Les crítiques de la setmana (I)

Ciclogénesis explosiva (Malatesta Records) – Cándida

Cándida fa ja uns anys que transiten com un dels objectes no identificats més inclassificables no ja de la música que es fa a València, sinó a tota la península, i este cinqué àlbum contribueix, encara més, a multiplicar el seu eclecticisme. Només així és com es pot entendre i gaudir d’una proposta que fa honor a la paraula mestissa, plantejada lluny de la manera tòpica en què sovint s’entén per ací. A més, està proveït d’una lírica molt evocadora. Un melting pot sonor que no entén de límits / Carlos Pérez de Ziriza

Cinematic (Hidden Track) – Daniel Lumbreras

Potser no caldria recordar que Daniel Lumbreras abans era pintor però es va cansar de fer quadres. I que quan els va acabar tots, es va llençar a tocar pels bars del barri de Gràcia… Potser tampoc no caldria dir que ell no canta en cap idioma, que inventa fonemes i un vocabulari propi, i que la seva veu, en realitat, és l’únic instrument que acompanya la seva guitarra. Que el seu folk pop, per moments recordant a Bon Iver, ens porta al Brasil, a l’Àfrica o al mon àrab. Potser no cal dir que és enorme, però s’ha de dir, alt i clar / Luis Costa

Pisto (La Servidumbre)   Edu Ruinas

La mala notícia és que Las Ruinas s’han separat. La bona, el naixement de Robot Emilio, artefacte musical de l’Edu Ruinas i Carlos Leoz (Me and The Bees), i el projecte en solitari del mateix Edu, que ens descobreix amb aquest Pisto. Títol més que encertat per aquesta barreja de punk, gratage, pop, hardcore, hip hop mutant, chumba-chumba i heavy de garrafa, al més pur estil ruïnós. S’obre amb el hit garatge-punk “Joan Peligro”, amb riff heavy patillero, que ja és banda sonora 2021, com “Intenso” o “Todo me pasa tarde” / Luis Costa

El rumor eterno de la autopista (El Genio Equivocado) – Flamaradas

El grup barcelonès Flamaradas torna a portar-nos amb el seu quart disc, El rumor eterno de la autopista, al paisatge d’una perifèria en la qual conviuen la calma dels horts amb el soroll de l’A-2. La de Daniel Magallón i companyia és una música popular dels marges: les seves cançons sonen senzilles i també solemnes, estan plenes d’imatges poètiques i d’un nervi elegant. Un magnífic àlbum de folk, aquest cop, en algun moment, més a prop del rock però sempre sorprenent / Víctor F. Clarés

Cancionero (Fresh Sound) – Gonzalo del Val

Bateria de tempo sedós, és escoltar les creacions de Gonzalo del Val i que la ment ens transporti fins a les voreres d’aquell Manhattan dibuixat a les pel·lícules de Woody Allen. Acompanyat d’un dream team configurat per Benet Palet a la trompeta, Marco Mezquida al piano i David Mengual al baix; Del Val versiona aquí a lluminàries com Ornette Coleman, Keith Jarrett, Steve Swallow o Irving Berlin. Una obra de notable altíssim que es tanca amb la col·laboració estel·lar d’Albert Pla posant veu a la revisió de “Que nadie sepa mi sufrir” / David Simón

Superficial (Boira Discos) – Marcel Pujols

Diuen que Power Burkas, una de les formacions més excitants que podem trobar a l’imaginari sonor nostrat, ja han acabat de gravar el seu nou disc. Diuen, diuen, diuen… però l’únic que sabem del tot cert, és que el seu principal motor creatiu, el cantant i baixista Marcel Pujols Codina, es despenja en solitari amb un EP, Superficial, que encapsula tot els seu destartalat virtuosisme creatiu. Tres temes de dolç antifolk i punk acústic vigatà, com un Pau Riba amb casa a Seattle, i una versió del “Time” (aquí “Temps”) de Richard Hell / Oriol Rodríguez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *