Mónica Naranjo. Una diva surrealista de Figueres

Dues dècades enrere Mónica Naranjo publicava Minage, un disc incomprès aleshores però que ha acabat esdevenint una obra de culte. Coincidint amb l’efemèride, repassem la trajectòria d’una de les icones més rellevants en la història de la música del nostre país.
Mònica Naranjo al més purt estil Dalinià

Passa amb Messi, passa amb Rosalía. Passa amb les grans estrelles. Sembla que el món no existís abans de la seva aparició. En el cas del geni de Rosario, potser el món no existia, si més no amb aquesta infinita capacitat voraç de fer gols i guanyar títols alhora. Maradonians del món, alcin la veu si discrepen. Però en el cas de la cantant de Sant Esteve Sesrovires encara sembla més clar que és única en la seva espècie. Una catalana a l’Olimp del pop? N’hi ha hagut més, però a cop d’storie, el passat s’esborra en 24 hores.

Quan Rosalía encara no tenia ni un anyet, ja hi havia una jove, en aquest cas de Figueres, fent camí per erigir-se en una diva internacional. L’any 1994, Mónica Naranjo faria un cop sobre la taula amb “El amor coloca”, una embriagadora cançó de base eurobeat i, com seria sant i senya de la catalana, recolzada en un registre vocal exagerat i operístic. El tema estava inclòs al debut homònim Mónica Naranjo (Sony Latin, 1995).

El malaurat 2020 es va celebrar una altra efemèride al voltant de la figuerenca: Minage (Sony, 2000) feia vint anys. “Sobreviviré”, la cançó mainstream més intrigant de l’inici de segle, arribava a les dues dècades de vida. L’any passat, l’artista llançava un àlbum –quasi tocant la cinquantena d’edat– encara més surrealista que aquell cant empoderador, Mes excentricitès, vol. 2 (Sony, 2020) una obra que firmada per Madonna seria triplement venerada. Només cal posar-se “Autómatas” per entendre-ho, una bomba revival vuitantes dins d’un EP totalment màgic.

Ningú és profeta a casa seva. Que li diguin –tornem-hi– a Messi: si torna a fallar un penal amb Argentina, el fan fora del país. Mónica Naranjo va publicar el seu debut a Mèxic. Fruit de la bona acollida, Sony va editar el disc al país on la cantant havia emigrat –en col·laboració amb el compositor Cristóbal Sánsano– i, finalment, a Espanya. Eren les primeres passes. Tres anys després publicaria Palabra de mujer (Sony Latin, 1997). La gran passa. “Canto com ningú, interpreto com ningú, componc com ningú, produeixo com ningú… Senyors, jo no m’ho tinc cregut, m’ho tinc cregut perquè puc”, deia a la roda de premsa de presentació de l’àlbum. Sí, un disc que s’obria amb una cortina de brillantina Disney que ràpidament mutava cap a un dance sintètic i explosiu com va ser “Desatame”. La cançó ho va ultrarebentar. I el disc va vendre un milió de còpies, entrant fins i tot a les llistes americanes.

Finals dels anys noranta va ser una època estranya. A mig camí entre la pell i la cosa sintètica. Això no només es reflectia en la música de Mónica Naranjo: el seu segon disc contenia un parell de balades pop, transicions de nou cap al ball. “Entender el amor” es un house sense prejudicis o “Rezando en soledad” navega en solitari com una òpera-rock molt vitaminada. També era estranya la barreja en l’estètica. Mónica Naranjo sempre va ser potent en la imatge: cabell llarguíssim bicolor, capaç de projectar la sobrietat d’una cantant melòdica i l’androgínia de les veus electròniques. Si alguna cançó condensava els dos universos de la figuerenca era “Las campanas del amor”. Un tema pràcticament techno, d’arranjaments dolços… Els somnis més humits actuals de Putochinomaricón i del seu revival late norantes, early dosmil.

UN DISC DE CULTE

Mónica Naranjo vivia, anys abans de l’univers imposat per les xarxes socials sobre la idea de la imatge 360º (la música és música i tot el que l’acompanya): Minage ho va confirmar. El disc, tot i ser un tribut a la diva revolucionària italiana Mina Mazzini, va regalar els seus fans la cançó més potent i universal de la seva discografia, “Sobreviviré”. Un tema dark, amb guitarres sefardites i un videoclip de contrastos: làtex, moviments cringe i… cabell negre! Alguna cosa havia canviat: un turbulent vol Lisboa-Madrid va marcar-la. Un dels motors de l’avió en què viatjava es va incendiar i allà va decidir cantar a Mina. Ser més diva encara.

El groc i negre havia passat a millor vida, i la seva etapa més pop, també. La idea no va agradar a la discogràfica. “Vaig tenir diverses reunions. L’última va ser molt tensa. M’ho van plantar damunt de la taula fredament: els negocis al cap i a la fi són sempre freds. ‘Ets conscient que Minage no batrà el rècord que hem batut amb els dos anteriors discos’. Els vaig dir que sí, que assumia la responsabilitat, però que jo estava completament segura que d’aquí a uns anys es convertiria en un disc de culte. I així ha estat“, explicava l’artista.

Un retrat de Mònica Naranjo fa més de vint anys

El moviment va ser exitós, mai al nivell dels anteriors discos, i va estranyar lleugerament al públic, que no va assimilar de la mateixa manera la versió gòtica de la catalana. L’univers creatiu de la figuerenca s’expandia cap a explotar la seva veu sense miraments. L’any 2000 participava de la gala Pavarotti and Friends, cantant a duet amb l’italià la cançó “Agnus Dei”. La discogràfica, de la mà del totpoderós empresari Tommy Minota (Mariah Carey), encara veia filó en la figuerenca i va decidir fer una aposta per introduir-la al mercat anglosaxó. El 2001 va traduir cançons del seu nou àlbum, Chicas malas (Sony, 2001). “Bad girls” no es podia comparar amb la màgia de l’original. “Paso de ti, tío”. Va ser un fiasco comercial. Això sí, l’àlbum ha quedat com una joia de l’electropop mai prou reconeguda. Molt més norantes que el que ho petava a les llistes de l’època, copades pel Fever (EMI, 2001) de Kylie Minogue. El disc no va quallar, però va quedar per a la història com un experiment únic. Les dives pop havien de sortir de sota les pedres, després d’anys de reclamar el seu lloc sobre els escenaris. I les discogràfiques no volien deixar passar l’oportunitat. Tot i els problemes familiars –la malaltia del seu germà– que Naranjo arrossegava, la discogràfica va seguir collant-la perquè defensés el seu projecte en anglès. L’efecte va ser contrari: la cantant va allunyar-se de la primera línia de foc de la indústria pop.

DEIXANT-SE DUR PER LA PASSIÓ

No va ser fins sis anys després que no va reaparèixer amb Tarántula (Sony, 2008). De nou, un punt surrealista: “Europa” era un single de set minuts, amb una electrònica entortolligada, fosca i poc accessible. “Avantguarda pura”, citava Jeneseispop. El disc seguia potent: riffs industrials propis de Rammstein a “Todo mentira”, segona cançó del llarg. Es tracta d’un disc reivindicatiu, empoderat i marcat pel discurs de gènere: llibertat i poder femení, temes que en la indústria musical encara estaven lluny de ser trend. Amagat entre gorgoritos hi ha fins i tot un “Revolución” que encara avui és un miracle que passés els controls de Sony. Més carnassa: “Kambalaya (remix extended)” podría haber sonat durant hores a la rave de Llinars. La carrera de Mónica Naranjo ha estat lligada a la llibertat creativa, mai no ha renunciat a les seves inspiracions líriques, els vestits musicals han estat un collage entesos com a ridículs en molts moments, però amb el pas del temps i gràcies a l’heterogeneïtzació de la música, han resultat del tot reivindicables. Sempre a l’última, la seva imatge poderosa i “Palabras de mujer” la van emparentar amb la cultura LGTBI i la van convertir sobretot en un estendard del moviment gai (polèmiques exagerades sobre VOX a banda).

Mónica Naranjo posant amb un vestit daurat

A partir del 2008, la seva carrera va anar apropant-se a la televisió i allunyant-se de les produccions musicals. Primer, participant de programes de màxima audiència com Tu cara me suena. Més tard, arribant a les noves generacions amb l’exitosa reedició d’Operación Triunfo (2017), on va exercir de jurat i va acabar sent, tot i un inici complicat (no se’n callava una), una de les veus més estimades per l’audiència. Després arribaria Mónica y el sexo, que no va deixar pocs memes per a la posteritat.

Entremig, va tornar a exposar al màxim el seu esperit inconformista amb Mes excentricités, Vol 1 (Sony, 2019), de nou un disc empoderant: bases hiperaccelerades i veus barroquíssimes. “Doble corazón” podria ser una cançó de Die Antwoord si haguessin coincidit una nit de festa i estupefaents amb Nacho Cano. “Hoy no” (del segon volum d’EPs) sembla hereva del millor de Tino Casal.

Mónica Naranjo viu el present. Amb plenitud. Li agrada Rigoberta Bandini i no s’allunya de les seves barreges impossibles. Compromesa i onírica, un pèl histriònica, Mónica Naranjo segueix impactant quan entra a l’estudi (tornem a Mes excentricitès, vol. 2). Com s’ho fa? Per què aquest neguit? Explica Internet, l’oracle que acaba d’arrodonir les històries, que la mare de Mónica Naranjo treballava com a assistenta a casa d’uns metges que tenien relació amb l’artista Salvador Dalí, amb qui l’artista va arribar coincidir. Recorda que la mirava amb recel, però en una ocasió la seva mare li va comentar a Dalí que la seva filla volia cantar. Li va respondre que el que devia fer era deixar-se dur per la passió. Mónica Naranjo ha estat digna hereva de l’esperit figuerenc. D’una carrera surrealista. Per les imatges, els referents i, sobretot, per la persistència en mantenir la llibertat estètica i discursiva

Text: Yeray S. Iborra / Fotos: José Luis Beltran (arxiu Sony Music) 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *