La Col·lecció de Tomàs Fuentes

Col·labora a diversos mitjans com a guionista, però també és monologuista, còmic, locutor, i, fins i tot, ha fundat una escola amb cursos en línia d’escriptura. Al Cruïlla d’enguany, el vam captar amb el nostre objectiu fent de mestre de cerimònies, descobrint que s’inspira escoltant música genuïna de Nova Orleans.

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?

Tinc la sort que el meu pare és un gran col·leccionista de discos, així que vaig créixer amb vinils i CD’s dels Beatles, Nirvana i Iron Maiden. Però el primer que vaig comprar jo amb els meus diners va ser el Devil Came to Me, de Dover. Sí. Ho sento.

Quin és el disc que més has escoltat al llarg de la teva vida?

Qualsevol dels Beatles. Probablement el disc blanc.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?

Tinc una germana més gran i jo mai he tingut molta personalitat, així que acabàvem posant els seus cassets. Sense cap mena de dubte, el que més va sonar va ser Energía Positiva, de Paco Pil.

Un disc d’humorista favorit?

Qualsevol de Bo Burnham. Cronològicament, els seus discos van de més a menys divertits, però de menys a més qualitat musical.

Què escoltes mentre escrius guions i monòlegs?

Per escriure sempre escolto jazz de Nova Orleans. Brass Bands tipus Hot 8 Brass Band, The Soul Rebels o Trombone Shorty.

 

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?

In the Aeroplane Over the Sea, de Neutral Milk Hotel. És rodó.

Un disc d’un grup o artista català?

El primer disc de Manel em va flipar, però el meu favorit continua sent Philarmonic Philanthropy, de Les Philippes, del 2013. Un grup de Sant Boi (diria) que no va tenir grans èxits, tot i tenir tres discos fantàstics.

Un plaer pecaminós?

Torno a Dover. Va ser el primer disc que vaig comprar, el primer concert al qual vaig anar i encara a l’habitació de casa dels pares tinc autògrafs i pues de guitarra que em regalaven. Els tres primers discos encara els escolto de tant en tant i em fan feliç.

Un disc que compraries només per la seva portada?

Schmilko, de Wilco. Un dels meus grups preferits, amb una portada feta pel gran Joan Cornellà.

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?

Vaig tard, però el Father of the Bride, de Vampire Weekend.

Text: David Simón / Foto: XTB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *