La Nit Portuguesa de Gabriel Ventura

Hi ha una cosa que sovint presideix la producció de l’editorial Contra, i és l’espectacular minuciositat, més pròpia d’un notari escrupolós que d’un escriptor o periodista, amb què alguns dels seus autors descriuen experiències que, en mans menys destres, podrien passar per rutinàries. Sembla com si fos un propòsit transversal, del que igual es pot beneficiar un true crime com Helter Skelter (2019), un diari de gira com Pet Shop Boys. Literalmente (2020) o la documentació pràcticament novel·lesca del rodatge d’una pel·lícula d’allò més singular, com és esta La nit portuguesa (2021), del poeta català Gabriel Ventura. La matèria primerenca pot ser més o menys magnètica o enlluernadora, però sempre acaba convertint-se en un impressionant tapís de fascinants experiències en mans de la majoria dels autors que les filtren. Acaben aconseguint que allò que reflecteixen encara siga molt més gran que la vivència que els inspira. I això sempre té el seu mèrit, la veritat. I valida, per si encara feia falta recordar-lo, que qualsevol circumstància pot ser tota una aventura, per mundana que parega. Tot depén dels ulls que la miren i, sobretot, de com ens la transmeten.

Imatge del diari de rodatge de l’adaptació al cinema de La Nit Portuguesa

Això encara té molt més valor en el cas d’este llibre, donat per fet que la seua vivència prové de les tres setmanes de rodatge de la pel·lícula Liberté (2019), del provocador i inclassificable director Albert Serra: una experiència que, atesa la seua absència de corsès guionístics i la seua aparent anarquia, degué ser entre desconcertant i exasperant, tal com molts dels crítics de cinema van definir el film (que servidor no ha vist, ha de confessar) al moment de la seua estrena, després que guanyara el premi especial del jurat al Festival de Cannes 2019. Ventura s’immisceix amb precisió quirúrgica i una excel·lent prosa, que atrapa des del primer instant, en el dia a dia d’un grapat d’actors, actrius, productors, tècnics, perruquers, extres i runners que es veuen immersos en una ficció històrica, deutora del marqués de Sade i de la Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975) de Pasolini, arrebossant de sexe furtiu, masoquisme, lascívia i improvisació, en rodatges a altes hores de la matinada en un poble de l’Alentejo portugués, i amb un equip integrat per professionals catalans, francesos i lusitans. Un cruising d’època, just abans de la Revolució Francesa, al temps de les escaramusses llibertines. Una successió d’orgies al mig del bosc. Intuïció contra academicisme. Dues coses destaquen en esta mena de diari de rodatge que té la substància de les millors novel·les: l’extraordinària descripció psicològica dels integrants del rodatge i dels paisatges groguencs de la regió fronterera portuguesa (i les seues connotacions emocionals, moltes voltes subliminals) i la sensació crepuscular, molt de cinèfil i molt acuradament evocada, de l’autor en enfrontar-se a Helmut Berger i Ingrid Caven, les dues grans estrelles del càsting, encara que siga en declivi: símbols d’una era en extinció, la de les grans pel· lícules de Visconti i Fassbinder, respectivament.

Text: Carlos Pérez de Ziriza / Fotos: Román Yñan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *