Lluís Gavaldà (Els Pets): “La máxima ambició d’un músic ha de ser fer música digna però també comercial”

Disc i llibre. Llibre i disc. El pack complet. El destí, o el mateix autor, han volgut que 1963 (RGB Suports, 2022), el nou disc d’Els Pets, i Sona la cançó (Rosa dels Vents, 2022), el nou llibre de Lluís Gavaldà, hagen pràcticament coincidit en les nostres botigues de discos i llibreries. El primer renova el llenguatge del trio de Constantí sense negar la seua essència. El segon es un preciós homenatge a la música pop i a la mateixa vida, que Gavaldà els ret al voltant de seixanta cançons d’altres seixanta músics. De totes dues coses parlem amb ell per zoom, en una conversa de prop d’una hora. 

Comencem pel nou disc d’Els Pets: heu tornat a treballar amb Joan Pons, però no sona com Som (2018), i això m’ha recordat el que el deia Ferran Palau fa poc, que ell no volia que l’anomenat só metafísic es convertirá en un clixé, ara que el practica tanta gent.

Una mica en broma, amb el Joan (Pons), jo li deia que volia fer un disc amb ell, però no a allò a lo que ell sona habitualment. I em deia “llavors, perquè vols treballar amb mi? Ves a buscar un altre!”. Bromes a banda, ell també està una mica fart d’aquest só, sobretot perquè ha creat escola i arriba un punt en que deixa de ser novedós i passa a ser rutinari. I teniem molt clar que no voliem fer una segona part de Som (2018). Tot i que, per molt que et vulguis allunyar, els tics són els teus. Però n’hi havia l’intenció clara que no s’assemblés massa. I el fet de tindre dos guitarristes ajudava a diferenciar-lo, quan abans en teniem un. I l’aportació de Jordi Matas, que tampoc estava. Entre això i que les cançons són més purament pop, més melòdiques, i vam triar les que tenien una tornada més enganxosa i una coherència entre elles, doncs aquest va ser el camí. 

Tant el títol com la idea darrere de la coberta són molt redons: l’any en que vau nàixer, i eixe disseny que recorda al del “Blue Monday” (1983) de New Order, els quals també van fer una cançó que es deia “1963”. 

La idea naix del grafista, i encara que sembli una resposta òbvia, no ho és: diguem-ne que jo sóc molt intervencionista, per no dir un torracollons, però en aquest cas li he deixat a Gerard Joan que se’n sortís amb la seua idea desprès de explicar-li el que teniem pensat. I és el primer cop en la història d’Els Pets en que no comencem a canviar coses al voltant de la portada. La vam veure i vam dir “òstia puta, és perfecta!”. La vam abraçar. Les anelles de l’arbre com a idea per a saber l’edat ens agrada. A primera vista sembla pop art, com la diana mod, però també té aquesta altra lectura. També hi ha gent que veu una vitroceràmica, eh? Opinions per tothom. 

Cançons com “Ulls com piscines” tenen una clara inspiració new wave, ¿no?

La idea inicial era que encara fos tot més new wave. El que passa es que després amb el Joan (Reig)… li he fet una immersió en la new wave británica de Costello, Joe Jackson o Graham Parker, que ell no la coneixia gens. Al final ha quedat una barreja entre la new wave i sonoritats més actuals. Sí que teniem clar que voliem cançons que no tinguessin gens de farciment. Cada instrument tenia una sola pista. Tot havia de ser en una sola presa. Si escoltes el disc en un equip més o menys decent, cada guitarrista està en un canal. Fins i tot emul·lant com es feien els discos al 1963 o 1964. Avui en dia pots ficar molt d’embolcall a l’estudi. Però voliem fer una cosa una mica més vintage. Nosaltres som vintage també.

És senzill matindre la il·lusió amb més de tres dècades de carrera?

Si vols que et sigui sincer, et diré que si pogués no fer cap disc més, tampoc passaria res. Queda horrorós dir-ho, però és que crec que ja hi ha massa música al món. I poc temps per a païr-la tota. Caldria una moratòria i prohibir-nos fer música durant cinc anys, i posar-nos una mica al dia de tot el que està sortint. Jo necessito escoltar música dels altres, però fer-la jo… no tinc una necessitat vital. La faig perquè diuen que ja toca. Perquè no podem vendre el mateix disc dues vegades. I m’hi posso. I això no vol dir que no m’hi possi a fons. Però sóc un, com diuen els anglesos, procrastinator de primera categoria. Em serveix una cosa que potser no és molt màgica, que és l’ofici. L’ofici t’ajuda a pal·liar l’horror vacui del principi de la página en blanc. Cada cop tinc més por de fer la mateixa cançó. I en cada disc, aquest risc és més evident. Fins que una cançó inicia la guspira del disc nou. Desprès el problema és parar, perquè tens com mil peces que has d’encaixar com un puzzle. 

Com a melòman empedreït que eres, quina part de la música nova que escoltes s’immiscueix en la teua música?

Quan fem un disc nou, sempre hi ha com a tres o quatre artistes que els tinc de referent. Els més recents que m’han flipat. Els tinc presents, i cada cop tinc menys prejudicis a l’hora de copiar. Perquè he arribat a la conclusió que, per mot que copiis un artista, com que no arribes al seu talent, el que acaba sonant, sona a tu. Es filtra a través de la teua mediocritat, i acaba sortint una cosa que per a tu és clarament la Caroline Polachek però només ho saps tú i no ho veu ningún més. O faig una cançó en pla Phoebe Bridgers, la porto al local, callant-me com una puta, perquè no ho dic a ningú, però com que deixo que la resta del grup la rebregui, al final no sona a Phoebe Bridgers de cap manera. Així funcionem. Hi han cançons meves que eren Los Planetas i després les vam fen en pla country. Com “Dissabte”, que la vam fer amb Brad Jones, que és de Nashville. I ell no sabia ni qui eren Los Planetas, clar. Al final, no tenia res a veure. 

Parlant ja del llibre, Sona la cançó (2022): et passa com a mi, que escriure de la teua vida al voltant de les cançons és com reconèixer la teua incapacitat per a fer una novel·la, que no tens les eines ni l’imaginació?

Em passa exactament igual. Dos o tres intents patètics, després dels quals em vaig adonar que no tinc el talent, ni les eines ni l’imaginació, com dius tú, per crear una obra de ficció. I per una altra banda em fa molta vergonya fer una autobiografia, que és el que fas quan ha has fet tot el que et tocava en aquesta vida. El que passa és que tinc unes amigues editores, que són molt persuasives, i no paraven d’animar-me perquè els agradava com faig els meus articles. Era com fer una espècie de Celobert però en llibre. I això sí que em ve de gust. Escriure sobre cançons no em fa sentir tan exposat ni tan nu. Vaig començar com si fos un Celobert, i quan portava quatre capítols em vaig adonar que estava parlant de mi. Dels meus pares, de la meua germana. I vaig tirar per ahí. M’ho vaig passar molt bé. No vaig tindre la mandra que tinc per a fer cançons, que sóc un dropo, un gandul. Amb el llibre, no. Em faltaven hores per a escriure. Vaig ser molt feliç quan l’escrivia. 

I perquè seixanta cançons? Són moltes. M’imagine que també és més fàcil quant més comprimit està el relat. 

La idea era fer-ne trenta. Però quan els feia també veia que no els volia estirar, els capítols. I vaig començar a abusar una mica de la benevolència de l’editora, perquè de trenta vam passar a quaranta, i després a seixanta, i ahí ja em va parar. 

Parles dels prejudicis que tots tenim en una certa edat, que desprès acostumem a erradicar, i que tu ho vas fer en descobrir ABBA o Earth Wind and Fire.

La vida és massa curta per a perdre’t una bona cançó, em van dir. Un dels millors consells. Això em va tocar. Vaig pensar que havia sigut un gilipollas fins llavors. Que hi havien cançons que m’agradaven i feia veure que no. Escoltava el Richard Cocciante i m’emocionava, però no ho podia dir perquè el que havies d’escoltar era el triple d’Emerson, Lake & Palmer. Paulatinament, em vaig traure del cap tot aixó. I ja amb Els Pets, al principi, ho tenia molt clar: sempre vam ser un grup de vocació massiva, perquè sempre he pensat que el més ambiciós que un artista pot desitjar és fer música que sigui digna però comercial també. Intentar arribar a un públic molt heterogeni. Ser una artista de culte està sobrevalorat. És el més fàcil, ser de culte: tenir una capelleta de vint persones que t’adoren, això ho fa fins i tot el músic més mediocre del món. L’única cosa que em molesta d’escoltar música pop és l’esnobisme que comporta. Aquell personatge tipus que sempre t’està buscant una cançó que s’assembli a una altra i que només coneix ell sol, que et diu el que t’ha d’agradar i el que no, que quan un grup comença a tindre èxit ell també comença a deixar-lo verd, que et diu que els R.E.M. bons són els del Murmur (1983), quan només els coneixia ell, que diu que els Pink Floyd bons són els de Syd Barrett… aquest punt tan egoïsta de que la música bona és només que la a mi m’agrada, es per a mi l’antítesi del que hauria de ser la música popular, que és una cosa per a compartir. 

Creus que la gent jove té menys prejudicis dels que teniem nosaltres a la seua edat?

Sí, totalment. Cosumeix la música d’una manera molt més transversal. Sense capelletes ni tribus. Tinc un nen de 17 anys i el tio flipa amb ABBA i amb artistes que jo desconec. I pot escoltar música sorollosa i súper enganxosa. I trap, hip hop, una cançó d’un musical… i ho fa amb una naturalitat que jo l’envejo moltíssim. Nosaltres no la teniem. Potser sí és cert que li vaig adoctrinatr una mica de petit, perquè si no ho fas, els viatges en cotxe són un infern. Et passes tot el dia escoltant La sirenita i Buscando a Nemo, i a Puff, que era un drac màgic i tot el que vulguis, però jo l’hagués estrangulat. Jo aprofitava les pel·lícules d’Shrek. Crec que mai podrem agraïr prou els pares la feina que van fer els de Shrek posant l’ “Inmigrant Song” de Led Zeppelin o el “Changes” de Bowie, perquè així les col·laves i el nen se les empassava, i com que no tenia gaire criteri… hi han altres coses que no, que no col·laven, com els Beach Boys, Sinatra o els Beatles, que només a estones, perquè diu que sóc molt pesat amb ells i que no pot més. El que sí que he fet sempre és respectar el seu criteri. Mai li he dit, “aquesta música que escoltes és una merda”. Encara que a vegades ho he pensat. Però m’he mossegat els llavis. 

Una altra reflexió, i amb esta m’identifique, és quan dius que existeix una música que és fàcil d’admirar, però no t’enamora, a diferència de la que registra cançons gairebé perfectes. La més experimental, estranya, potser avantguardista, no t’enamora igual. 

Totalment. Artistes als quals dius, chapeu, jo mai m’hauria atrevit a fer això, i en canvi d’altres que t’enamoren, i que acostumen a tindre uns vímets molt clàssics. Perquè, en el fons, al menys en el meu cas, el que t’enamora és la melodia i la lletra. Una melodia potser senzilla i una lletra que és com un haiku. Arribar-te a l’ànima amb només tres estrofes és el repte d’un compositor, crec. Moltes vegades escoltes un disc dels Radiohead de la darreria i creus que és brutal, però no els vas a buscar més. El tens allá, el mires i dius “escolta, que bons que sou”, però desprès te’n vas a buscar al James Taylor, que és un carrossa però el “Fire and Rain” te’l poses quan estàs una mica tonto i et quedes la mar de bé. És la màgia de la música, aquesta dicotomia entre què vols ser: trencador? tradicionalista? On vols arribar? És com amb les lletres: algunes són súper literàries i dius “buah!”, però normalment les que més t’arriben són molt senzilles, i sempre parlen del mateix, de la tia que t’ha deixat i el fet que estàs fet pols. És com els Manic Street Preachers, que són molt bombàstics i una miqueta AOR, i que tenen aquest punt que no fan mai cap cançó d’amor, que sempre parlen de Marx, de filósofs, amb lletres súper condensades, sobretot les que feia Richey Edwards, i penses “pobre guitarrista, que ha de fer una melodia amb aquesta lletra tan obtusa!”. Quin mèrit, amb una lletra impossible de fer rimar. 

També vas tindre la teua etapa heavy, que és una cosa com molt adolescent, en principi. Tot i que molts heavies continúen sent-ho quan es fan grans, i a mi això em crida l’atenció quan moltes voltes són cançons que parlen d’un univers fantàstic, de dracs i masmorres.

És una mica com llegir còmics, que ho pots fer d’adult, i de fet ara el seu món és molt més ample, però llegir tebeos és una cosa que t’omplia molt a una certa edat, i en el heavy metal hi ha un component de sentit del ridícul que de jove no el copses, i de gran ho veus i és una mica risible. Amb 18 anys, veure un baixista que trau la llengua i li cau sang per la boca, et sembla la hòstia. Estàs ple de testosterona i el que vols és menjar-te el món, i tant de decibel i de canya arriba després un punt que ja no t’omple. Tot i que jo, realment, fase heavy no vaig tenir gaire, eh? Una mica de Deep Purple o Led Zeppelin, i de seguida me’n vaig passar a música una mica més petitburgesa. 

Els Pets actuen el dia 25 de juliol a Formentera per les festes de Sant Jaume

Parles de Claudio Baglioni. Perquè creus que hem perdut la connexió tan íntima que teniem amb la música italiana i francesa fa dècades?

La primera volta que vam anar Els Pets a Itàlia amb un disc nostre, vam entrar en una botiga de discos i flipava. La sensació que et donava abans era que ja no hi havien artistes interessants. Només arribaven Eros Ramazzotti, Franco Battiato i quatre coses més. No sé ben bé el motiu. Potser sigui aquesta dictadura anglosaxona, i que al final l’hàbit crea unes costums, i si no et ve música de fora, quan t’arriba no t’ompli perquè se’t fa estrany escoltar música en altres llengües que no siguen la tevaa. Gent que ens estima a nosaltres Els Pets, per exemple, s’estranyen i es queixen de que a Espanya no sàpiguen qui som. I en el fons, jo ho veig lògic, perquè malauradament tenim ara una tendencia a escoltar la música només en la nostra llengua i en anglès. I si la teua llengua no és el català, doncs es fa difícil. Pots fer una mica d’antropologia, anar a fer un concert a Madrid, però el que a mi m’emprenya no és no tocar en Madrid, i no per motius polítics: el que m’emprenya es no tocar més a València. Perquè ahí sí m’entenen quan canto. Si sóc honest, em pregunto quanta música en gal·lès escolto, i la veritat és que tinc un disc de Super Furry Animals i un altre dels Gorky’s Zygotic Mynci, i tampoc els poso gaire. Acabes volent que la cançó apel·li al teu cervell i vols entendre la lletra i saber què diu. Ara, també és veritat que és súper fàcil entendre el que t’està dient la música italiana. Encara que també un altre efecte perjudicial és que la traduïen tota, i eren traduccions horroroses. Part de la seua gràcia és la seua llengua, tan musical i tan bonica. I les traduïen com quan Roxette cantaven en castellà, que et feien ganes de tallar-te les venes. 

També has escollit una cançó d’U-Tòpics, amb la qual reivindiques una part del primer rock català, almenys del primer que es va vendre com una escena cohesionada, la vostra, de Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït, a principi dels noranta, que vos deien que vivieu de les subvencions. 

Quan dius que tot un moviment sencer és una merda, és que hi ha un prejudici extramusical. Fins i tot gèneres musicals que no són els teus, com la salsa o el trap, que són coses que jo no escolto, si escarbes una mica, hi ha gent amb moltíssim de talent, que t’arriba. Et sorprèn. Però quan dius que tot un moviment és patètic, i a més a més ho acabes de rematar amb una afirmació tan gratuïta com que hi ha un poder polític darrere que l’està fermentant, com d’amagat… vulguis que no, els grups que vam sortir en aquel moment, amb moltes limitacions, eren grups que ens passaven tocant dos anys només per pagar-se l’equip de só. Nosaltres vam demanar un milió de pessetes per fer el primer disc: si passa això i et diuen que estaves subvencionat, on estava realment la pasta? Perquè jo no vaig veure un duro de tot això. El problema d’aquest mite de la subvenció és que, com deia Goebbels, si vas repetint una mentida molts cops, al final la gent se la creu. I fa una mandra terrible desmentir-la. Hi ha gent molt benintencionada que m’ho han dit a la cara: “a vosaltres vos pagaven, no?”. I veus que no ho fan amb mala fe. Ho sents tantes vegades que al final acabes interioritzant-lo i es queda aquí. En el moment de l’esclat del rock català, havia coses molt interessants, que crec que eren molt vàlides. S’ha de triar el grà de la palla. Nosaltres, al principi, èrem més palla que no pas grà. Els inicis d’Els Pets eren bastant lamentables. 

Confesses, per altra banda, i ja que parlem de moviments musicals sospitosos de gaudir del vist i plau polític de torn, com pot ser la Movida, que “Atrás”, de Nacha Pop, és una cançó tan perfecta que no gossàveu versionar-la, tot i intentar-ho. Vos ha passat amb més cançons?

Amb “Atrás” ho vam intentar i vam fracassar. També amb les cançons dels Smiths. Sempre he volgut fer-ne una, pero cada vegada que ho intento, semblo Mikel Erentxun. No surt. No es pot imitar Morrissey. 

Parlant dels Smiths: quina enveja tinc de tu, que els vas vore en directe en 1985 en Studio 54. 

Sí, noi. Vaja concert, tio. A més, hi ha una cosa que, els que anem molt de concerts, ho tenim bastant clar, i és que no és el mateix veure un grup quan està en el seu moment que veure’l cinc anys més tard. Ni per ell, ni per tú. I potser més per tú. Perquè quan estàs obsesionat amb un grup, que és el grup de la teva vida en aquell precís moment, veure’l és com una experiència mística. I en canvi, els pots veure desprès tocant millor, amb millors condicions i tal, i sí però… ostia, aquella primera experiència que vas tenir en aquella sala rònega, que els tenies aquí, molt a prop dels teus ulls… en aquel moment els Smiths eren com l’evangeli dels que volien que tornessin les guitarres, en mig d’aquells anys vuitanta que tothom glorifica, quan van tindre coses horripilants, amb els Kajagoogoo o Classix Noveaux. 

The Smiths també era el grup dels inadaptats, els que sentien que no encaixaven, sobretot si t’agafaven quan eres un adolescent.

Les lletres de Morrissey aconsseguien que conectares amb això, perquè el pòsit musical de Johnny Marr venia d’una tradició molt antiga, no era gens trencador. El jangle de tota la vida. I la base rítmica era la que era. Però Morrissey tenia una manera d’explicar-te les coses que era ideal pel pagafantas. Pel que li fotien collejas al pati. Pel que no sabia jugar a futbol. Morrissey era l’apòstol del loser, totalment. Va ser com una revel·lació. 

