Maria Arnal i Marcel Bagés. Tornar a començar

Revisionant les formes de la música tradicional Maria Arnal i Marcel Bagés van irrompre en escena amb un àlbum de debut tan colpidor com 45 cerebros y un corazón. Quatre anys després reapareixen amb Clamor apropant els sons d’arrel a les formes sintetitzades del segle XXI. Un disc superb que és com un gran reset ressonant en un gran forat negre perdut en la immensitat de l’univers. 
Maria Arnal concentrada

Llegia l’entevista que Yeray S. Iborra et va fer pels amics de Mondosonoro i explicaves que el dia que vau enviar el mastering de Clamor a fàbrica et vas posar a plorar. Tot i que la metàfora és molt recurrent, ha de ser difícil desprendre’t d’una criatura que t’ha costat tant parir.

No, en absolut. No és aquesta emoció sinó tota la contrària. Era distensió. Era tota l’emoció que sortia perquè la creació del disc va ser molt tensa. Vam viure moments molt crítics.

Per què?

Com tothom, vam haver de sobreviure a la pandèmia i els estalvis que teníem de 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017) s’estaven acabant. Va haver-hi alguns moments d’incertesa en què no veiem gaire clar com ens sortiríem. Va haver-hi tensió emocional.

I creativa?

També. Quan fas un disc, i el vols fer molt ben fet (per extensió sempre que vols fer les coses molt ben fetes) sorgeixen problemes. És mentida que les coses siguin fàcils. Les coses son difícils i s’han de lluitar fins al final.

Quan el vau acabar van aflorar totes les emocions.
Van sorgir totes les emocions que no ens havíem permès que apareguessin durant la creació. Vaig passar-me dos dies plorant.

Però no de tristesa.

No. Era tot el contrari, alliberació. Ja ho havíem fet. Ja em podia relaxar i passar a la següent etapa. Ja em podia centrar en els directes i els vídeos.

Seguint amb el símil de la criatura… Aquest disc el vas començar a imaginar el 2017, per la qual cosa segurament ha anat creixent i canviant en aquests quatre anys.

Totalment. La sensació que hi ha quan estàs treballant en un projecte durant tant de temps és que les peces no encaixen fins al final. Mentrestant, és un constant anar endavant i darrere. Sí que hi ha intuïcions, que cada vegada sé interpretar millor. Coses que tenia clares des del principi.

Com?

Com quan vaig cantar amb el Kronos Quartet, per exemple, i vaig sentir que havien de ser al disc. Allò va passar l’estiu del 2019, hi hem hagut d’esperar dos anys a veure-ho materialitzat. Però sí hi ha intuïcions que vénen sense saber molt bé d’on i vas construint a partir i a sobre d’elles i fent-les encaixar en el trencaclosques més gran. Més en un treball com aquest en què volíem començar des de zero.

Una jugada arriscada si tenim en compte l’excel·lent acollida que havia tingut el vostre primer disc.

Però jo tenia molt clar que no volia fer el mateix. El Marcel tampoc, però jo molt més que ell (riu). El primer any de creació de Clamor va ser difícil en el sentit d’anar encaixant les noves peces. Però vam seguir insistint i ja a finals de 2019 tot va anar sortint de forma més fluida. La màquina ja estava ben engreixada i les idees es concretaven millor. Va ser aleshores quan vam començar a sentir que estàvem creant alguna cosa.

Un disc o molt més que un disc?

Nosaltres en diem un bosc d’històries i de sons. Curiosament, les entrevistes m’estan ajudant a posar ordre i entendre tot aquest procés. Em feu preguntes que em fan veure tot plegat des d’una perspectiva diferent.

Et passa que necessites temps per entendre en tota la seva complexitat la teva obra? Més un disc com aquest, que és un volcà d’idees i teories.

Sempre passa quan crees, que vas tornant a l’obra i veus i perceps coses diferents. Passa que Clamor (Fina Estampa, 2021) l’hem treballat tant al mil·límetre que ja me’l conec molt bé. Amb tot, sí, és un ésser viu que creix i evoluciona. Tu feies servir la metàfora del fill i jo la del jardí: cada cançó és un petit jardí en mig d’un jardí molt més gran que és el disc. Un jardí d’idees amb algunes que ja han florit i d’altres que encara estan sota terra i no s’han mostrat, per això és un disc que es va redimensionant amb cada escolta.

Maria Arnal i Marcel Bagés acaben d’estrenar ‘Clamor’, el seu nou disc

És un disc que necessites mooooooooltes escoltes per començar a decodificar-lo.

A mi m’agrada que em sorprengui, perquè me’l sento meu però no és meu. M’agrada que m’enviï missatges. Quan això passa és divertit.

El disc, Maria, és teu.

És meu, però també del Marcel i del David (Soler, productor de l’àlbum). I ara també és de la gent, que li pot donar el sentit que li vulgui atorgar. I sí, és un fill teu, i com a tal l’has de cuidar i fins i tot controlar, però és molt més divertit obrir-lo al món. Que la gent se’l faci seu, se l’apropiï i et pregunti si “el caminito de perlas” son les dents.

I no?

És una metàfora que jo no l’havia pensada però que té el seu sentit. De la mateixa manera que hi ha crítiques del disc superboniques que fan associacions d’idees que jo mai no hauria fet. M’encanta, més en un disc com aquest que parla sobre la nostra capacitat per imaginar. És un disc de ficció.

Jo diria que és un disc de ciència-ficció en equilibri amb la tradició. Sou Maria del Mar Bonet i Björk.

De fet, tot és el mateix. La ciència-ficció és pur story telling, i l’story telling son rondalles, i les rondalles son tradició, son els contes que t’expliquen abans d’anar a dormir. Això em fascina. I m’he fixat molt amb gent com Laurie Anderson, artistes que, a través de la música, fan servir la seva veu per explicar històries. Fins ara no era gaire conscient, però he descobert que el que m’agrada és inventar-me històries i compartir-les.

En aquest balanceig també està perfectament equilibrat l’anar i el tornar entre bellesa i compromís social.

I per a mi és molt important que sigui així. M’agrada explicar la meva experiència personal però sense explicitar-la i treballar-la a diferents escales. Cada cançó té una història secreta que de desvelo. Fets que fan referències a persones de la meva vida que m’estimo molt i amb les quals he viscut coses molt intenses. D’alguna manera totes les cançons del disc estan inspirades i dedicades a una persona de la meva vida. M’agrada treballar sobre emocions que serveixin per transformar-me, no només a mi, sinó també al Marcel i el David i a la gent que ens segueix.

De fet el disc neix d’una separació, d’una ruptura sentimental.

Va ser un canvi d’etapa molt fort a la meva vida, perquè no només vaig tenir la separació sinó que vaig experimentar una sensació molt forta de final d’etapa amb la publicació de 45 cerebros y un corazón.

Maria&Marcel, Black&White

Com havies arribat fins allà?

Jo havia fet classes de cant però res gaire ambiciós. Volia donar vida al projecte i vaig provar diferents guitarristes fins a topar-me amb en Marcel, que es va animar a sumar-se a l’aventura. Paral·lelament, vam conèixer a qui seria el nostre mànager, Gerardo Sanz. I poc despès publiquem un disc i em descobreixo gaudint d’una vida que fins aleshores desconeixia però que m’adono que és la que vull tenir. Va ser un final i un principi amb totes les inseguretats que comporta començar res nou de zero. Les llums i ombres que hi ha en aquests moments de transició, mutació i canvi profund. Un canvi interior que si es pogués intuir en el físic, semblaríem una persona completament diferent. ´Va ser el naixement d’una nova persona, i aquesta uns nous somnis i una altra manera d’imaginar.

No havies publicat un disc que ja pensaves en el segon.

Jo volia parlar d’això des de la sensibilitat, la lucidesa i la saviesa que també pot donar un moment de debilitat. Però no m’agrada la idea d’escriure cançons com a refugi personal sinó cançons en què la gent que les escolta hi pugui habitar. Potser per això penso tant en la idea de creadora que està al servei d’una cosa molt més gran que jo. Tot això va coincidir amb una època que al CCCB hi havia l’exposició Después del fin del mundo, comissariada per José Luis de Vicente, que també és comissari del Sonar + D.

I…

L’exposició anava sobre la crisi climàtica però explicada des d’instal·lacions artístiques però amb filòsofs, pensadors, activistes, gent del teatre. Era art i consciència ecològica. I, en el meu cas, el més important, era aquesta mateixa sensació de necessitat de canvi i d’inici d’una nova etapa. Vaig demanar a José Luis de Vicente col·laborar al disc, i ho ha fet molt d’una manera molt intensa. Així va sortir aquest idea de globalitat que també està encapsulada al disc que necessita ser revisada i la necessitat d’omplir l’apocalipsi de noves visions.

Però l’apocalipsi és el final de tot, no l’inici, no?

En grec, apocalipsi significa revelació. No és el final catastròfic que ens han venut a Hollywood. Hem d’omplir l’apocalipsi de lucidesa i compromís i d’imaginació.

Maria, ets una bomba de neutrons. Si no haguessis creat el disc, hauries explotat. Ets pura passió.

(Riu) Només fa molt de temps que hi penso, sinó que sóc tota passió, cert, i a més tinc la sort de fer el que m’agrada. Aquest és un moment molt especial de la meva vida. Ara ja estic pensant en altres coses: en els directes, en els vídeos i en el pròxim disc.

Quina relació teniu amb en Marcel?

Molt bona. Som persones molt diferents, ens interessen coses molt diferents i ens divertim de maneres molt diferents, però ens complementem molt bé. Creativament les diferències son divertides i interessants. Vam trobar-nos que no ens coneixíem de res, però ara som com germans.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Àlex Rademakers

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *