3 R: Realitat, reivindicació i resiliència

Amb una beca que els hi va concedir Les cases de la música i sense cap mena de coneixement van gravar un primer disc, Más de ti (Kasba Music, 2018), que va funcionar molt bé. Ara, més madures i amb nous colors musicals, però amb la mateixa energia i compromís ens presenten el seu tercer treball, Vidas (Satélite K, 2022).

4 anys i 3 discos. Excés de creativitat acumulada o la pressa de la societat en què vivint i l’exigència de la visibilitat?

Sheila: Una mica tot. El segon disc es va compondre a la carretera. En aquell moment ens estava anat molt bé, la discogràfica ens va dir de treure un altre per ampliar el repertori i continuar estant a l’escena, i nosaltres que som unes motivades vam dir que sí.

Aquell any crec que vam tenir 100 bolos. A la carretera componíem, escrivíem… Gravàvem al nostre temps lliure i les vacances no existien, però també va ser gojós, perquè ens vam pegar els nostres riures. A més, això també li va donar frescor al disc. Vam provar coses que potser amb temps no faríem.

Mila: Clar, quan més temps passa de qualsevol cosa que has fet, sempre canviaries coses, però al final canvies tu també. Tanmateix sí, és heavy la creació i la pressió d’estar a l’escena.

Quan el primer treball funciona tan bé com Más de ti (Kasba Music, 2018), hi ha pressió a l’hora d’enfrontar-se al segon?

S: No. Nosaltres en llancem ràpidament a la piscina. Els reptes ens activen més els motors. Hem tingut molts impediments. El segon disc va estar acompanyat de la pandèmia, es va cancel·lar la gira… Som súper resilients.

M: Al final, l’error també pot ser gaudit. Si vols fer-lo, el fas. Què no surt? Almenys ho hem viscut.

Canviaríeu alguna cosa d’aquella època?

S: No, perquè aquest tercer és així, perquè el segon va ser com va ser. Sempre hi ha un aprenentatge pel següent.

Vidas, el nou disc del grup, ja està disponible a totes les plataformes

Què hi ha d’aquest aprenentatge a Vidas (Satélite K, 2022)?

M: Una maduració personal. És el mateix que quan es parla de la innocència de ser petit i fas passos cap a l’adolescència i l’edat adulta. La manera de dir les coses, com les tractes, la paciència, la forma de relacionar-te amb altre persona…, tot canvia. I aquesta maduresa és el que jo més noto en Maruja Limón en aquest darrer treball.

Per què gravar-ho en directe?

S: Perquè ens vam adonar que nosaltres en el disc sonàvem d’una manera i en directe guanyàvem moltíssim. A sobre de l’escenari tenim una energia brutal, la volíem capturar i per això s’havia de gravar en directe. Jo crec que es nota. I la producció de Juan Berbín, que ha anat trencant esquemes i ficant sons electrònics, fa que hi hagi coses molt curioses.

Com va ser l’experiència?

S: És heavy, perquè tens la pressió de no equivocar-te, però només ho tiràvem tres vegades.

M: Sí, vam decidir fer tres tomes sagrades, i després escollir la que més ens agradés.

De sempre coquetegeu amb molts estils. Què amaga aquest tercer disc?

M: És més abusiu. Abans, podies identificar clarament l’estil de cada cançó.

S: Ara comencem amb un tango que de sobte es converteix en una alegria flamenca, l’alegria flamenca tira cap a un tumbao… És una barreja molt brutal.

Per cert, una portada molt original.

S: Sí, ha estat idea de la dissenyadora gràfica Nohemi Dicuro. Ens vam reunir unes quantes vegades per a explicar-li la història del disc, que no és altre que la ment de cadascuna de nosaltres intentat projectar-se en un treball comú. Per això es diu Vidas i per això la portada amb les nostres cares barrejades en una.

Instantània de Maruja Limón

Tanqueu el disc amb Machito. És la realitat d’una amiga…

S: No, no, la nostra. Aquesta cançó té una història molt graciosa, perquè una de nosaltres estava lligant i va compondre una cançó molt sensual. Després va quedar amb el noi i va ser un fiasco. Em recordo que estàvem totes allà malparlant d’ell i vam decidir fer la cançó, però vam escoltar la d’ella i la vam canviar tota. Cadascuna va explicar les seves anècdotes i vam dir, per què no parlem d’aquests machitos que ens trobem? A mi és una de les cançons que més m’agrada, perquè em recordo molt del moment: rient, compartint…

Moltes de les vostres lletres empoderen a la dona. ¿És el vostre objectiu o simplement és parlar de la vostra vida?

M: Sí que hi ha un “jo soc així i així t’ho mostro”, però també hi ha un: “Molt bé, tu ets així, tu així, jo així…, però què hi ha en comú? Quin és el missatge? I la finalitat?”.

S: Nosaltres aportem un feminisme en el qual es poden parlar de tots els temes, no solament de gènere, perquè al final és com que si ets feminista, ets especialista en gènere. I no, jo el que soc és especialista en la meva vivència com a dona, i com a dona parlo de gènere, però també puc parlar de política, patiment…

Ara si ets dona i artista, sembla que hagis de reivindicar els drets de les dones…

S: Sí, i ja ho fem, i també ho estem fent des d’una posició en la qual podem estar en qualsevol camp d’acció. Com dones reivindiquem moltes coses que s’han de millorar, però normalitzant també que ja estem al corrent en altres.

Sentiu que teniu més responsabilitat pel fet de ser un grup de dones?

S: Cadascuna ho viu de manera diferent.

M: Jo, amb el temps, m’he adonat que podem ser un exemple. És a dir, al meu cas, com a dona trompetista en un grup de dones, crec que puc ser un referent, però no sento cap responsabilitat.

S: Jo, personalment crec que sí, que inconscientment la societat t’analitza més. Si ets dona has de fer-ho molt bé. T’exigiran més que a un altre grup mixt o d’homes, i llavors sí que hi ha una responsabilitat que inclòs et fa preguntar si ets pro bona –sí, aquesta por instaurada en la dona per educació-. Així i tot, aquesta lupa també va bé, perquè ara mateix això està permetent que s’ampliï la visibilització de les dones en el panorama musical.

Algun qualificatiu que us molesti?

M: A mi el que més em fot és això de “són un grup de dones”. De debò fa falta dir-ho? No pot ser un grup i ja?

S: Ho hem parlat molts cops, perquè vas mirant les ressenyes de qualsevol revista i tot és: “Maruja Limón, un grupo de mujeres…”. Després veus que si són homes no s’especifica. I això toca una mica els ovaris.

Parlant d’altres artistes, amb qui us agradaria col·laborar?

S: Amb Rodrigo Cuevas, les Tanxungueiras, René, Estopa

M: La llista és tremenda. Encara sort que només tens a dos aquí.

Clar, és que sou cinc. Com us poseu d’acord?

S: Amb molta paciència i amor, perquè també tenim pensaments contraris i hem d’arribar a un punt intermedi. De vegades costa arribar a aquest punt i que estem totes d’acord al 100%.

M: Al final la reflexió és el respecte. Si tu dius blau i un altre diu vermell, s’ha de trobar el lila. Si tot es diu amb respecte, res és invàlid.

Ganes de directe?

M: Moltes. És que el que més ens agrada, perquè és un moment que estàs o no estàs. És hora i vint, i ja està.

S: Sí, i quan veus a la gent donant-lo tot i tu et connectes amb això és brutal. Per exemple, quan la gent estava asseguda costava molt connectar, però fa unes setmanes vam presentar aquest disc a França davant 3000 persones i va ser una bogeria. Només ens va faltar fer el pi pont.

Plans confirmats fins ara?

Sheila: Doncs, el 12 de març serem a la sala Clamores (Madrid) al migdia. Ens encanta el format vermut, perquè després encara tens tot el dia. I també hi serem al Pirineo Sur el 15 de juliol compartint cartell amb Estopa. Tinc unes ganes… Quan els vegi, jo crec que els hi menjo la cara.

Text: Aida García / Fotos: Laura Abad