibre hauria estat diferent si no l’haguessis fet durant la pandèmia?

No, durant la pandèmia vaig començar un altre. Vaig començar a escriure reflexions, sobretot en el moment del principi que van decretar l’estat d’alarma. Vam començar a veure com la natura reviscolava i els animals entraven a la ciutat. Això em va fer pensar que quan no hi som tot va millor.

Has creat música durant aquests mesos?

La veritat és que no gaire. Toco la guitarra de tant en tant i improviso a casa.

Creativament, et motiva més el fet d’escriure.

El que em motiva són els projectes, siguin musicals o literaris.

Podries viure sense projectes…

Llavors faria el projecte de viure sense projectes.

Dissabte 2 de juliol el Festival Vida li retrà un homenatge

La reflexió de l’univers sempre ha estat molt present.

Jo aquí aplico una certa lògica que sembla que no estigui sobre la taula avui. Nosaltres som éssers terrestres, som racionals, per tant, es podria dir que cadascú de nosaltres som una cèl·lula grisa del cervell de la Terra, per tant, la Terra pensa.

Així, si nosaltres som Terra som univers també.

Una mica és la idea de redissenyem-nos a partir del que ja sabem perquè encara no fa gaires segles que en Copèrnic deia que era el Sol el que es movia. Anem avançant i anem fent un mapa més fidedigne de qui som o què som. L’univers és una bèstia viva i nosaltres som cèl·lules o molècules d’aquest univers.

Has arribat a una conclusió?

Jo he arribat a la conclusió que som duals en el sentit què pensem i pensar vol dir dialogar amb un mateix. Això vol dir que tenim un altre jo amb qui dialogar. Per dialogar necessitem dos jo. Un és el meu jo físic i l’altre el meu jo virtual. He profunditzat bastant amb la idea de la virtualitat.

Ets un pensador que junta molts pensaments filosòfics però també científics.

Sí, tot plegat és un misteri. Aquí el gran problema és que no tenim qui ens respongui als nostres interrogants. Nosaltres podem tenir milers de preguntes però no hi ha ningú ni res que ens doni una resposta, estem sols en el cosmos, és el que nosaltres percebem. Si poguéssim parlar amb els de Mart, podríem comparar però com hem de crear els nostres propis relats sobre què som, qui som, d’on venim i tot això.

I qui som?

La ciència ha fet un relat però es un relat que diu tot va començar amb el Big Bang. Quan li van preguntar a Hawking què hi havia abans, ell, tant seriós, va dir que si no hi havia espai ni temps no hi havia res de res. Però aleshores què va explotar i per què ho va fer. Tot això per molta xerrameca científica que ens donin, no té resposta. I si això no té resposta, que és el començament, doncs ja em diràs.

Retrat del músic i compositor còsmic Pau Riba.
Retrat del músic i compositor còsmic Pau Riba.

Amb aquesta perspectiva les teories científiques són tan vàlides com les religions

Sí són tan vàlides com les religioses, les poètiques o les que tu vulguis. Jo de jove vaig fer un poema que es deia: ‘Ai no com soc’, que vol dir cosmogonia però a la inversa i en el qual començo per l’home i en lloc de ser déu qui crea a l’home és l’home que crea a déu. Amb tot això crec que estem en pilotes completament.

Tu creus en alguna cosa?

Jo crec en el relat que se’ns ha fet. El relat científic que diu que hi ha un Big Bang on s’alliberen les partícules elementals i es combinen entre elles, els àtoms creen les molècules i a partir d’aquí pots seguir un relat bastant lògic, però si falla el començament potser que tot sigui mentida. De fet, penso que el poema bíblic funciona. Diu que va ser el verb de déu, l’expressió de déu que va crear el món. En català la déu és la font, déu s’expressa i la veu posa en vibració la matèria i la matèria és vibració. Allà on no hi ha vibració és la inèrcia, és la mort, per tant la veu de déu que surt per la déu es posa el món en marxa, però ja et dic que és un poema. Hi ha una qüestió en el llibre que també la recalco que és que crec que en grec poeta vol dir creador. Per tant, dono per suposat que déu és poeta i la creació és el seu poema.

Tu ets creador?

Sí. I poeta.

Ara és el cinquanta aniversari de Dioptria, fins a quin punt un autor o creador és esclau de la seva obra més coneguda?

Ho portes penjant i si aquesta obra té certa predicació entre el públic. Per un costat t’alimenta l’ego però també és una mica pesadet. A mi les cançons m’agraden i tornar-les a interpretar. És un fet curiós, però a la gent li agrada poc descobrir coses noves, vol allò que ja coneix i que li agrada. El que li agrada la paella vol paella sempre. En els festivals si jo no faig ‘La porcellana’, se’m mengen. Com les coses noves no saps si encara t’agraden doncs ens aferrem a allò que ens és i conegut que sabem que ens agrada.

Musicalment, t’agrada conèixer nous artistes o nous grups?

Això no ho sé perquè fa moltíssims anys que no segueixo l’evolució musical. Jo penso que és perquè a tot arreu escoltes música i arriba un moment que penses silenci si us plau. Hi havia un artista què feia música de silenci. Anava a un local i apagava totes les fonts de so possibles fins i tot les bombetes. Acabaves escoltant un soroll dins teu que era el fluir de la sang i el crepitar dels nervis.

Et preguntes molt pel que vindrà després…

El llibre té dues parts; hi ha una primera part que és la creació de l’univers fins que apareix l’Homo sapiens i la segona part del llibre és com s’ho munta. Jo crec que hem de modificar que som animals racionals que és el que se’ns ensenya a l’escola i dir que som animals racionals amb màquines. Així com individualment nosaltres ens reproduïm, com a espècie hem fet un fill que és la màquina i per tant crec que el futur serà que la humanitat li donarà l’alternativa a la màquina. Actualment, els cyborgs que són els que implementen la màquina en el seu cos hi ha una altra facció molt més nombrosa que són els que volen ficar racionalitat a la màquina. Volen que les màquines acabin pensant com els humans, crec que és molt possible que s’arribi a aconseguir i els humans que són uns éssers biològics donaran l’alternativa a la màquina, fent uns éssers no biològics i que funcionen d’una altra manera.

LÚltima obra de Riba va ser el llibre Història de l’Univers

Què passa quan morim nosaltres, materialment?

Jo crec que el mateix que quan deixem podrir-se una poma, és a dir ens podrim. En tot cas, ens dissolem en una cosa que jo no podria definir. Crec que hi ha tanta ciència com poesia i el meu llibre és ciència poètica.

Et fa por la idea de morir?

No, el que passa és que com soc curiós m’agradaria molt veure com estaran les coses d’aquí a cinquanta o cent anys. Per això a vegades em pregunto si m’agradaria ser immortal. D’aquí dos-cents anys crec que estaria avorrit de tot. Estaria fins al monyo. I clar si vols morir crec que és la pitjor condemna que algú pot tenir.

Tu has gaudit molt de la vida…

Ho he procurat, però també he tingut els meus moments depres i els meus moments xungos.

Però has deixat una obra que sí que serà immortal.

Pot ser que sí, però no hi ha res immortal, la intempèrie s’ho menja tot.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta