Guillem Roma. Tot els camins porten a Roma

Guillem Roma fa cançó d’autor, però no és un cantautor corrent. La seva proposta, lliure d’etiquetes, és rica en influències. A Kiribati, el seu darrer disc, escriu cançons de gran bellesa literària que connecten amb el públic. Un artista creatiu, juganer i inspirador.

En un moment d’una incertesa mundial publiques Kiribati, un disc essencialment vitalista. Com és això?

Quan tot es complica, la meva reacció és posar sempre el pes en el costat positiu de les coses. I crec que la música i la cultura tenen el potencial de reflexionar sobre qüestions xungues, però amb una energia positiva. M’agrada barrejar aquestes dues coses.

Com vas decidir que el disc s’havia de dir Kiribati?

Llegint sobre el canvi climàtic vaig trobar-me que parlaven sobre aquest arxipèlag, el primer estat que quedaria enfonsat sota l’aigua a causa del canvi climàtic. En deu anys ja no existirà. Com a paraula era abstracta i alhora simbòlica. Representa un lloc paradisíac, de palmeres i sorra blanca, amb una realitat molt bèstia al  darrere. Encaixa molt amb el so i el concepte del disc: té el punch tropical, però es diuen coses importants.

El disc es nota que respon a un despertar de consciència. De quina manera ha incidit la pandèmia en això tan present a les cançons?

Ja volia parlar d’aquests temes abans de la pandèmia, però moltes lletres les vaig escriure en ple confinament i són una mena de simulacre de què podria passar. El canvi de xip, valorar coses que abans no valoraves, està present al disc. A “La Profecía” es veu de manera clara: tot se’n va a la merda, ens adonarem tard, i farem un canvi tard. I morirem, però morirem d’amor.

“No Fer Tant” és tota una declaració d’intencions… Les coses es poden fer d’una altra manera!

No passa res per estar uns dies sense fer res productiu. Es pot viure d’una altra forma. Amb les xarxes el mateix, sembla que si no publiques diàriament no estàs fent res. Potser seria bo no publicar res i estar pensant bé quin disc faràs. La cançó s’adreça a mi mateix, que és quelcom que acostumo a fer: dir coses que a mi personalment m’agradaria canviar.

Retrat del músic, compositor i productor Guillem Roma.

Com vas decidir que havien de ser aquestes tres les col·laboracions: Sílvia Pérez Cruz, Daniel Me Estás Matando i Pavvla.

Per a mi la Sílvia és un referent, no només com a artista, sinó pel lloc on s’ha col·locat. Té una connexió amb el món de la cançó, és reconeguda per grans mestres d’arreu… I té aquesta cosa emocional tan bèstia. Quan vaig escriure ‘La Profecía’ ja m’imaginava cantant-la amb ella. Els Daniel Me Estás Matando són els mestres de la renovació del bolero i per a mi ja eren referència per produir el disc, abans de proposar-los la col·laboració. I la Pavvla, sense conèixer-la, em queia molt bé i m’imaginava aquest tros de la cançó recitat per ella.

La sonoritat del disc té molt d’Amèrica Llatina, que per tu crec que és especialment inspiradora. Què t’agrada de la música d’allà?

Viuen la música amb una funció molt més directa. A Cuba passa un cotxe amb música i la gent balla. Aquí, en canvi, passem de puntetes. Jo voldria que la gent s’aixequés i cantés i ballés. És a dir, la música ha de ser popular, sense deixar de ser de qualitat. M’agrada buscar la funció de la música i això ho veig molt de veritat a Amèrica Llatina.

Hi ha molts músics de la teva generació que estan recuperant la música d’arrel. Per què creus que passa això?

Crec que l’onada pop s’ha quedat en una superficialitat. Hi ha una mena d’ocàs del pop postís. És la meva sensació, i no és una crítica. En canvi, hi ha quelcom de la música tradicional que connecta amb la veritat. I per això surt un C Tangana amb un pasodoble que introdueix al mig d’una cançó pop, o Natalia Lafourcade cantant amb uns senyors grans cançons populars.

Com va ser la producció del disc? Tenies clar el so que fruit també de provar, de fer i desfer?

Tenia molt clar que volia que tingués un empaquetatge més modern, amb més punch. Volia fugir de la cosa més acústica i colorista que tenia i buscar un so en la línia del que s’està fent ara. I tot sense perdre la frescor.

Fas cançó d’autor que no sona a la cançó d’autor que tenim al cap. És important per a tu jugar amb les cançons?

Com que m’agrada molta música, busco que cada cançó tingui alguna cosa particular. De fet, tendeixo a la dispersió. En els anteriors discos encara em passava més: ara una ranxera, ara una cançó balcànica… Però evidentment hi ha aquest ADN, cada cançó meva té els seus colors. Són legítims els artistes que troben un estil i el repeteixen, però per a mi l’interessant és el contrari, fer cada disc diferent i cada cançó diferent.

Aquesta originalitat l’has fet marca pròpia també als videoclips…

Dins de la dispersió, el que li dóna el segell propi és aquest caràcter d’autor. Les cançons poden sonar molt diferents, però acabes dient: “Òstres! Això és Guillem Roma!”. Els videoclips sempre hi ha molts colors, sempre ball… I això  també ajuda a entendre les cançons.

Retrat del músic, compositor i productor Guillem Roma.

Fas videoclips per a altres artistes, els teus propis… Escrius música pensant en imatges?

Molts cops per fer la lletra m’imagino la imatge del videoclip. Penso bastant en imatges i les cançons tenen un punt de pel·lícula. Malauradament no puc fer videoclips de totes les cançons, però molaria!

I com se’t va ocórrer aquesta bogeria de gravar el videoclip de Kiribati sota l’aigua?

Volia que es veiés que l’aigua anava pujant. Però era tan complicat… I la cançó parla del mar! Per tant vam pensar que havíem de gravar al mar. I ràpidament vaig veure la imatge de la taula i les cadires. Però no pensava que fos tan complicat enfonsar-se i mantenir-se allà a baix… Però poèticament la imatge ha quedat molt potent i transmet l’esperit de la cançó.

Ja havies escrit cançons vitalistes abans d’aquest disc. Has tingut mai la sensació que les cançons alegres, o amb una energia positiva, han estat menystingudes?

Hi ha un punt que s’associa la música alegre a la festa major i a quelcom que no té qualitat. Però per a mi és molt important que les meves cançons siguin populars i que la gent les pugui cantar. I que, tot i haver-hi una riquesa artística i un missatge, sigui música que connecti. En els discos hi ha coses més estranyes sonorament i també cançons en què entres ràpidament. Però un cop hi ets, comences a descobrir tot el que t’està dient. Fem la música fàcil, però no ho és, hi ha un rerefons.

Aquestes cançons que has escrit serveixen com a petites receptes davant la vida. Quin paper creus que han de jugar precisament les cançons, la música, per repensar fonaments?

La música i la cultura han de ser fonamentals per canviar-ho tot, també el model de vida que tenim. La cultura és l’única eina que tenim per prendre consciència, i la que ens dóna la força per poder-ho canviar. T’obre la finestra per poder sortir de la roda. I a la societat que vivim hi ha poques finestres que ens ensenyin altres mons possibles. O aprofitem l’eina de la cultura, o estem perduts.

Text: Víctor F. Clarés / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *