Max Richter: Una experiència de pel·lícula

Max Richter (22 de juny) – Palau de la Música

Minimalisme clàssic i electrònica onírica, aquesta és la fórmula emprada per Max Richter per convertir-se en un dels noms més fascinants de la cosmologia polifònica actual. Productor, pianista i compositor alemany deixeble d’icones de les formes etèries com Arvo Pärt, Brian Eno, Philip Glass, Julia Wolfe o Steve Reich, Max Richter és especialment reconegut per la seva feina com a compositor de bandes sonores de pel·lícules i sèries com The Leftovers, White Boy Rick, Black Mirror o Ad Astra. Al Palau de la Música va reviure dos dels seus treballs més intimistes i personals: Infra i The Blue Notebooks.

El concert, emmarcat dins del cicle Palau Fronteres, va estar dividit en dos parts. En la primera, Richter, que a Barcelona va aterrar acompanyat de Louisa Fuller i Natalia Bonner al violí; Nick Barr a la violeta; Ian Burdge i Chris Worsey al violoncel i Sarah Sutcliffe, com a narradora a The Blue Notebooks, va decodificar les partitures d’Infra (2010), un treball basat en poemes de La terra gastada, de T. S. Eliot. “És una peça que tracta sobre elements amagats, enterrats, potser oblidats”, va descobrir l’autor. 

The blue notebooks (2003) va focalitzar la segona part del recital. Una obra que Richter va escriure com a resposta a la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units. És “una obra antiviolència i de protesta que tracta sobre la brutalitat social, política i personal, una meditació sobre la violència i les seves repercussions”, va destacar Richter, geni del postminimalisme que va abandonar l’històric recinte modernista aclamat per un públic que el va aplaudir durant minuts. Si encara no el coneixeu, feu-vos un favor i aneu ara mateix al seu perfil d’Spotify. Ja veureu que escoltant-lo la vida us semblara una mica més bonica. 

Text: Francesc Lasalas / Fotos: Antoni Bofill