Laurent Garnier: “Volia capbussar-me en l’univers de The Limiñanas, més que apropar-los a ells a la música electrònica”

Laurent Garnier és una de les figures més rellevants en la història de la música electrònica. El productor i DJ s’ha associat a la banda de culte de rock de garatge de Perpinyà de The Limiñanas. Col·lisió de mons de què ha sortit el disc De película. Ens trobem amb Garnier coincidint en la seva visita a l’Off Sonar

Una icona del techno com tu i una banda de culte de rock de garatge! Quina és la gènesi de De película, el disc que has fet en col·laboració amb el grup de Perpinyà The Limiñanas?

Amb el Lionel i la Marie de The Limiñanas ens vam conèixer ara fa anys al festival que organitzo a Lourmarin, un poble no gaire lluny de Marsella, al sud de França.

Sabia de moltes de les teves múltiples facetes, però la de promotor d’un festival la desconeixia.

És un esdeveniment que munto cada estiu a inicis de juny, es diu Yeah! Festival. És un festival petit, molt familiar, i orientat, bàsicament, a la música rock.

Deies que van anar a tocar a una de les edicions del teu Yeah! Festival.

Exacte. Van venir a tocar i el festival els va encantar. De fet, els va agradar tant que em van dir que des d’aquell moment volien venir a tocar cada any. D’aquest bon rotllo va sorgir una bona amistat entre nosaltres i d’aquesta amistat ha acabat sorgint el disc De película.

No era la primera vegada que treballàveu plegats.

No, l’any 2018 vam publicar el single ‘Remix’, on a la cara A m’encarrego de remesclar el seu tema ‘Dimanche’. La cara B és una remescla d’una altra cançó seva, ‘Istanbul is Sleepy’.

Una cançó en què col·labora Anton Newcombe, el transtocat líder d’una altra banda de culte: The Brian Jonestown Massacre, amb qui The Limiñanas tenen un projecte paral·lel anomenat L’Epee.

Exacte, però en aquest cas la remescla la va fer Arnaud Rebotini.

I ara ja sí, arribem a De película.

Sempre escolto música amb un propòsit o finalitat. No escolto el mateix tipus de música al matí que a la nit, si estic sol o estic en un sopar amb amics. La música sempre millora l’experiència.

I quin és el propòsit o la finalitat amb què t’acostes al rock de garatge?

El fet és que per a mi el techno sempre ha estat la música del futur. Sempre ha estat així fins que va arribar la pandèmia. Quan ens van confinar em va envair un sentiment motl fosc. Va ser com si s’apaguessin les llums. No tenia ni idea de com seria el nostre futur. En aquest panorama, el techno ja no encaixava amb la meva vida.

Com va ser la teva vida durant el confinament?

Com tothom em vaig haver de tancar a casa. Em resultava molt frustrant no poder imaginar com seria el futur. Vaig deixar d’escoltar techno, no podia. I el mateix em va passar amb la música house. Però encara estava enamorat de la música, així que era el moment ideal per treballar en un àlbum diferent de tot el que havia fet fins aleshores.

 

El moment per modelar De viaje.

Feia temps que amb Lionel i Marie parlàvem de la possibilitat de fer alguna cosa així plegats. I sí, aquell era el moment indicat per fer-ho. Ràpidament ens vam posar a treballar en el primer tema.

En ple confinament, com era el mètode de treball que seguíeu?

No gaire diferent de com es treballa actualment en qualsevol altre disc. Internet facilita molt les coses en aquest sentit. Recordo perfectament el dia que em van enviar la demo del primer tema que havien compost. Va ser com una revelació. Tot encaixava. En tres mesos ja havíem acabat el disc.

Vaja, que va ser un procés realment molt ràpid.

Totalment. No ens vam veure en cap moment en persona en aquests tres mesos. Bàsicament m’enviaven les cançons o els esbossos de les cançons la meva feina era redissenyar-les aportant els arranjaments. Va ser una experiència molt enriquidora d’intercanvi d’idees entre els nostres dos mons.

En realitat crec que tu t’has aproximat més al seu món que no pas a la inversa.

Vaig voler defugir el que hauria estat el més evident: fer cançons de base rock però amb ritmes techno. De cap manera volia que aquest àlbum sonés així. La meva intenció sempre va ser capbussar-me en l’univers de The Limiñanas, més que no pas apropar-los a ells a la música electrònica.

De película amaga tota una història darrere.

Hi ha tot un concepte ideat per Lionel i Marie. En realitat el disc no deixa de ser la banda sonora d’una road movie mai filmada. La història d’una parella que emprén un viatge pel sud d’Espanya.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Arxiu del Sónar