Lluís Llach i un retorn efímer

Fa quasi 15 anys que Lluís Llach no realitza un recital a un escenari. Això canviarà aquest dissabte amb el propòsit de recaudar fons pel procés participatiu del Debat Constituent i ho farà ni més ni menys que al Palau Sant Jordi. D’això li diuen tornar per la porta gran. Ens apropem a l’assaig general a la Sala Luz de Gas per poder parlar amb ell una estona. 

Per poder ressonar en una sala tan gran necessites estar al 100% i Lluís Llach ens afirma que avui té una mica de mal de coll però que això és bo, que va bé. Explica que quan estava en actiu sempre abans d’un concert patia de mal de coll, i semblava que aquesta mania no l’havia perdut.

Un concert al Palau Sant Jordi compta per 40 concerts. És per això que li preguntem a Llach si troba a faltar els escenaris i exclama entre riures que no, que ell sempre havia pensat que enyoraria la composició, perquè és un acte íntim de desfogament de fantasmes interiors. Però ha resultat que, certament, ha acabat enyorant més el púbic que la composició i això ha estat una sorpresa. Així i tot, el compositor vergelità matissa que aquest no ha estat el motiu pel qual ha tornat, sinó que ho ha fet perquè creu en el que proposa Debat Constituent, un col·lectiu de gent que coneix i del qual forma part des del primer moment. Llach també sent que el que li passa és que es sent massa conspicu, massa visible. Però li sembla una iniciativa meravellosa, fins i tot si fracassen amb els seus propòsits. I assegura que si no volen demanar ajuda a ningú, si no volen dependre de ningú, si volen ser absolutament lliures, havien de tenir un finançament propi.

Llach comenta que aquest recital havia de ser molt diferent a com ha acabat sent al que nosaltres li responem que podria ser a causa dels curts tempos amb els que han treballat. El pianista català ens recorda que Debat Constituent no és un grup empresarial, sinó que son un grup assembleari amb una coordinadora nacional de vint-i-escaig membres. Prossegueix afirmant que un acte com aquest s’ha de consensuar en grup, tenint en compte, a més a més, previsions de covid; i just quan es van posen d’acord, van començar a sorgir els problemes. Llach reflexiona que cada dia hi ha més contagis, i a mida que augmenten les xifres, la venda d’entrades flaqueja, i assevera que potser no ha estat capaç de seduir la gent com tocava.

Lluís Llach amb Monste Castellà a l’assaig a la sala Luz de Gas

Anant a temes més trascendents li preguntem si creu que la música pot canviar el món. El cantautor afirma asèptic que ell no ha cregut mai que la música pugui canviar el món. La música pot acompanyar a la gent que vol canviar el món i donar-li motivacions. És el que va fer Víctor Jara a Xile, el que ell ha fet aquí o moltíssima altra gent: en Raimon, l’Ovidi… Ficant-se més intens, prossegueix dient que ells acompanyen a la gent i els hi diuen que no estan sols en la seva lluita perquè en aquesta societat, la gent que vol canviar o recanviar un sistema el qual a més els fa sentir molt abandonats, perquè no tenen micros per expressar-se. 

Estirant d’una de les idees que proposa en Lluís Llach li fem reflexionar al voltant de la idea de la responsabilitat de ser l’altaveu dels que no tenen micròfon. El compositor assegura que sí que ho és, que és una responsabilitat que a vegades un no se sent preparat per assumir. 

Aprofitem l’ocasió per recordar-li que just abans d’acomiadar-se va escriure d’urgència el tema ‘Verges 2007’ i li preguntem si té algún tema especial pel retorn. Desgraciadament ens reconeix que no, que no ha preparat res de res. Insistint en el tema, ens qüestionem que en 14 anys no hagi escrit res. I seguint amb la negació, ens confirma que no, que té alguna melodia inacabada que encara li volta pel cap i que algun dia li agradaria aprofitar però no se sent amb l’esma per fer-ho. 

Tornant al concert li preguntem si té clar el repertori que es podrà gaudir el dissabte i ens assevera que no del tot, que ara mateix està fent l’ordre i les presentacions. El que sí que te clar és que si canta “no és això companys, no és això”, el contingut polític és claríssim: “cap a on anem, no anem bé”. Matisa que aquesta és una apreciació personal no vinculada a Debat Constituent, però creu que estem en una etapa errònia del post 155. També recorda que si canta ‘Silenci’ o ‘La Gallineta’ ja hi ha un missatge implícit i tot el recital està pensat a partir de tot això. Per acabar, ens diu una petita exclusiva confiant-nos que hi ha una cançó que cantarà acompanyat que parla de la situació de la gent sexualment marginada i abusada.

No podíem marxar sense preguntar-li si tocarà ‘l’Estaca’. Per sort confirma que aquesta vegada sí, que fins ara no la cantava perquè és una cançó que ja no és seva, és de la gent, i assegura que així ho demostraran el dissabte.

Per acabar li enumerem algún dels artistes que participaran en el recital: Els Catarres, Joan Gausà, Montse Castellà, Suu, Joan Reig… i li preguntem que sent per tots aquests artistes. Sense dubtar respon que són artistes que ha triat per estima i admiració. El Natxo Tarrés de Gossos ho és per un motiu concret, la Suu per un altre i la Montse Castellà per un altre. En el seu cas concret, per la territorialitat, que és un dels debats interns més importants que tenen a Debat Constituent: què fem amb el territori. El país pateix un equilibri bestial i molt probablement el territori ha de tenir un altre tipus de veu. Hem de ser una república federal?

Text: Redacció MD / Fotos: Arxiu Música Dispersa