Guineu: “Cada forat negre que he compost parla d’un microdrama”

L’Aida G. s’amaga darrere de Guineu. Després de ‘Putu Any’ ha demostrat que hi ha molt recorregut musical darrere del seu projecte. Ara publica el seu primer elapé Forats negres (Gora Records, 2021), que tal com defineix la física, són espais desconeguts dins d’aquest univers nostre. En el seu cas, a ritme d’indie rock revigoritzant. Parlem amb la reina del cuquitrash.

Definir el concepte de “forat negre” és bastant complicat… com explicaries el teu Forats Negres?

Una definició ràpida en astronomia seria “una regió de l’espai de la que res pot escapar ni tan sols la llum”… i com també en astronomia, les situacions que explico en les cançons del disc, em fan sentir així, atrapada, en bucle, que per molt que les hagi paït i cantat moltes vegades, em costa escapar del que signifiquen per mi. Cada forat negre que he compost parla d’un microdrama de la vida quotidiana, des dels amors que fan mal, fins al xoc que suposa entrar en la vida adulta, les responsabilitats i el fet de deixar enrere els records d’infantesa que cada cop són més llunyans i borrosos. Ho explico des d’un to una mica tristot, però ho vesteixo amb cert bonrotllisme.

Tu ets la “cara visible” de Guineu, però ets l’única responsable d’aquest so?

Des del moment que estava a la meva habitació component aquestes cançons, ja tenia claríssim que en la producció buscaria una sonoritat en format banda. No només ho requeriria pel fet de voler sonar així “canyera”, sinó perquè les cançons no podrien transmetre el mateix amb un altre estil. Quan vaig començar a treballar el disc, encara no tenia clara la banda que m’acompanyaria en els directes, em vaig centrar únicament en el so del disc. Ens trobàvem en ple confinament i vaig crear un dream team amb en Pol García i Manel Bach al capdavant. En Pol va executar les guitarres i va ser l’encarregat de fer tangible les primeres demos, les quals després van passar en mans d’en Manel que es va encarregar de la producció electrònica. Després, vaig escollir en Sergio Pérez per la mescla i en Tom Woodhead a càrrec del màster, aconseguint així la intensitat desitjada i buscada des dels primers acords.

Garantia d’un bon directe amb banda…

Òbviament, el directe havia de ser coherent amb el treball que estava a punt de fer públic, així que vaig ensenyar els temes als músics que em feia il·lusió que formessin part d’això i a partir d’aquí vam començar a treballar la sonoritat del disc adaptada al directe. Per això vaig acompanyada de quatre músics, que aconsegueixen el meu objectiu principal: que el show es converteixi en una muntanya russa, una experiència amb adrenalina constant sense oblidar-nos dels necessaris alts i baixos.

Viatges per moltes sensacions en aquest disc, amb quina et quedes?

Totes parlen de mogudes internes no gaire agradables. Tampoc ultradrames, però bé, la cosa típica que t’incomoda i costa passar pàgina. Crec que en realitat totes han estat igual d’importants per mi, t’enforteixes de mica en mica deixant anar les merdetes. Si m’he de quedar amb una, seria amb la primera ‘Un record’, que em transporta a un moment de la meva vida on tot semblava més senzill i encara que això em faci pena alhora quan la canto sento que torno a aquell moment.

He llegit en algun lloc que t’autodefineixes com a “cuquitrash”. Com va això?

Sóc una persona de contrastos. Contradictòria de vegades i m’agrada barrejar els pols oposats. Tinc una part cuqui com podrien ser la majoria de melodies que són aparentment alegres i la part més trash normalment està en les lletres o missatge. En els gustos i vida personal també tendeixo a seguir aquest concepte. Tanques amb “La millor part” amb un crescendo que pot quedar en la memòria musical de molts …

 

Quines són les referències musicals de Guineu?

Seguint amb això del trash i el cuqui… no m’he centrat en una referència concreta, a l’hora de compondre, ha fluït orgànicament i potser es poden veure matisos de Weezer, de T.A.T.O.O. (riures) o de NOFX entre molts altres. Sí que és cert que a l’hora de buscar la sonoritat concreta he hagut de pensar en només una banda per aconseguir que l’elapé soni heterogeni. En aquest cas he pensat en un dels meus grups preferits Triángulo de Amor Bizarro que simplement són els millors i els admiro.

Vas captar l’atenció de molts amb ‘Putu Any’ que va abans d’aquest Forats Negres. Allò va ser un impuls pandèmic? O hi ha alguna cosa de pandèmica en aquest disc?

La pandèmia va donar lloc a un any de merda explicat literalment a ‘Putu Any’, però durant aquest horrorós temps, també hem tingut l’oportunitat de remoure els nostres fantasmes i pair-los, perdonar, o trencar amb ells. Jo he fet tot això mentre creava Forats Negres i la veritat és que després de desfogar-te així, ets sents molt bé.

Text: Laura Peña / Foto: Eric Altimis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *