Niño de Elche: “Per sort no soc Miguel Poveda”

Heterodox, inconformista, polèmic i disruptiu, així és i així sona el cantaor (ex)flamenc Niño de Elche. Un univers artístic i creatiu personal i intransferible que ara ens decodifica al documental (performance audiovisual) Canto cósmico.

La sensació és que Canto cósmico és més una performance més que no pas un documental. Tot i que vivim un moment en què, com tu amb el teu art, el gènere documental ha esdevingut un camp de creació que fuig de les etiquetes…

Les etiquetes no ajuden. Avui dia ho tenim molt fàcil per apropar-nos als projectes abans de veure’ls en la seva totalitat.

Com, en quin sentit?

Em refereixo als singles, els videoclips, vídeos de concerts, entrevistes, tràilers de les pel · lícules… No sé si les etiquetes ajuden o ens entorpeixen. Intentar posar una etiqueta a projectes que no treballen des d’aquesta perspectiva… Només ho fas si has d’aconseguir una subvenció o una programació en un festival, ja sigui de cinema o de música.

Tu ho has fet?

Quan treus un disc penses en el format físic que exigeix El Corte Inglés. Però això no té res a veure amb la creació. Parlar en aquests termes en un sentit artístic no té ni cap ni peus. És una problemàtica que des de la creació s’ha superat, com ens diu constantment la nostra experiència, però els formats convencionals i conservadors hi continuen ancorats. Nosaltres podem estar atents, però no mutilats per aquestes idees anacròniques. Aquest documental, pel·lícula, peça audiovisual, performance, videocreació o com vulguis anomenar-la, transita sobretot això.

Ho requeria la teva personalitat.

Els directors diuen que amb mi no es podia fer, o no ho havien de fer d’altra manera. Havíem de rodar una peça artística més desfigurada. I aquí sí que em sento còmode. Soc una persona que no llegeix novel·les i no veu pel·lícules narratives. Em quedo adormit. Encara que sigui amb sèries de 20 minuts. En canvi, trobo el meu espai a les pel·lícules contemplatives, tranquil·les, d’observació, les mal anomenades experimentals per llargues que siguin. Això té més a veure amb mi. I estic content que el Marc (Sempere) i la Leire (Apellaniz) (directors del documental) entenguessin que aquest camp comú es podia donar, i em sento còmode amb el que han fet.

Fins a quin punt la pel·lícula és del Marc i la Leire o és un projecte col·lectiu?

És de Marc i Leire, jo ni el signo ni el signaria.

Retrat de Niño de Elche

Per què?

No perquè no estigui d’acord amb el resultat, sinó perquè una de les premisses va ser aquesta. Com a artista, entenc que altres artistes han de tenir plena llibertat de moviment perquè surti una cosa realment interessant. El que més he posat ha estat confiança, que per a mi és una paraula preciosa. Una esperança basada en experiències i fets que m’anaven dient que estava a bones mans. Ells em comentaven i proposaven tot, i jo els donava la meva opinió. Es creava un espai i en aquest espai treballàvem. Però les idees i concepcions majoritàries: el sentit del pla, la fotografia, el temps, el títol… són seves. Tot això els pertany a ells. Jo m’he guiat en la seva creació i amistat.

I en aquesta confiança cega que diuen els crèdits de la pel·lícula…

Confiança i fe cega. És que no entenia ni entenc cap altra manera de practicar l’art. Ha de tenir aquests ingredients: la fe cega, la confiança, la passió, l’amistat. Paraules que tots acariciem en el dia a dia i que, per mi, han de ser presents perquè un projecte com aquest, o qualsevol altre, tingui alguna cosa especial. I que no sigui un acostament més a un músic, que tampoc no és tan músic (rialles).

A la pel·lícula et despulles literalment. Però també t’obres emocionalment…

Una de les meves màximes, i això pot sonar a persona intensa, és que quan col·laboro en un projecte, i més en un com aquest que té tant a veure amb mi i amb el que he estat fins ara, he de sortir del procés havent-me canviat la vida.

A Canto cósmico ha estat així?

Sí, i no hi ha cap altra manera perquè això es compleixi que mostrar-me vulnerable i despullar-me. Etimològicament parlant, despullar significa treure’s nusos. Precisament la meva feina, la meva teràpia en relació amb l’art, significa treure’m nusos constantment: ideològics, personals, emocionals, sentimentals… Després n’apareixeran d’altres, imagino. 

A la vida quotidiana ets tan intens com amb l’art? A la pel· lícula expliques com la teva dedicació artística t’ha robat molt de la teva vida personal, de les relacions sentimentals, familiars, d’amistat…

És que no faig res més. Tinc poques aficions, més enllà de llegir, però estic fent coses constantment.

Què estàs fent ara?

Justament ara estava gravant. Aquesta hiperactivitat no és una qüestió de productivitat capitalista, encara que imagino que també… És que no trobo sentit a fer altres coses. Això em porta a conèixer gent, a tenir meravelloses experiències, a viatjar, a menjar, m’encanta la gastronomia… Però poca cosa més. El temps, en el sentit del tic tac del rellotge, és finit, i quan l’omples et queda molt poc. Tinc la sort de poder dedicar-me al que és la meva missió al món. M’aixeco cada dia amb unes ganes increïbles de seguir creant, creant i creant. I quan parles amb gent d’altres realitats, no dic convencional, t’adones que alguna cosa falla. Per exemple, jo tinc un drama amb la concepció de les vacances, el lleure.

No fas vacances?

No les concebo en un sentit polític, no perquè sigui autònom (rialles). Sóc incapaç, ho estic comprovant constantment. Hi ha una sèrie de problemàtiques i els meus amics riuen d’aquesta incapacitat. En el sentit emocional em crea moltes paradoxes i contradiccions: situacions que mostrarien la meva part més miserable, probablement… (riures).

Niño de Elche és col·laborador d’artistes com C. Tangana o Anna Ferrer

La pel·lícula t’enfronta a les contradiccions pròpies. Pedro G. Romero diu que ets flamenc encara que tu diguis que no… Era important que apareguessin aquestes contradiccions?

Era un desig del Marc i la Leire, però lògicament, qualsevol que s’acosti a la meva manera de pensar actual o als meus fets observarà que soc una persona contradictòria. Com totes… Però jo poso en valor aquesta contradicció. Vinc d’un món polític on es reivindicava tot el contrari: es vanaglòria la coherència, la puresa de l’ésser, la immobilitat del pensament… Una reivindicació sobretot molt de l’esquerra clàssica, que és d’on jo vinc.

Però no és així.

Després vas comprovant que no, que el més fascinant de l’existència és tot ell contrari: reconèixer el teu canvi d’opinió: vet aquí la teva vulnerabilitat, la teva fragilitat. Mostres la teva fragilitat com a creador, com a artista, com a ciutadà. Soc fan dels treballs inacabats, de l’esquerda, de l’erosió, de conceptes que he anat plantejant als meus treballs, musicals o no. La indefinició com a posicionament mòbil polític. Tot això hi és, i era important que això estigués a la pel·lícula, encara que, insisteixo, va ser decisió del Marc i la Leire. Cada cop ho mostro més en els treballs artístics, o en les entrevistes que faig, i avui he dit això, però és probable que la setmana que ve pensi tot al contrari.

Fins a quin punt segueixes considerant que l’art ha de ser revolucionari, tant creativament com socialment?

L’art és polític, però dins d’aquest marc tan ampli, lògicament podem acotar allò polític, i concretar-ho en temàtiques, en problemàtiques, en tendències, en ideologies… Per a mi és important, és un espai de pensament, crític, sobretot. I aquí supuren molts pensaments, idees, i em fa replantejar-me un munt de coses. Això apareix a la pel·lícula perquè forma part del meu dia a dia, estic submergit en aquest territori constantment.

A la pel·lícula hi ha una reflexió de C. Tangana sobre la idea de ‘vendre’s’ a la indústria. Ell explica que és bo treure un rèdit de l’art, molt millor que pencar com un cabró, com havia fet durant molt de temps. Què en penses? Es pot formar part del joc també trencant convencions i límits, com ho fas tu?

Antón diu, molt encertadament, que tu ja no només ets el que vols ser, sinó com et veuen els altres. Tu vals el que els altres vulguin que tu valguis. Això és primer d’anarcocapitalisme, de liberalisme. Però és així: jo vull cobrar 3.000 euros, però no els cobraràs si algú no ho valora així…

Tu et sents prou valorat?

Sí, sí, jo mai m’hauria imaginat que amb les meves pràctiques em podria dedicar a això. Estava convençut que no. Per això visc tot això com un miracle, per això aquesta sobreproducció, aquesta sobreexplotació, perquè em sembla tan increïble… No és falsa humilitat. Fa deu anys, pocs podríem pensar que algú que venia del flamenc i la performance podria tenir un espai mediàtic a segons quins territoris.

També és veritat que en Tangana comenta que tu pertanys a la indústria vulguis o no vulguis.

Treballes més formant part de la indústria que no pertanyent-hi. Jo em vaig passar molt de temps militant a l’underground i no treballava tant com ara (rialles). Si estàs a l’underground, el món independent, el que fas és simplificar molt les coses. A l’underground aquest hermetisme, aquest conservadorisme, es van fagocitant. No és per una qüestió de mecanismes, perquè, al capdavall, reprodueixen els mateixos que les grans empreses. Amb menys recursos, sí, però amb les mateixes lògiques.

Los Planetas en serien un exemple?

És un gran exemple de com es pot treballar dins la indústria amb sentit crític. O Tangana. I en el meu cas, vinc d’un underground més experimental.

De reivindicacions radicals.

Però tornem a allò que dèiem: l’experimentació passa per l’experiència no per fer sorollets o rareses. Això no és experimentació, això és una tendència estètica. Com deia el meu estimat amic Antonio Escohotado, acostar-te al prejudici i de cop comprovar que, com sempre passa, tot això que pensaves no és tan veritat. L’experiència ajuda i t’ensenya a adonar-te que les coses són diferents del que creies. Això té a veure amb la meva inquietud, amb la meva curiositat, i això és el que jo faig constantment, sobretot en els darrers temps: acostar-me tant a un músic de jazz com a un ideòleg feixista, o anarcocomunista.

Instantània de l’artista Niño de Elche

No pot ser perillós aproximar-se a certs personatges?

M’apropo, els llegeixo, observo, i després ja trauré les meves conclusions. Però és en aquest moviment on trobem coses, friccions que ens donen altres mecanismes de supervivència. Per això denunciem que sempre es tingui la bandera de la moral en aquests territoris de la indústria, quan tot és molt més complex. Si som defensors del compartir i del bé comú, una de les missions més valorables d’un artista és que el seu producte o missatge arribi al màxim públic possible.

La pel·lícula s’obre amb una confessió teva sobre la por, que t’ha acompanyat durant tota la vida.

Si aconsegueixes que no et traumatitzi i no t’immobilitzi, la por és un gran motor per a la fugida. Jo segueixo utilitzant-la. De vegades, lògicament, em genera problemes emocionals, però també crec que l’art m’ha dotat de mecanismes per poder-los superar.

En quin moment et vas adonar que eres diferent ?

No ho sé, suposo que tots som diferents els uns als altres, només que uns apugen més el volum i altres no tant. Cadascú té particularitats molt concretes que ens fan singulars.

Quines tens tu?

La meva tindria a veure amb la qüestió mediàtica. Dedicar-te a un món com el del flamenc clàssic en una ciutat com Elx ja t’aparta del que és convencional.

Per què?

Elx no té res a veure amb aquestes idees. Quan a la meva adolescència, a l’institut, deia que em volia dedicar a… no deia al flamenc, deia a la musicologia o una cosa així… I allà ja es creaven una sèrie de tensions, de conflictes, de ruptures amb els docents, que per mi ja eren complicats de resoldre. Vaig començar a experimentar amb la performance fa 15 anys amb el col·lectiu Bulos y Tanguerías. Treballàvem amb el gest, l’art d’acció o la deconstrucció basada en les avantguardes clàssiques de principis del segle XX. Vaig marxar a Sevilla per ser una mena de cantaor ortodox, però per sort no he acabat sent ni Miguel Poveda ni Maite Martín. Tot depèn segons el context: una cosa és Elx, on el dia a dia de la gent està molt lluny del meu, i l’altra és Madrid, que és on visc ara. Aquí, segurament, sóc la persona més centrada del meu cercle d’amistats.

Text: Àlex Montoya i Oriol Rodríguez / Fotos: Óscar Fernández Orengo