Miquel Serra: Brothers in arms

De Miquel Serra, fa uns anys, es deia que era el secret millor guardat de Manacor. Discs tan incontestables com Roses místiques (Foehn, 2013) o La felicitat dels animals (Foehn, 2014) van donar a conèixer un músic amb una manera de fer reconeixible i única. Autor d’una discografia sòlida i en constant expansió, l’artista mallorquí edita nova referència, anunciant, alhora, nou material per a 2022. A Música Dispersa l’entrevistam per parlar de Cançons de Joan Serra, publicat el passat mes de maig per Foehn.

“Els temes d’aquest disc sempre han conviscut amb jo, no els he hagut de revisar, però han fet falta anys per considerar que era un bon moment per donar-les a conèixer”, has dit. Ja feia temps que els que et seguim sabíem de la importància de l’obra del teu germà Joan a la teva (portades de discs, influències compartides, el grup musical els Crancs, el documental de Javier García Lerín…), però… què t’ha fet voler donar a conèixer les cançons del teu germà Joan ara, d’una manera més definida que incloure cançons com «Fas ones» a El perfum dels vegetals (Foehn, 2014)?

Tanques una etapa amb aquest disc? Ho vaig fer per les ganes, sabia que anava a tir segur, que presentava una col·lecció de cançons ben agradable d’escoltar, fins i tot xocant, perquè responen a un estil de cançó que no és gaire habitual ja i que en Joan sabia treure amb una naturalitat que encara em sorprèn. Crec que molta música actual cerca el reconeixement i un so modern, com si es tengués por de desviar-se dels corrents imperants, prenent-se massa seriosament, i oblidant el bessó de la música pop que és la melodia i la immediatesa. Fa alguns anys que es descuida la melodia, o és una sensació que tenc, i em costa descobrir cançons bones i despreocupades a la vegada. Pens que és legítim demanar implicació en l’oient, però hi ha d’haver una recompensa, com, per exemple, Third de Portishead.

Com era el procès creatiu amb ell aleshores? I el d’ara, a l’hora de portar a terme aquest àlbum? Quina és la distància entre les primeres versions de ‘Tu saps’ i l’actual, la de 2021, per exemple?

Aleshores quasi no hi havia procés, en Joan componia la cançó i si jo o qualque amic era a prop, doncs hi afegia qualque cosa. Però com que mai es va entrar dins cap estudi de gravació, podem dir que les seves cançons constituïen una maqueta permanent. I és el que volia corregir amb aquest disc, sense desvirtuar-les, arreglar-les amb els elements bàsics i una presentació digna.

‘Arca de Noé’ provoca una curiositat innegable i és, al mateix temps, molt evocadora. Què hi ha darrere? Diries que es capbussa en la nostàlgia, com el videoclip de ‘Me surt aigua pels ulls’ o tira per altres camins?

És la cançó menys representativa potser, i a la vegada serveix per mostrar l’eclecticisme d’en Joan. Només hi havia la melodia de l’inici. Sempre l’he trobada tan captivadora que em feia ràbia perdre-la. La va fer de molt jovenet, amb devers quinze anys, amb la flauta de l’escola. Per donar-li cos anys enrere li vaig demanar ajuda a n’Alicia Olivares, i ara a en Joan Vila. No la veig especialment nostàlgica, sinó més aviat romàntica, idealista.

Retrat del músic i compositor Miquel Serra i els músics mallorquins Pep Toni Ferrer, Miquel Perelló i Jorra Santiago.

Quin espai ocupa Cançons de Joan Serra en la teva discografia? I cap on vol anar Miquel Serra, si és que vol anar a qualque lloc?

Trob que els compositors de música pop o rock hem de perseguir el plaer de l’escolta. Podem ser experimentals i no hem d’aturar de cercar noves vies, però hem de partir del millor material que siguem capaços de compondre, hem de ser generosos al final. No podem descuidar això. Implica esforç i molta constància, però al meu cas m’ho agaf com una obligació. Cada disc ha estat així, també pel disc nou que sortirà a principis de l’any vinent.

Pots avançar alguna cosa sobre el disc que sortirà l’any que ve? L’has gravat a Catalunya, oi? Per què aquest canvi?

Sempre va bé canviar, duia molts de discs seguits a Favela. Xerrant-ho amb David Rodríguez, de La Estrella de David, em va recomanar en Sergio García Pérez, que ha fet feina amb molta gent coneguda. Jo n’estic molt content, tant pel so com per les idees en la producció que tenia, una bona experiència. Ja veurem què en troba els qui l’escoltin, devers el gener crec que sortirà. Un altre aspecte nou és que les cançons les hem muntat entre tots els del grup, Miquel Perelló, Jorra Santiago i Michael Mesquida. A gran part de les cançons no tenia l’estructura clara, anava perdut, i la seva aportació va ser fonamental.

Retrat del músic i compositor Miquel Serra.

Pregunta rara en temps d’intempèrie… Trobes que és un bon moment per dedicar-se a la música amb un cert afany -diguem, per dir-ho d’alguna manera- comercial? Quin és per a tu el límit entre exposició personal i un espai social compartit que no et faci sentir incòmode? T’ho deman perquè al disc es nota aquesta dèria honesta de fer una cançó, a seques, sense esperar res a canvi.

El límit el marca la qualitat de la cançó. Com més genuïna sigui més ample serà el teu ventall de comunicació. A partir d’aquí t’exposes fins on vols. Per jo la humilitat és una virtut en una cançó, és creure en la sensibilitat de qui l’escolta, en les experiències de cada un.

Què penses de l’escena musical actual a Mallorca? Creus que existeix un teixit cultural sòlid que doni suport als artistes de les illes?

Hi ha caliuet, no? Per Catalunya en parlen bastant d’això ara, supòs que tenen raó. Sempre hi ha hagut una legió de grups (almanco a Manacor) però no sé molt bé perquè ara tenen més visibilitat. Si aquest retorn d’Antònia Font ve acompanyat d’un disc nou, així sí que estarem entretinguts. Sobre el teixit cultural i musical, què dir, és paupèrrim, de tota la vida, però a l’estat també…

En aquest sentit, sovint es parla de l’illa com a paradís de doble tall per als creadors. En el passat vas assenyalar l’evident aïllament que comporta viure a les Balears i tots els seus entrebancs. Com dus avui en dia el tema de la insularitat i allò que implica per qui fa música?

És innegable que suposa un problema important. Un grup amb instruments no es mou amb agilitat, que diguem. T’obliga a demanar unes condicions que músics de la península poden esquivar, el que es tradueix en més pressupost: avió, transport, allotjament… I alguns promotors tenen realment ganes de comptar amb tu, però no ho poden cobrir, i és una frustració per tothom. O puges l’audiència o et fas a la idea que no pots abandonar una certa actitud de militància.

Text: Francesc del Mar / Fotos: Jaume Olsen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *