Louise Sansom: La joia de la corona

Cinc anys enrere Louise Sansom va decidir prendre’s una excedència com a membre d’Anímic per iniciar la seva aventura al cap davant de Hidden Track. Amb Ferran Palau al capdavant, i amb ell noms com Anna Andreu, Carlota Flâneur, b1n0, Junco y Mimbre… actualment és un dels catàlegs imprescindibles per decodificar la nostra escena musical.

Què és per a tu la joia?

Sempre he estat anti joies (riures), per mi suposen mostrar superioritat i riquesa material, però el significat canvia quan es tracta de persones. Jo estic envoltada de veritables joies, anomena-les persones, amigues o talents. A més, la paraula és preciosa. Hi ha paraules que en pronunciar-les em fonen, com la meva paraula favorita en anglès: chocolate.

Ferran diu que aquest disc és ‘culpa’ teva.

Ens passem el dia maquinant a casa; ell fa cançons i jo els dono la forma per presentar-les al públic. És així des de fa ja alguns discos. És el que ens apassiona. Em fa especial il·lusió que en aquesta ocasió Ferran ho reconegui així. Estic molt cansada de la frase aquesta de ‘rere un gran home hi ha una gran dona’. Ja a gairebé 20 anys que caminem plegats de la mà en els nostres projectes. Ara ell és la cara visible. A mi em fascina crear el pack, el màrqueting, la imatge.

Va, sigues sincera, què et sembla el disc?

Ferran sap que sóc la persona més sincera de totes quan es tracta de criticar els seus discos. No em tallo, perquè les seves cançons són les meves cançons, i han d’estar a l’alçada. Aquest disc em sembla una joia: hi ha cançons que em fan plorar perquè són sobre el nostre dia a dia, moments que fan mal o que són feliços. Ell converteix aquests instants en records musicals. Els seus discos són la història de la nostra vida junts. Però ja li he dir que hi ha alguna que és massa cursi, com ‘Casa’t amb mi’ (riures).

Quina és la teva cançó favorita de Ferran?

‘Mès enllà’ de Parc, la frase del cor em transporta, em relaxa i m’identifica. I ‘Tornar a començar’ de Blanc em toca molt emocionalment. Aquesta primera frase parla directament de mi a la cuina, intentant solucionar la vida en moments difícils i em porta a aquest instant.

Us vam conéixer com a membres d’Anímic. Hi ha possibilitat que us torneu a reunir alguna vegada en el futur?

Mai hem dit que no, simplement ara estem amb les nostres coses: jo trec el meu ego a través d’altres artistes i m’ho passo bé. No ens pressionem. Odio aquests grups que de cop i volta diuen que ho deixen, es munten una gira de 2 anys per guanyar pasta i poder tornar 5 anys més tard com si res…

Ara, amb en Ferran, teniu un grup de punk, oi? Teniu pensat presentar-vos en directe o publicar alguna cosa en un futur no gaire llunyà?

Sí, jo tinc una part molt punk, encara que m’agrada anomenar-la punk-soul. Actualment estem treballant en temes. A veure per on ens porten.

Louise, què estàs escoltant darrerament?

Sóc molt canviant, m’agraden moltes coses, ara mateix soc addicta al disc de Little Simz, el nou d’Idles i escolto contínuament les playlists del meu fill Leo, que amb 12 anys té un gust musical increïble i em descobreix molt de talent. Tot a un rotllet molt easyloving americà: Tyler, the Creator, Lamar, Ocean…, encara que jo soc de bandes britàncies amb molta actitud.

Com?

Idles, però perquè sento que són tot el que represento. Estic segura que ens portaríem molt bé en persona. Les seves lletres podrien ser meves. Això sona una mica arrogant, ho sé, però aquesta forma tan directa i fàcil de comunicar-se amb la gent, és exactament com ho faria jo. Ja m’he pillat l’entrada pel seu concert a Madrid del mes de març!

Va, somia, a quins artistes i bandes fitxaries per a Hidden?

Idles (riures). I amb ells M.I.A., F.K.A Twigs. De bandes locals, hi ha algunes d’altres segells que m’encantaria tenir. Els robaria Núria Graham a Primavera Labels -perdona Anna (riures)-, o Marta Knight a La Castanya. També m’encanta l’actitud d’artistes, com ara, Clara Peya o Queralt Lahoz.

Ets anglesa, en algun moment Hidden Track creixerà publicant artistes més enllà de Catalunya?

El mercat britànic és molt difícil si no ets allà. No descarto res a la vida, però sé que per fer una cosa així hauria de viatjar molt i tenir vida allà. Ara mateix amb un fill de 12 anys és impossible, però no ho descarto quan ell faci la seva vida. Si alguna cosa m’agrada de tot això és tenir tants fronts oberts: cada dia pot ser diferent. Jo m’avorreixo de seguida, necessito moguda, drama, talent, excitació, si no de seguida sento que estic estancada. Amb Ferran sempre hem dit que vés a saber on acabem. Si torno a les meves arrels, a Londres algun dia, doncs serà per perseguir nous camins a la música, segur!

Joooder com ha crescut la família, eh?

(Riures) Son una família! Per nosaltres és molt important la connexió amb les nostres artistes: hem de ser amigues, i elles ens han d’entendre igual que nosaltres. Vull artistes empàtiques, lliures i treballadores, que entenguin que som totes humanes, que fem bé algunes coses i malament d’altres. És molt millor treballar des d’aquesta perspectiva. Abans de res volem que sentin que formen part d’alguna cosa i que s’empoderen entre totes.

Retrat de la cantant i jefa de Hidden Track Records Louise Samson

Han passat ràpid els cinc anys que fa que vas començar amb l’aventura de Hidden Track?

Jo flipo amb aquests 5 anys, han passat com si res, i hem fet tant i tan poc alhora. Estic molt orgullosa de com se’ns ha acollit aquí a Catalunya, dec molt a molts. Espero que seguim moltíssims més, tot i que encara no sé com hem sobreviscut, la veritat… És una obsessió diària. Només faig això, tot el dia, des que desperto fins que vaig a dormir!

Com recordes el moment en què vas tenir a les mans la primera referència del segell?

Wow! Va ser molt bèstia! Vam començar només fent l’autoedició i treballant amb subsegells. Però de sobte vam anar de res a tot amb moltes sortides alhora. El primer disc de veritat que vam publicar va ser Kevin del Ferran. Va ser aleshores que em vaig adonar que havia de centrar-me més en el segell i la meva marca. Però d’aquell primer disc recordo sobretot la sensació de llibertat, de prendre les teves pròpies decisions… El més fort és veure que cinc anys després les teves decisions t’han portat a continuar sent lliure! He treballat en altres segells i els estimo un munt, però quan no tens el poder de decidir sobre el que publiques, després és molt difícil lluitar-hi amb total sinceritat i transparència.

Perquè… com va néixer el projecte de Hidden Track? La idea original distava del que ha acabat sent el segell actualment, oi?

Sí, com et deia vam començar com a paraigües de segells i autoeditors. La idea era de tant en tant publicar alguna cosa que em molés, però no va caldre ni dir-ho. Ja anava sobrepassada, estava sola, i aleshores només creia en la meva capacitat de gestionar i administrar. És el que havia conegut fins aleshores (més enllà de la meva part artística amb Anímic), però quan vaig veure que els projectes que escollia pel segell començaven a fer soroll, em vaig adonar que això era el que m’apassionava. Vaig començar a creure que no se’m donava malament!

Confessa, quines són les teves referències preferides de Hidden? (i no val dir totes!!!) (Riures)

El millor de Hidden és que són totes tan diferents que tinc espai per a totes elles, i he de dir que no només és allò musical el que m’atreu d’artistes, és el seu tot: la seva essència, el que transmeten amb la seva música… Però també el saber fer i la seva actitud. Tinc veus favorites, estilismes favorits, cançons favorites… He de dir que Golden d’Iris Deco és dels meus discos més ‘jo’. Em perdo en directe amb el seu talent. Amb ella, qualsevol cosa cantada per Anna Andreu o Maria Hein em fon. Suposo que sóc l’única persona a qui no li pots preguntar això, no perquè no m’atreveixi, sinó perquè sóc la que decideix quins artistes publiquem, així que dir que m’agrada més una que una altra… és pràcticament impossible… És un tòpic, pero és com triar entre fills!

En molts aspectes, Hidden heu canviat les normes del joc de les discogràfiques al nostre país. Segurament un dels aspectes més importants és la preponderància de les dones, tant a l’organigrama del segell com al catàleg d’artistes.

No, que va, som un segell més. Hi ha segells aquí que porten molts anys. Suposo que som molt actives, això sí! (riures). Si a l’equip només som dones, no és per cap motiu en concret, simplement és perquè encara no he trobat un home amic (no artista) vàlid, o més que vàlid, que compleixi les meves expectatives i que sigui humil alhora. El catàleg: ara hi ha moltíssims segells amb moltes artistes dones, queer, trans… Això nostre és casualitat: gairebé només he escoltat artistes femenines al llarg de la meva vida… És el que conec i el que m’agrada.

Perquè, més enllà de les artistes, qui més t’ha acompanyat en la història de Hidden?

Hi ha una persona a qui intentaré mantenir al meu costat forever: Ana López. Ella va entrar un anys després que Hidden comencés a funcionar. Ens vam conèixer de casualitat i l’he estimada des d’aleshores, Ha sabut entendre el que busco i el que vull transmetre des del moment zero. M’ha donat suport en els moments bons i dolents. És germana i amiga. Va entrar per portar premsa i des de llavors és la meva mà dreta, i a vegades esquerra (riures). També tenim a bord la Clara Faura en la part producció i la Maria Martínez portant tota la part de segells i autoedició.

I tu… Com veus això de la metafísica? Perquè un altre dels trets distintius del segell és certa unitat en el so dels artistes, aquest pop metafísic del qual Ferran és abanderat amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril).

És cert que en haver-hi produccions de Jordi (Matas), Ferran i Joan, han creat alguna cosa pròpia. Si al seu so cal anomenar-lo metafísic, doncs ho farem. Espero que creixin encara més a nivell creatiu i sàpiguen expandir-se més enllà d’aquest so per sempre oferir-nos una cosa innovadora. És el que m’agradaria per a ells i per a mi com a oient. Suposo que estic com sempre, exigint a la meva família que em donin més (riures). Sóc exigent amb el talent dels que estimo.

Quins discos ens regalareu aquest 2022?

Buf, els millors (riures). Anna Andreu treu un disc al·lucinant el març. Carlota Flanêur si no es converteix ja en la nova estrella del pop, jo em retiro. Espatllamaceta treu un disc colpidor, el millor que ha fet a la seva vida. L’Hereu Escampa es reuneixen per fi. Igual de d’emotius, però més madurs…

I quins objectius us heu marcat amb el segell a curt, mitjà i llarg termini?

A mitjà i llarg termini, tenim moltes ganes de portar les nostres artistes més enllà, ajudar-les a arribar al públic com es mereixen.

On et diverteixes més, a l’escenari o a la discogràfica?

Als dos llocs: a l’escenari vomito les meves preocupacions i emocions, però a través dels meus artistes a la discogràfica sóc tot el que no aconsegueixo ser a l’escenari, elles són jo i jo sóc elles.

Text:Oriol Rodríguez / Fotos: Jaume Olsen