Jaume Sisa: La malaltia galàctica

Aquest dimecres dia 20 de juliol, se celebrarà en el marc del Festival Grec, Malalts de cel, una celebració de l’univers musical de Jaume Sisa mitjançant la versió de les cançons del seu últim disc, Malalts de cel, reinterpretades pel més florit del panorama català.

Tot va començar amb un sopar. En concret, un àpat que reunia la majoria d’artistes que treballen amb Fina Estampa, l’oficina de management i contractació de gent com, entre d’altres, Mishima, Manel, Maria Arnal & Marcel Bagés, Joan Garriga, Quimi Portet… També Jaume Sisa, que aquell dia no es va apuntar al tec en qüestió, però que no va trigar a sortir a la conversa. Parlem de l’any 2019. En un determinat moment de la nit, els artistes assistents van comentar, potser amb un punt d’estranyesa, el fet que Sisa no volgués fer presentacions en directe del seu darrer àlbum, l’esplèndid Malalts del Cel, que havia sortit el 2016. “Doncs si no el presenta ell, ¿per què no el presentem nosaltres?”, va suggerir algú…

Dit i fet (amb retard pandèmic). El proper dia 20 de juliol, al teatre Grec de Montjuïc, i en el context del festival del mateix nom que promou l’Ajuntament de Barcelona, una colla d’amics del cantautor galàctic interpretaran en directe les cançons de Malalts del Cel. Es tracta d’un nombrós i destacadíssim elenc: Maria Arnal, Julio Bustamante, David Carabén (Mishima), Joan Garriga, Guillem Gisbert (Manel), Queralt Lahoz, La Ludwig Band, Roger Mas, Quimi Portet, Tarta Relena, Marina Rossell, Maria Rodés, el duet Tronco

SERENA DERROTA
A ‘Malalts de Cel’ participen Maria Arnal, Queralt Lahoz, La Ludwig Band o Guillem Gispert, entre molts d’altres

En Quimi Portet justifica aquesta iniciativa dient que als artistes implicats els feia “certa recança que un disc tan especial com Malalts del Cel no tingués ressò a l’escenari”. Especial, considera, perquè “encara que tots els discos d’en Sisa són bonics i interessants, en aquest hi ha un valor afegit. Conservant la cosa galàctica de tota la seva carrera, segons com se n’allunya una mica i se centra més en la seva vivència més personal, un fet que evidentment també es reflectia en treballs anteriors, però no de manera tan explícita com en aquest”.

L’astre comarcal l’encerta quan parla de Malalts del Cel, un álbum que podem considerar el treball de comiat del cantautor galàctic, encara que el seu autor no ho hagi dit mai oficialment. Les dinou cançons d’aquesta obra reflecteixen les inspirades conclusions vitals d’un noi del Poble Sec que va quedar definitivament tocat pel rock and roll i l’esperit del maig del 68. Vet aquí la gran malaltia que s’al·ludeix al títol. L’afecció (incurable) de tots els qui, al llarg de la història, han tingut el coratge (i potser també la innocència) d’albirar una vida més alta i més plena que la que ens ofereixen la maleïda realitat. Dels qui, com canta Sisa en el tema titular de l’àlbum, “van viatjar a l’Arcàdia somiada / proa a la llum, navegant a la contra del vent”. Per tant –i ja que en aquest cas innocent no vol dir badoc–, també podem llegir el disc com la crònica d’una derrota. La derrota serena de qui paradoxalment, i justament a causa de la malaltia que hem esmentat abans, en el fons mai serà vençut, tal com assenyala el vers final de la mateixa cançó: “Llarga és la història i no s’ha acabat”.

En coherència amb aquest esperit de serena derrota, el plantejament de l’espectacle que ha fet el seu director escènic, l’Ignasi Duarte, convertirà l’escenari del teatre Grec en un envelat que ha quedat destrossat per la caiguda d’un gran arbre de nou metres de llargada. “A mi m’hauria agradat que fos un meteorit, però no va poder ser”, diu en Duarte. “Així també associem en Sisa a la verbena popular galàctica, que és un punt que sempre ha tingut, i evoquem que és un artista fin de raza, que diuen en castellà: un artista sense descendents directes, com són tots els artístics únics”.

En aquest envelat en runes, els músics interpretaran totes les cançons del disc –amb l’excepció de dues micropeces que també en formen part– tractades juntes com una sola composició, cosa que ha obligat en Gregori Ferrer, arranjador i director musical de la nit, a escriure episodis de transició entre un tema i l’altre.

VIDES I OBRA

L’homenatge a la figura i la trajectòria de Jaume Sisa i Mestres que és aquest concert al Grec, ens dóna una bona excusa per repassar la seva obra… i les seves vides. Vides en plural, perquè la seva biografia està marcada per una mort i una resurrecció molt sonades, diverses identitats i fins i tot un joc numerològic força significatiu. Que què? Segueix llegint…

Sisa va donar a començar senyals de vida artística enquadrat al Grup de Folk, un heterogeni col·lectiu de vida efímera però significativa, al que devem –entre d’altres coses– que establís bases per a què sorgís una escena de rock en la nostra llengua. Des del primer minut va ser un artista estranyot: tan estrany, que en principi el tribunal que avaluava l’entrada de nous artistes al col·lectiu no el va admetre, tot i que al final va reconsiderar la seva decisió perquè el recordat Pau Riba i Jordi Batiste (Els 3 Tambors, Màquina, Ia & Batiste…) van amenaçar amb deixar el grup si en Sisa no hi entrava. Després d’editar un primer single amb certa ressonància ie-ié el 1968 (L’home dibuixat), el 1970 va enrolar-se en el grup experimental Música Dispersa, fent equip amb El Cachas (José Manuel Brabo), Albert Batiste i Selene (Lourdes Parés). L’elapé homònim que la formació va publicar és, encara ara, una perla fascinant. Ja al 1971 s’edita el seu primer àlbum en solitari, Orgia.

Però malgrat que aquest disc contenia cançons tan rodones com ‘En el castell’ o ‘Els reis del país deshabitat’, Sisa no va aconseguir professionalitzar-se, i la seva carrera va dormir el son dels injustos fins que l’obertura de la sala Zeleste el 1973 va propiciar el naixement de tot un ecosistema musical a Barcelona. Això li va permetre reprendre l’activitat, ja al 1975, amb Qualsevol nit pot sortir el sol, amb la cançó del mateix nom com a buc insígnia de la seva carrera, i altres meravelles com ‘El setè cel’. Aquest disc, juntament amb Galeta galàctica (1976) i el doble La catedral (1977), marca una època gloriosa en la seva trajectòria, i en la que podem esmentar grans temes com ‘El cabaret galàctic’ en el primer dels treballs esmentats, o ‘La noia de Hawai en el segon’. És en aquesta primera etapa quan crea i consolida l’imaginari galàctic que sempre més l’acompanyarà.

L’últim disc de Sisa, Malalts de Cel, mai va estar presentat en un espectacle directe pel propi cantautor
BOLERO D’UN SUÏCIDA

Després de La màgia de l’estudiant i el fals directe Sisa i Melodrama, ambdós el 1979, al 1981 Sisa aconseguirà una gran projecció popular gràcies a Nit de Sant Joan, integrat a la companyia teatral Dagoll Dagom, amb qui ja havia col·laborat un anys abans amb Antaviana. La seva imatge cantant tot disfressat de coca de Sant Joan, és una icona d’aquest espectacle per al qual, entre més temes, va escriure Marcianitos o Te esperaré el domingo. Però després de l’àlbum conceptual en associació amb l’artista Antoni Miralda Barcelona postal (1982) i Roda la música (1983), Sisa decideix que vol plegar. Se suïcida (artísticament parlant) amb el més que notable doble àlbum Transcantautor: última notícia (1984), posant fi a una trajectòria de setze anys.

Tres anys després, a Madrid, el segell Nuevos Medios de Mario Pacheco publica Carta a la novia, el primer treball d’un tal Ricardo Solfa, cantant de boleros que té la mateixa cara, la mateixa veu i el mateix accent català que el difunt Jaume Sisa… tot i que diu que no es coneixen de res. És cert que i havia un marc conceptual molt ric en la jugada, però encara ho és més que la trajectòria de Ricardo Solfa va ser un fracàs comercial sense pal·liatius, ja que no va aconseguir el favor del públic amb aquest debut ni amb els posteriors Cuando tú seas mayor (1988) i Ropa fina en las ruínas (1992).
Sisa encara va fer un darrer intent a Madrid, adoptant la identitat de El Viajante en el llibre-disc homònim de 1996 on, de fet, se sintetitzen totes les seves personalitats: les dues que hem vist fins ara, i altres heterònims com Ventura Mestres i Armando Llamado. Però la proposta, de gran qualitat musical i literària, tampoc quallaria en termes de projecció pública….

LLIBERTAT AL PALAU

Llavors, el 2000 –i justament ¡setze anys! després de la seva retirada–, el Sisa que tots recordaven va ressuscitar amb Visca la llibertat, àlbum signat a mitges amb Pascal Comelade, i que tenia temes tan rodons com la significativa Tornar a cantar o Boletaires. El va presentar amb tots els honors al Palau de la Música Catalana. Així és com va començar la tercera vida de Sisa, tancada el 2016 amb Malalts del cel després de (ho endevines?) uns altres setze anys de recorregut, i en la que va estampar nous àlbums d’estudi com El congrés dels solitaris (2005), on hi ha la fantàstica No cal parlar, i Ni cap ni peus (2008), produït per Joan Miquel Oliver, on trobem l’espaterrant El sant esperit lliure i un sentit homenatge Al cantaire Pau Riba. Una etapa, aquest darrer terç, en la qual Jaume Sisa va reconnectar amb el públic català, a banda d’establir complicitats amb noves generacions, com queda ben palès en el cartell del concert que tindrà lloc aquest estiu al Grec.

Text: Donat Putx / Fotos: Adolf Alcañiz