Maria Ródes. Plou i fa sol

Maria Rodés torna a mesmeritzar-nos amb aquest dolç encanteri que és la seva música. Treball conceptual sobre les bruixes, Lilith és el seu nou disc.

Com neix la idea de la qual sorgeix Lilith (Satelite K, 2020)?

Un dia vaig fer un post a Instagram explicant que popularment sempre hi ha hagut la creença que al Dolmen de Vallgorguina s’hi reunien les bruixes. En aquest post explicava que en un futur m’agradaria fer un treball sobre elles, les bruixes.

I d’aquí neix Lilith.

Aquest post el va veure Pepe Mompeán, director del Festival de Arte Sacro de Madrid, la ciutat on visc des de fa uns anys. Va ser ell qui em va proposar presentar al seu festival un projecte inspirat en el món de les bruixes. En un principi, Lilith no havia de ser un disc sinó un projecte només de directe.

Els teus discos, en la seva concepció lletrística, sempre han tingut un punt de fantàstic.

Sí, però en aquest cas tot neix de la casualitat, de llegir un article en una publicació local de Cabrera de Mar, on viuen els meus pares i jo vaig viure tota la meva infància, adolescència i part de la joventut. A l’article s’explicava la història de les bruixes al Maresme. A partir d’aquí em vaig començar a preguntar com se m’hauria vist a mi, com hauria estat considerada al segle XV: una dona de més de 30 anys, sense parella, sense fills, fent música, amb una vida nòmada anant d’aquí cap allà…

I…

I sí, segurament haurien dit que era una bruixa.

Sent un encàrrec, el procés creatiu va ser diferent de l’habitual?

Vaig gaudir de llibertat absoluta. L’únic que va canviar va ser que tenia una data límit i això em va obligar a treballar amb terminis. Hi ha músics que diuen que això els coarta la creativitat. A mi, contràriament, em va anar bé, si no, podria estar cavil·lant indefinidament, sense acabar mai. 

Ets perfeccionista?

Sí, però arriba un punt en què sé la cançó ja està acabada i que no paga la pena seguir-hi treballant. Aquell moment en què sé que si segueixo insistint la cançó, perdrà la seva essència. Un equilibri que crec que tinc molt ben calibrat.

Tot i que les cançons son éssers vius que mai deixen de créixer. Totalment.

De fet, aquest és un disc que va néixer d’un projecte de directe, pel que les cançons ja van anar creixent abans de gravar-les. 

Per cert, qui era Lilith?

Segons el folklore jueu, la primera dona d’Adam no va ser Eva sinó que va ser Lilith. Per a ells un no va néixer del fang i l’altra de la costella, sinó que tots dos van néixer de la pols creats per igual. I aquí va venir el suposat problema, ja que Lilith no es va voler sotmetre a Adam i va reclamar la seva igualtat. Adam es va negar i Lilith va abandonar l’edèn i va marxar al Mar Roig. La va intentar convèncer perquè tornés amb el seu marit, però ella s’hi va negar, moment en què Lilith es satanitzada.

És la primera bruixa de la història.

És la primera dona a reclamar els seus drets i que per això se la satanitza. És la por que s’ha tingut al llarg de la història a la dona empoderada i rebel.

Un disc, per tant, que també té un missatge feminista.

No està pensat com a tal, però va arribar un moment en què em vaig començar a preguntar per què no encaixava a la societat i a plantejar-me l’arrel d’aquesta sensació… Una decisió vital que té unes connotacions, perquè et rebel·les contra el que està acceptat socialment. I tot això crec que té una vinculació amb cert feminisme, podríem dir de caràcter… natural.

Primer pla de Maria Ródes

Quan vas decidir fer de Lilith un disc, en un principi aquesta anava a ser un EP no tot un elapé.

La idea original era el projecte del directe i ja està. Va ser la gent des de fora que quan venien als concerts em deien que les cançons els havien agradat molt, i en preguntaven que si tenia el disc. A cop d’insistir-me vaig decidir gravar un EP. A més, ja em semblava bonic tenir una plasmació física del projecte.

I com va acabar l’EP sent un elapé?

Anàvem a gravar l’EP el passat mes de març, però va arribar el primer confinament i van anar sorgint més temes.

I en vas escriure més que no han sortit en aquest disc però sí en futurs treballs?

Vaig escriure’n moltes, de cançons, que vaig anar gravant i compartint a les xarxes socials Va ser una manera de conviure amb el confinament.

La teva música cada vegada tendeix més cap a l’adopció de sons i ritmes tradicionals.

El 2014 vaig publicar Maria canta copla (Chesapik, 2014) un disc amb què vaig trencar amb molts prejudicis. Va ser una època en què vaig començar a aprofundir en el món de la música tradicional i en el nostre folklore i em vaig adonar que m’encantava i m’estimulava. Una música amb un grau de puresa brutal que m’arriba molt endins. D’altra banda, m’encanta viatjar i les músiques tradicionals son una manera de viatjar sense viatjar. Maria canta copla, a més, tenia aquest punt reivindicatiu.

Quin?

Sempre ens hem deixat enlluernar i ens han fascinat músiques populars d’altres llocs, com puguin ser el country o el blues, i hem menystingut les nostres tradicions musicals. Un complexe que sempre m’ha semblat una tonteria perquè tenim coses que son precioses. Està guai mirar a fora, però també mirar cap a casa.

Hi ha cap ritme, cap so que t’hagi influenciat especialment en la creació de Lilith?

Hi ha un disc que vaig descobrir ara fa un temps i que em va tenir obsessionada: La Llorona (Atlantic, 1997), de Lhasa de Sela, una cantant mig canadenca mig mexicana que va morir molt jove. L’atmosfera d’aquest disc sí que m’ha ajudat a donar forma a Lilith.

Els teus també son discos molt conceptuals, que sempre giren al voltant d’una idea.

És una manera de crear amb què em sento còmoda. Em diverteix fer-ho així. És com un to creatiu que em dóna un marc amb què experimentar. Com un joc que jo mateixa m’he inventat. Un mètode que m’agrada i em funciona.

Maria Rodés en terreny inhòspit

Crec que estàs gravant un disc de country amb David Rodríguez de La Estrella de David. 

I d’aquí a poc temps publciarem el primer single d’aquest disc. Vaig conèixer el David, a Madrid, a un festival. Ens vam caure molt bé. Xerrant va sortir la idea de gravar un disc de country i l’hem acabat fent.

De nou, un disc conceptual sobre l’amor i les relacions de llarga durada.

Aquesta era la idea, fer un disc sobre l’amor, però no passional, sinó el de llarga durada. És fer valdre, aquest amor de resiliència. Un amor menys passional i efervescent, però més profund. Un amor més quotidià i acceptant i apreciant els defectes i peròs de l’altra persona. Un amor que implica les manies i dèries, tot el bo però també el dolent.

Text: Oriol Rodríguez

Fotos: Èrika Prüfert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *