Lil Dami. La bona educació

Figura central del trap (en) català, Lildami (i els seus inseparables Mariona i Sr. Chen) amplien la seva col·lecció de beats i rimes amb Viatge en espiral (Halley Records, 2021). Una vegada més: IM-PA-RA-BLES

I dius que estàs nerviós pel nou disc?

No és nerviós, és expectant. Hem fet un salt del primer disc a aquest segon i hem definit el nostre so. Estem en un punt en què podem fer el que vulguem. Musicalment aquest disc és una mostra de la nostra varietat cromàtica: podem fer una havanera, un trap, un rap, un regueton… Si estic nerviós no és pel que hem fet sinó per com rebrà la gent aquesta feina. Al final… quan portes treballant tant de temps en una idea… Però vaja, les primeres impressions son més que bones. Estem contents.

Amb Flors mentre visqui (Halley Records, 2019) ho vas petar.

Mirat retrospectivament penso que era un bon disc. Té sentit que agradés perquè està molt ben parit. En aquell moment, va ser brutal la bona rebuda, gairebé immediata, que va tenir. Vaig tenir una mica sensació de vertigen. No esperava que anés tan bé. Si aquest funciona com l’anterior, ja estaré content. Aquest és l’objectiu. No tinc aspiracions irrealitzables. No vull tenir un cotxàs ni fer cap gira mundial.

No?

No. Vull fer el que em faci content i la música que em faci feliç.

Name a more iconic trio

Quin va ser el moment en què et vas adonar que ho havies aconseguit.

Hi ha uns quants, però destacaria el concert de la Mercè del 2019. Va ser una setmana, en realitat, en la qual vam estar tocant en escenaris per a 15.000 persones, per a 3.000, per a 5.000… Quan això passa és increïble. Però també és xungo de gestionar mentalment.

Per què?

Perquè passes de tocar per a milers i milers de persones i sentir-te poc menys que un Déu a estar l’endemà a casa, tirat al sofà, jugant al Call of Duty en gallumbos. Contrastos de la dopamina: un dia estàs a full i el següent no tens res a fer. Com superes això?

Com ho superes? Com ho gestiones?

Ara millor. La pandèmia, el confinament, m’ha ajudat a treballar-me molt millor a mi mateix. Al final t’adones que la felicitat tampoc està aquí. És com aquell que tota la vida ha volgut comprar-se un Ferrari, i quan ho ha aconseguit, quan se l’ha pogut comprar, descobreix que allò tampoc el fa feliç.

Què fa feliç a Lildami?

Doncs el que tinc ara. Ara estic content. Ara estic feliç. Ara estic vivint un gran moment. Però miro enrere i recordo quan vaig començar i estava convençut que fer concerts era el que em faria feliç.

I no.

Quan vaig començar a fer concerts vaig creure que el que em faria feliç seria que un tema meu tingués un milió de visites.

I què passa quan les aconse gueixes? 

Que et dius: “OK, ho he aconseguit. I ara què”. És una merda sentir-se així perquè vas aconseguint objectius però… És el samsara que diuen els budistes, que mai no s’acaba d’omplir.

A tu què t’omple?

Moltes coses. Ara mateix ser feliç amb coses que no tinguin a veure amb el meu curro.

Cantar?

No, el meu curro va molt més enllà de cantar. La penya no ho sap, però jo estic tot el puto dia currant: ahir a les 12 de la nit estava fent trucades i avui a les set del matí estava contestant whatsapps. Haig d’aprendre a posar límits i fer coses que m’omplin. Anar a prendre el vermut amb els col·legues em fa infinitament feliç. Jugar a jocs de taula amb els amics m’encanta… La vida adulta, bro.

En el món del hip hop i el trap és infinita l’ambició i la pulsió per voler ser el millor en tot i el que té més de tot.

I jo també la tinc. I no ho dic com una cosa negativa o positiva, perquè no sé si aquesta ambició és bona o dolenta.

La Mariona

Però com dius, la tens, amb només un disc ja t’has llançat a organitzar un festival, el Maleducats, que malauradament encara no s’ha pogut fer per culpa de la pandèmia.

I ara el segon disc… I ja estic pensant en el següent pas perquè sé perfectament cap a on vull anar. Per això he de buscar coses més enllà de la música, perquè ara per ara tinc el negoci obert 24/7.

Aquesta ambició i el descobrir que no ho és tot, és una temàtica recurrent en el disc.

El gaudi de les petites coses: si toca fer un concert per a 100 persones, a full, sense pensar que un dia vam tocar per a 15.000. Si mai ha de tornar a passar, passarà; si no, no passa res. Ara explicaré un conte. 

Dale.

Una vegada li van regalar un anell a un rei i li van dir: “Quan estiguis en el teu pitjor moment, mira la inscripció que hi ha dintre”. Un dia aquest rei estava en mig d’una batalla que el seu exèrcit estava perdent. L’enemic estava a punt de conquerir el seu regne. Es va treure l’anell i va llegir la inscripció: “tot passarà”.

Els mals moments també.

Aquesta és una de les principals temàtiques del disc: tot passarà, ja sigui bo com dolent. I quan estiguis al pou ple de merda fins a dalt, recorda que te’n sortiràs. I quan estiguis gaudint del millor moment de la teva vida, disfruta de l’instant però mira l’anell i no oblidis que també això passarà.

Ara en quina fase et trobes?

En un dels moments bons. Musicalment hem fet un disc que representa un creixement respecte a l’anterior. Amb en Chen i la Mariona estem molt més compenetrats. Tenim molt més clar què volem fer i què no. Hem tingut més temps per fer-lo. I quan l’hem tingut hem refet coses, he reescrit lletres…

És un disc de creixement personal on està molt present el fet de fer-se gran.

Sóc un pureta, ja! (riures). Però per això no he fet gaires temes entre disc i disc: volia viure, experimentar, conèixer gent, enamorar-me, desenamorar-me, trencar cors i que em trenquessin el meu. Has de viure coses per poder explicar coses noves.

El Dami

És un disc on el rap està molt present.

Molt més que el primer. Es nota molt en temes com “Laripse”, creat sobre una línia de baix molt old school. Tres minuts de bases pepines. Originalment, aquest era el tema que tancava el disc. Però li vaig ensenyar al meu mànager i em va aconsellar que fos el segon. Va veure ràpidament que era un temazo i que havia d’anar just després de “2080”.

Has crescut com a rimador.

Jo crec que sí. Hi ha coses del primer disc que ara em fan… una mica de vergonya. Frases, rimes que son molt millors. També estic fent melodies més xules.

Això és nota a l’havanera “Ramiro”.

Quina feinada, l’havanera! Però clar, mola sortir de la zona de confort. Això és el que et fa créixer com artista.

Com va sorgir la idea de fer una havanera?

Vaig conèixer la gent d’Arjau, el grup d’havaneres amb qui col·laboro en aquest tema, ara fa un any i mig. Va ser l’estiu de 2019 després d’un concert a l’Estartit. Parlant va sorgir la possibilitat de col·laborar. Nosaltres ja feia temps que volíem experimentar amb sons catalans d’arrel i no ens ho vam pensar.

També trenques esquemes amb la lletra, més en una escena com la del rap i el trap moltes vegades amb posats de mascle alfa i lletres masclistes i no en poques ocasions homòfobes.

Un altre dels aspectes de l’escena del qual cada vegada em vull desvincular més. A mi aquestes batalles de ser el més dur del barri no m’interessen. És una competi de què no vull participar. Trobava important parlar de l’homosexualitat des del rap, però també des de l’havanera.

El disc acaba amb “Intro”, un tema en què hi col·labora… ¡Albert Pla!

Havia de ser el primer, d’aquí el nom, però quan s’hi va sumar l’Albert… Va escriure a la gent de la nostra discogràfica dient que li molàvem. Li vaig trucar, vam quedar, vaig anar a passar un parell de dies a casa seva… Va haver-hi molt bona vibra i va sorgir. És el tema favorit del meu pare.

flow, l’Albert.

Molt. Si és tot un expert en trap. Està en la moguda.

El Chen

Tanquem el capítol de col·laboracions amb “Tot” el tema que heu gravat amb La Casa Azul.

Al Guille (Milkyway) el vam conèixer quan estàvem fent promo del primer disc. Va ser un dia a la ràdio, a RAC1. Va passar com amb l’Albert, des del primer moment va haver-hi bona vibra. Ens va venir a saludar i ens va dir que li encantava el que fèiem.

És un entusiasta de la música i tota una enciclopèdia de la cultura pop.

Gravant el segon disc vam pensar que li podíem proposar fer alguna cosa plegats. Hi vam contactar, li vam enviar el tema, li vam passar i pocs dies després ens tornava tot plegat amb les seves pistes ja incloses. Un crac.

I ara a calmar el neguit i els nervis.

Saps quin és el problema? El problema és quan tens alguna cosa a perdre. Amb el primer disc no hi havia pressió perquè no hi havia res a perdre. Ara sí. Ara hi ha coses en joc.

Què és el que et fa més por perdre?

No poder seguir vivint d’això. Ara que he descobert la vida pirata em faria ràbia haver de baixar del vaixell. He hagut de picar molta pedra per arribar-hi i, com a mínim, vull mantenir tot el que he aconseguit.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *