Un festí de jazz etíop

Mulatu Astatke – (27-11-2021) Sala Apolo

Vaig arribar al concert de Mulatu Astatke a la Sala Apolo sabent ben poc del fundador de l’ethio-jazz. Sabia, per exemple, que es va fer conegut internacionalment al 2005 amb la pel·lícula Broken Flowers, de Jim Jarmusch. I sabia, per descomptat, que era etíop.
Fins ara, la meva principal -més aviat l’única- referència a Etiòpia era una magnífica experiència gastronòmica viscuda ja fa uns anys a Barcelona: una variada combinació d’estofats de colors i aromes intensos, servits sobre una mena de pa prim i pla, que anàvem estripant de mica en mica amb la mà dreta per a acabar el menjar a bocinets. Recordava especialment els gustos especiats, els tons vius i el goig de fer servir les mans per a cruspir-nos el banquet.

Alguns dels set músics que van acompanyar a Mulatu Astatke a l’escenari principal de la Sala Apolo.

Els set músics que van acompanyar Mulatu Astatke en la seva actuació a l’Apolo em van fer reviure el festí: cadascun d’ells va oferir a la sala un tast de delícies sonores (bateria, percussió, violoncel, contrabaix, piano, trompeta, saxo i flauta) que van atipar de goig un públic també d’allò més variat. I, al capdavant de l’assortiment musical, un home de complexió més aviat petita, molt ben plantat amb setanta-set anys, que es desplaçava amb elegància i lentitud entre el vibràfon, el teclat, les congues, el timbal i els bongos. Els seus moviments compassats contrastaven notablement amb l’energia que es desprenia d’aquell escenari.
Astatke, simpàtic i parc alhora, presentava cada tema a la manera clàssica (“ara interpretarem una cançó anomenada…”) i anunciava qui dels seus músics destacaria. Aleshores activava els ben greixats engranatges de la banda, deixava brillar el solista en qüestió i acomiadava cada peça amb un auster “acabem d’interpretar…”.
La seqüència es repetia una vegada darrere l’altra mentre el convit rítmic pujava en intensitat. Primer amb el saxofonista, que també va fer de mestre de cerimònies al començament de l’espectacle. Després amb el bateria, el contrabaixista i amb un violoncel·lista que va treure tant suc com hi havia d’aquell instrument, fregant-ne les cordes de totes les maneres possibles, fins i tot tocant-lo amb les mans mentre el subjectava a l’estil d’una guitarra elèctrica. La seva va ser, sens dubte, una de les actuacions més aplaudides de la nit.

El músic anglès Danny Keane fregant el seu violoncel com si es tractés d’una guitarra elèctrica.

Però el punt àlgid va arribar quan Astatke va donar pas al segon percussionista: l’auditori, que fins ara havia celebrat les intervencions amb certa contenció, es va lliurar ara al ball enmig d’una catarsi rítmica. A partir d’aquell moment ja res va ser igual. Quan va arribar el torn del trompetista, la seducció era total i el so alhora exòtic i familiar de les composicions d’Astatke omplia l’ambient en la seva màxima expressió. Els músics gaudien com nens, conscients de l’efecte que produïen.

 

Als 77 anys i en plena forma Mulatu Astatke no va deixar en cap moment de liderar l’actuació amb el seu inseparable vibràfon.

Fa uns quants anys que, a les seves entrevistes, Astatke comenta que encara li queden molts anys d’activitat. Després de veure el tiberi musical de gairebé dues hores que va muntar l’home sense despentinar-se, no cal dubtar que serà així.

 

 Text: Virginia Mata  / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Un comentari

Els comentaris estan tancats.