Nerea Bassart Trio: “En moltes cançons existeix la idea què moltes vegades ens autoimposem presons”

Imagineu-vos treure el vostre primer disc menys d’un mes abans de l’inici de la pandèmia. Així i tot, Nerea Bassart no s’ha rendit i ara publica Presons, un segon disc que parla de les presons que tu et crees desmarcant-se com una de les propostes més fresques dintre de l’imaginari sonor català.
Nerea Bassart tocarà l’1 de maig a la Bodega Saltó a Barcelona

Heu decidit titular tant al disc com a la primera cançó, Presons. Per què aquest nom tan hardcore per donar nom al treball?

Primer de tot, que sigui hardcore és un punt a favor per nosaltres. Aquest punt punyent que crida l’atenció ens va ajudar a decantar-nos per aquest nom. Responent a la pregunta, en moltes cançons existeix una idea molt repetida relacionada amb què moltes vegades ens autoimposem presons. Per exemple, presons internes com la voluntat d’arribar a un lloc però per por i inseguretats no fer-ho. A ‘Presons’, ‘Sol’, ‘Estàtua’… Cada cançó ho enfoca des d’un punt de vista diferent.

A ‘Sol’ com ho enfoques?

En aquest cas, és l’orgull el que pressiona i no et deixa fer el que realment voldries. Aquesta idea de presons em porta directament al confinament.

Fins a quin punt la pandèmia t’ha portat fins aquest disc?

Segur que ha afectat. A més, tots pensàvem que quan sortíssim de la ‘presó de la COVID’ tot ja estaria bé. I ara, que ja estem tornant a la normalitat, ens estem adonant que no, que hi ha 8000 altres presons que et tanquen. Tornant a la idea de la composició, hi ha altres cançons que es desvien d’aquesta tònica perquè jo no soc l’única compositora. El Xavi Pumal, baixista, ha compost ‘Plou de Nit’ i ‘Horitzons’. Aquests temes estan allunyats temàticament d’aquesta idea. Clar, perquè tot i que tu donis nom, el projecte és dels tres integrants.

Com us dividiu la feina compositiva?

Els compositors som en Xavi i jo. I en Pau, el guitarrista, s’encarrega més dels arranjaments i del so. En Pau és tècnic de so i, per tant, entén bastant d’aquest tema. Tots d’una manera o una altra participem en la composició.

Ara fa dos anys del vostre primer treball i entre els dos discos es nota una evolució sònica molt gran. Jo percebo que és un disc més exagerat. Com ho descriuries tu?

El primer disc no vam voler marxar gaire del so orgànic que representa un trio. Al cap i a la fi, sobre l’escenari som tres i això vol dir que som bateria, baix i guitarra, fi. En el moment de la producció vam estar molt a l’aguait de no fer coses què no podem fer al directe i al final vam aconseguir un so molt orgànic. Amb aquest segon disc vam canviar aquesta idea. Vam decidir incorporar un sinte, que el toco jo mentre canto i també toco la bateria. Utilitzar aquest sinte ens permet fer produccions funkies més actuals. A nosaltres, el que no ens agrada gens és fotre bases o coses programades, ens agrada gaudir de la música.

O sigui, l’entrada del sintetitzador ha provocat un canvi en gran escala a la vostra música.

Sí. Una vegada vam començar a fer servir el sinte se’ns va obrir tot un món que ens va apropar a aquesta nova sonoritat. Jo abans de la pandèmia mai havia tocat un sinte i durant la pandèmia em vaig comprar un i vaig començar a fer-lo servir. En un moment musical que les etiquetes cada cop tenen menys sentit, però estan més de moda que mai, apareixeu vosaltres amb una barreja difícil de catalogar.

Instantània de Nerea Bassart

Què opines de les etiquetes musicals?

Jo crec que les etiquetes funcionen si tu com a artista les busques. Nosaltres no les busquem i, per tant, és un hàndicap. Quan ens ho pregunten, al cap i a la fi, nosaltres no diem quin estil fem si no diem quines són les nostres influències. Posa que diem que fem pop, funk o rock. Quan algú que escolti funk, ens escolti dirà que no és funk, el mateix passarà amb el pop o el rock. Estem en contra de les etiquetes perquè no les anem a buscar i, per tant, no encaixem en cap. Jo entenc que la gent que té un grup de jazz o R’n’B, està jugant amb un llenguatge des del moment 0 i és normal que ho digui. Nosaltres anem a fer cançons, de forma lliure i veient el que pot sortir. Em costa trobar referents musicals a casa nostra de propostes com aquesta.

Això és bo perquè vol dir que sou originals, però també pot ser arriscat perquè podeu quedar-vos a terra de ningú. Et preocupa?

No m’ho havia plantejat gaire (Riures). Ens preocupa relativament. Òbviament, si el fet de no existir referents provoca que ens escolti menys gent, tenim el problema que hi haurà menys concerts, i a nosaltres ens agrada tocar en directe (Riures). Però fora d’això, nosaltres fem música per nosaltres, i mira si a la gent li agrada bé i si no doncs… A més, jo crec que el format és una mica estrany com a tal. El concepte trio i, a més, que la persona que canta és la que toca la bateria, condiciona bastant el so.

Per tant, creus que et limita ser bateria i cantant alhora?

Totalment. Em limita, però crec que és bo. El problema compositiu de no tenir limitacions apareix quan et mors en el paper en blanc. Estàs més temps buscant i seleccionant els recursos que tens, que no pas sent creatiu.

Text: Marc Ferrer / Fotos: Jaume Olsen