Tampoc has segut mai massa mitòman, dius al llibre. Tens un parell d’anècdotes curioses amb Joey Ramone i amb Billy Bragg.

Penso en el que deu pensar la gent quan em coneix a mi, i com que la versió del músic que està damunt de l’escenari, en línies generals, és una versió falsa, perquè només ensenyes la millor versió de tu, i moltes vegades la gent confón l’artista amb la persona… i la persona acostuma a ser bastant més mundana, avorrida i fins i tot mal educada que la que està a dalt de l’escenari… i encara més quan has acabat de fer dues hores de concert. I com que a mi m’emprenya molt que em vinguin a saludar al camerino, perquè tens una barreja d’adrenalina i cansament, que no és fàcil gestionar, doncs intento predicar amb l’exemple, i no vull conèixer Elvis Costello perquè no sabria què dir-li i perquè el tio no té fama de ser molt amable i prefereixo no tenir un disgust ni una decepció. Als músics m’agrada veurel’s dalt de l’escenari, peró a la taula del bar m’agrada veure els meus amics. 

Una altra cosa que transmet el llibre, i ja terminem amb això, és esta sensació que confeses de que la felicitat absoluta moltes voltes són dos o tres minuts d’èxtasi veient un concert que el trasbalsa i t’emociona. I que és una cosa que, els que som melòmans incurables, ens costa experimentar en altres situacions.

Tinc una amiga que, un dia parlant amb ella, em preguntava què m’agradaria que el meu fill fos en la vida. Ella em va dir abans que l’únic que volia es que el seu fill s’emocionés amb alguna cosa. Que s’emocioni amb alguna cosa. Una cosa que el toqui tant que… el que sigui. I jo li vaig dir: “i si el que li emocionade veritat és robar bancs?”. I ella em deia: “doncs que sigui robar bancs! Ja aniré a la pressó a veure’l i li portaré un bocata de salsitxa, però si us plau, que s’emocioni amb algo”. Jo crec que nosaltres som uns privilegiats en aquest sentit. Perquè la música ens ha donat tants instants d’aquesta emoció, d’una plenitud tan forta, que fins i tot és una mica friki, potser infantil, però són aquests els moments que després recordes. No és quan estàs a la residència de la tercera edat i comences a tirar marxa enrere. No. El que recordes no són tampoc coses molt grandiloqüents. Són coses molt teves. Potser no sóc objectiu, però la música, a diferència de la pintura o la literatura o el teatre, que també m’agraden molt, em dona un subidón tan desmesurat que no es pot comparar. La música és una cosa tan poc tangible, tan complicada de definir, que t’arriba i et remou tot per dintre. I a vegades, com dius tu, es una puta cançó. I quan la toquen et quedes petrificat. Com quan Brian Wilson et canta “God Only Knows” desafinant i et poses a plorar. Perqué és molt més que una cançó. És una companya de vida. 

Eres més feliç com a espectador baix d’un escenari o a dalt com a músic quan toques? Són sensacions distintes?

A nivell d’intensitat és semblant, però en el fons és diferent perquè quan estàs a dalt de l’escenari no ets tan conscient. Estás en un estat com d’hipnosi. Com de trance, que fa que no siguis del tot conscient del que està passant. Passa tot molt poc a poc i molt de pressa al mateix temps. És difícil d’explicar. És més complexe estar a dalt de l’escenari que baix. Tens mil coses al cap que t’estàn passant. Com si tingueres la visió d’un palco VIP. Quan la resposta de la gent és positiva, és una sensació massa addictiva. Nosaltres som iaios i no pleguem, perqué estem enganxats perduts. Ja pots tindre mal de queixals, 39 graus de febre o una depressió de cavall, plorant pels cantons cinc minuts abans de sortir, i jo he tocat en els tres estats, que quan estàs ahí dalt se’t passa tot. 

Text: Carlos Pérez de Ziriza / Fotos: Judit Sabaté