Més Marco Mezquida i menys C. Tangana

Marco Mezquida Trio (10 de març de 2022) – Auditori del Conservatori del Liceu (Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona)

Dijous vespre d’una setmana plujosa i massa llarga. Anant amb metro a l’Auditori del Conservatori del Liceu llegia twitter i em vaig perdre entre totes les piulades que deïficaven C. Tangana i el seu show, al més pur estil halftime de la Superbowl, que va presentar al WiZink Center. Fantasiejava en poder gaudir d’aquell espectacle i emborratxar-me de música (i d’alcohol perquè enganyar-nos). En comptes d’això, anava de camí a un concert instrumental a trio d’un disc que no havia pogut escoltar perquè encara no s’havia presentat.

Marco Mezquida al Festival de Jazz de Barcelona

Quan m’acomodava a la meva butaca, la noia del costat se’m disculpava perquè venia amb el seu nadó i potser podia molestar-me durant l’actuació. En molt pitjors places hem torejat, vaig pensar. El concert va començar i només em van fer falta deu segons per observar que aquest concert no m’anava a deixar igual. Abans de començar la meva imprecisa narració vull explicitar que la capacitat creativa i compositiva del Marco Mezquida frega l’ofensa. En una mateixa cançó et pots trobar diferents estils musicals, ritmes, cadències, sentiments desbloquejats, referències a altres obres… És per això que millor que fer una aproximació a les seves cançons és millor que us apropeu a un concert o compreu el seu treball, que no està disponible per ara de forma gratuïta, i gaudiu vosaltres l’experiència.

Aleix Tobías al Festival de Jazz de Barcelona

El Marco juntament amb Aleix Tobías a la bateria i les percus, i Martín Meléndez, al cello van crear un viatge musical i espiritual que va deformar l’espai-temps. En una mateixa cançó senties que n’havies escoltat quinze, però quan el concert va acabar tothom es va quedar amb ganes de més. Melodies properes al flamenc, reformulacions d’un Intermezzo de Brahms en la major, homenatges a composicions de Miles Davis, una suite acompanyada per cello i pandero quadrat… Tot un univers gegant comprès en el virtuosisme de tres intèrprets i el cabal compositiu reactivat per la paternitat de Mezquida.

Martín Meléndez al Festival de Jazz de Barcelona

Letter to Milos és el nom del tercer disc del trio. Un disc que neix a causa d’una altra nova vida, en aquest cas, la d’en Milos, el fill d’en Marco. Quina sort que naixessis Milos. Les composicions d’aquest nou disc són fines, apassionants i emotives alhora. El concert va tenir un quart i tímid protagonista. Callat durant les primeres cançons, va començar emetre notes a partir de la meitat del concert. Era en Milos, que el tenia assegut el costat, i acompanyava tímidament les composicions del seu pare. Tinc la teoria que en Marco va compondre tot el disc en tonalitats consonants amb els gemecs i plors d’en Milos perquè aquests sonessin afinats.

El trío complet a l’auditori del Consevatori del Liceu

Però si per alguna cosa em va semblar una brutalitat l’espectacle va ser per la qualitat de les interpretacions, la química entre els intèrprets i la naturalitat de la vetllada. Fora dels deliris de grandesa de les propostes d’espectacle que imperen en ple 2022, el concert va presentar a tres artistes acompanyats només pels seus instruments i moltes hores d’assaig i ampolles de vins compartides, no ho dic jo, ho diu en Marco. Aleix Tobías és un espectacle sobre l’escenari. Mai havia vist un concert de quasi dues hores on el bateria no agafés unes baquetes estàndard fins a la meitat del concert i només les utilitzés durant mitja cançó. La seva capacitat de crear atmosferes sonores mitjançant 1384 instruments de percussió diferents és impressionant i la seva ductilitat per adaptar-se a les variacions rítmiques inacabables de les composicions interpretades està a l’altura de pocs. Martín Meléndez va ser un descobriment per mi. Mai m’havia plantejat el cello com un instrument tan polivalent, i quina llàstima no haver-ho fet abans. En Martín va personificar els sentiments que projectava el trio amb la seva expressivitat corporal, gestual i facial. I com toca. Precís i elegant per parts iguals. I per últim i, òbviament no menys important, en Marco que ha arribat a uns nivells interpretatius que fan que la composició més difícil tocada per ell sembli la melodia més simple. Té una aura especial i la seva simbiòtica relació amb el piano et fa sentir que tot és possible mentre estigui assegut a la banqueta.

Marco Mezquida durant la presentació de ‘Letter to Milos’

Després de dues hores de concert i molts aplaudiments, els tres músics es van acomiadar d’un pati de butaques ple i extasiat amb la mateixa naturalitat i familiaritat amb la qual ens van apropar un repertori musical fet des del cor i l’artesania tècnica més fina. Més Marco Mezquida i menys C. Tangana.

Text: Marc Ferrer / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta