Neus Ballús. Pura Dinamita

Sis dies corrents és una deliciosa comèdia social amb la que Neus Ballús es reconfirma com una creadora inquieta i valenta, amb una mirada singular, capaç d’inventar-se una metodologia de treball i de dinamitar els límits del documental.

“Jo no m’havia plantejat dirigir, ves per on, estic aquí una mica per accident… Vaig començar Audiovisuals sense saber que volia ser cineasta, i va ser apropant-me a les assignatures de documental quan vaig tenir la sensació que hi havia històries que només podia fer jo. Vaig començar a filmar el meu avi, com a exercici universitari, i vaig adonar-me que començava a construir el meu punt de vista, ni pitjor ni millor que el d’algú altre, però que em feia pensar que hi havia coses que m’imaginava que si no feia jo no faria ningú. Sense aquest convenciment, segurament no hauria sentit que em calia fer pel·lícules”.

Retrat de la directora de cinema Neus Ballús.

Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) és una rara avis en el nostre cinema. Els seus films hibriden llenguatges i processos creatius. S’acosten al documental perquè tracten amb elements de la realitat, però s’allunyen de la interpretació més ortodoxa del gènere, perquè el que li agrada a la cineasta és la intervenció. “De vegades no t’acaben de situar, i finalment ets un producte, t’has de vendre”, apunta. La singularitat de la mirada de la cineasta vallesana és indubtable, i les seves tres pel·lícules parlen per si mateixes. “Son pel·lícules molt ancorades a un espai i temps molt determinats. Amb una voluntat de retrat, no diria crític, però… puc ser molt empàtica amb els personatges i amb tots els qui participen d’una realitat, però també apunto aspectes que no m’agraden o que considero que no funcionen respecte a les relacions humanes. Crec que sempre he tingut preocupacions en aquest sentit, com relacionar-nos amb algú molt diferent de nosaltres. Finalment, aquesta és l’arrel de molts conflictes polítics a gran escala. Per mi el cinema ha de tenir compromís amb el temps que vivim. És una decisió que respon a la meva manera de veure el cinema, d’enfrontar-se a què vols fer amb la teva vida i quin impacte vols deixar a la societat on vius”, explica.

“Amb La Plaga va ser molt clar: coneixia molt bé aquell entorn, on he nascut i crescut, i volia visibilitzar la vida d’aquesta gent, sentia una urgència i una responsabilitat. Era com si m’haguessin encarregat aquesta tasca i no podia no exercir-la”, apunta. “Amb El viatge de la Marta vaig viure la mateixa sensació. No hi havia més opcions. I ara, amb Sis dies corrents, a banda de voler explicar una història divertida i quotidiana sobre els prejudicis, tenia la voluntat també de passar-m’ho bé fent una pel·lícula. Havia patit molt fent les altres dues: La Plaga en tots els sentits, perquè estava feta amb molt pocs mitjans. El viatge de la Marta, perquè era la meva primera incursió escrivint ficció i em va costar molt. Llavors tenia ganes d’abordar un projecte més fresc, a través d’improvisacions, de menys control, amb certa obertura durant tot el procés, amb l’esperit de passar-m’ho bé però també d’aprofundir en situacions i temes”.

Retrat de la directora de cinema Neus Ballús.

Aquest compromís amb l’ofici, i amb les històries que explica, va acompanyada d’unes inquietuds formals que fan dels seus llargmetratges tota una estimulant raresa. “Vinc d’una escola molt particular, el Master de Documental de la Pompeu, que va obrir aquesta via, amb directors com José Luis Guerin o l’Iñaki (es refereix a Isaki Lacuesta), que sempre ha estat el gran referent. Tinc tantes ganes de veure Un año, una noche… Sempre m’ha impressionat la seva forma de treballar, és un geni. Vaig començar al cinema fent d’ajudant de muntatge de La leyenda del tiempo, o sigui que el sento molt proper, a ell i a la Isa Campo (còmplice habitual de Lacuesta), sempre han estat el meu S.O.S. quan necessito consell”, assenyala, i segueix: “Vinc de la tradició del documental, però tot aquest hibridatge que l’Iñaki ha fet de forma tan natural jo no me l’he ni plantejat, és el meu terreny, prendre elements reals i fabular. Perquè tampoc he fet mai un documental com a tal, un treball observacional: jo intervinc, agafo elements i provoco que passin coses… Sis dies corrents és una pel· lícula original, singular, amb un format sense referents, es tractava quasi d’inventar una metodologia de creació, però molt accessible. Hi ha hagut diferents moments de la història del cinema on això ha passat amb més força i ha coincidit en moments de certa revolució en el llenguatge. L’ús de no-actors t’obliga a prendre una sèrie de decisions tècniques, de producció, que canvien el llenguatge cinematogràfic, és interessant com ho sacseja una mica tot, fins i tot la ficció més clàssica. I a mi m’agrada generar aquesta provocació. No me’ls crec, els formats que són A-B-C”.

Amb més d’una dècada a les esquenes fent cinema, Ballús forma part d’un esclat de dones cineastes que han transformat el panorama del cinema espanyol i, sobretot, català. “És meravellós, com més siguem més riurem. Però hem arribat per quedar-nos, per seguir fent pel·lícules, i encara hi ha molt de camí per recórrer, perquè hi ha directores que no passen de la primera o de la segona pel·lícula. A nivell de pressupostos també estem malament, no tenim els mateixos recursos que tenen els homes. L’any passat, per exemple, els grans festivals, fins i tot els Oscar, els van guanyar films dirigits per dones, i totes tenien pressupostos molt limitats. Passa que es premien pel·lícules ni grans ni cares, però que demostren talent i mirada, davant una indústria encarida amb pel·lis de gran pressupost. Seria interessant una redistribució d’aquests recursos…”, insisteix.

Encara tenim temps per obrir un altre meló, el lingüístic. Les xifres parlen per si mateixes, i la producció en català és ben minsa. “És un tema preocupant, jo encara no entenc com la indústria no valora la singularitat de la llengua. El català no és cap inconvenient per vendre una pel·lícula arreu del món, es pot doblar o subtitular, no em sembla una excusa vàlida. Justament et tanques a mostrar determinades realitats. A Sis dies corrents hi ha trilingüisme, que crec que mostra prou bé el que vivim, i és un aspecte que m’han comentat molt quan hem portat la pel·lícula fora”, reflexiona la cineasta. “És evident que hi ha certs prejudicis fora de Catalunya, però fins que no ens ho creiem nosaltres mateixos, no s’ho creurà ningú. Hi ha un cert sentiment d’inferioritat respecte produccions externes, sembla que tindrem més impacte si rodem en castellà o en anglès. Però no hi estic d’acord, i estem lluny de superar aquest complexe”.

I continua: “Crec que les quotes són necessàries, sempre hi he cregut. Cal protegir qualsevol realitat, ja sigui la presència del català, la de les dones, o la diversitat, que en una societat han de tenir veu i representació. I no veig cap altra manera que no sigui amb quotes. El temps ens demostra que les coses no canvien ni milloren com a tendència natural. Més aviat, els drets es perden si no es batallen. Així que ha d’haver una voluntat política clara perquè després la indústria entengui que cal apostar per això”, remata Ballús.

Text: Àlex Montoya / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta