Loki: El Déu de l’engany decep

Actualment, per veure qualsevol sèrie de l’Univers Cinematogràfic de Marvel, és imprescindible posar-la en context. Després de l’èxit de la tercera fase amb la pel· lícula més taquillera de la història, Avengers: Endgame, i d’una pausa de més d’un any a causa de la pandèmia, el protagonisme l’ha agafat el mitjà de la televisió (o, més aviat, de la plataforma Disney+). Primer amb la innovadora Wandavision, després amb la més tradicional Falcon and The Winter Soldier i ara amb aquesta decebedora Loki.

Que és decebedora és una opinió completament personal (la majoria de crítiques que he llegit són positives). Potser és per no haver llegit els còmics i no reconèixer els nous personatges que s’introdueixen o potser és perquè considero que Loki és un dels millors personatges de Marvel i esperava que la sèrie també ho fos. El motiu principal de la decepció, però, és el potencial inexplorat que té la sèrie.

 

L’argument parteix precisament d’Endgame, quan Loki s’escapa creant una nova línia temporal. A la sèrie, el Déu de l’engany serà capturat per una “policia del temps” amb qui acabarà col·laborant per atrapar una altra amenaça. Els girs i els personatges funcionen força bé, així com la sempre impecable actuació de Tom Hiddleston, però podent jugar amb els viatges en el temps sembla que la sèrie es queda curta, oferint més exposició que acció. L’exemple més clar és que tant el primer com el darrer capítol es basen en dues o tres persones assegudes en cadires mentre tenen una llarga conversa en una sala. Un clímax força anticlimàtic que se centra més a assentar les bases del que serà la següent fase d’aquest Univers (o multiunivers) que no pas de concloure satisfactòriament una sèrie que m’ha deixat més aviat fred.

Text: Jan Romaní

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *