Ginestà. Poliamor

Significats ja com un dels projectes més elogiats i aclamats de la nostra escena musical, els germans Júlia i Pau Serrasolsa posen fi a tres anys de silenci editorial amb la publicació de Suposo que l’amor és això. Àlbum avalat per l’èxit del senzil ‘L’Eva i la Jana’, el grup de Sant Andreu del Palomar s’allunya del folk per tenyir les seves melodies de lluminós pop sintetitzat.

Suposo que l’amor és això. Un títol que a mi em transmet conformisme o nostàlgia, però, en canvi, les cançons, per norma general, no transmeten això.

Pau: Li hem posat aquest títol perquè l’amor no és res absolut, és una cosa que passa. És universal i la gent l’entén de mil maneres diferents. Ens costava molt posar un títol més categòric. Hem fet deu peces sobre l’amor amb temàtiques diferents dintre aquest concepte.

Júlia: No podríem haver titulat el disc L’amor és això.

Aquest punt nostàlgic llavors és una percepció meva.

P: No és nostàlgic en cap cas.

J: El ‘Suposo’ és simplement una manera d’obrir les possibilitats. La majoria de coses ens han passat a nosaltres, però al final són coses que poden passar a qualsevol persona.

En el que estem tots d’acord és que és un disc d’amor i en aquest cas exclusivament d’amor romàntic.

J: Pur amor aquest disc. Excepte ‘Somni’, que et treu d’aquesta temàtica i et porta a  un món més abstracte, el del subconscient. La resta tot són històries d’amor.

Ha estat voluntari o casual?

P: Ha estat la primera vegada que hem volgut fer un disc conceptual a la nostra vida. Sempre havíem agrupat les cançons que teníem i fèiem un disc. Ara fa un any i mig ens vam asseure tots, la part musical, la de producció i la d’imatge, i vam decidir fer un disc de pur amor.

Quan et pares a analitzar els discos “d’amor” t’adones que la majoria són més de desamor que d’amor. En el vostre cas, sí que venç l’amor.

J: En aquest disc guanya l’amor. Hi ha amor, amor a distància, una cita, una trobada a una discoteca, sexe, ruptura… Una mica de tot.

Aquest disc podria ser la banda sonora d’una nova temporada de Cites (Riures).

J: TV3 compra’ns el disc!! P: Molaria una sèrie només amb banda sonora de Ginestà.

Després d’aquesta experiència, creieu que podeu compondre des d’un altre sentiment que no sigui l’amor?

P: Hi ha mil sentiments sobre els que compondre i tots estan molt bé. El que ens passa a nosaltres, és que tenim traça per a escriure sobre amor. Vam fer una anàlisi i vam veure que les cançons que millor havien anat del disc anterior són ‘Estimar-te com la terra’ i ‘Km 3’. Vam decidir fer un disc amb les coses que se’ns donen bé, que ens vinguin de gust i ens facin sentir còmodes. Jo no m’atreviria a fer un disc sencer amb un altre sentiment perquè no sé si podria abastar tants àmbits per extreure tant suc.

El disc està basat exclusivament en experiències vostres o hi ha part de ficció?

J: Per exemple, a ‘L’Eva i la Jana’ jo no soc ni l’Eva ni la Jana, tot i que podria haver sigut. ‘L’Últim ball’ també és una ficció. Un dia al confinament estaven el Pau i el Xicu, el nostre productor, a casa i van decidir fer una cançó d’una penya que se’n va al Pol Nord, i d’allà va sortir la cançó. La resta, la majoria són coses que li han passat al Pau.

P: Sí, però també són coses que li podrien haver passat a qualsevol persona. No tinc una vida especialment extravagant, no penso que les coses que passen només m’ha passat a mi i, per tant, hagi d’explicar-ho. Vosaltres veniu de la lluita obrera i la vostra música, al principi especialment, es va relacionar molt amb aquest circuit.

La Júlia i en Pau Serrarsolsas coneguts artísticament com Ginestà

Us preocupa estar-vos allunyant d’aquesta faceta més combativa?

J: Nosaltres seguim tocant a tots els actes antirepress, actes en què algú ho necessiti i ens ho faci saber, i iniciatives que ens agradin a nosaltres. Així és com entenem ara nosaltres la militància. Entre les feines i Ginestà tampoc tenim temps de militar a una assemblea de barri o al sindicat d’habitatge, per exemple. Políticament, creiem que no és necessari fer un discurs directe i explícit, creiem que el tractament que fas de les coses o com les dius també és política. Si parles d’amor, i ho fas intentant mostrar que existeixen ruptures que no siguin tòxiques o enamoraments que no impliquin dependència emocional, estàs fent política. Estàs buscant un espai de caliu on la gent se senti còmode. La política la fem per aquesta banda.

Figures com la vostra, que feu política des d’una altra òptica són molt importants per poder arribar a persones que potser a partir dels canals habituals d’aquests discursos, música protesta i més underground, mai els hi arribarien propostes com la vostra.

P: El nostre target abans era pura esquerra indepe. Ara no hem perdut aquesta gent, perquè continuen venint als nostres concerts, però crec que hem tingut la capacitat d’adaptar-nos a un altre tipus de públic, de format i de música també. Hem fet cançons més ballables perquè ens venia de gust experimentar. Alhora també ens ve de gust actuar en escenaris més grossos.

Vosaltres dos ja podeu viure de la música?

J: Ell sí, jo estic en camí. Estic en aquest punt de fer currillos de poques hores perquè si no tampoc podria dedicar tot el temps que vull a la música. M’agradaria poder viure ja exclusivament de la música l’any que ve.

És un reflex de la societat i com està la indústria que un grup com el vostre, que mediàticament té un reconeixement elevat, no pugueu encara viure de la música.

J: És una merda, estem enfadats.

P: És fort. Realment, des que acabes una gira fins que comences la següent vius d’estalvis o de drets, però aquests es cobren fatal i tard. La gent pensa que som Txarango en el seu millor moment . Ens veuen a la tele dos dies i ja es pensen que vius envoltat d’or. Entrant a la part més musical del disc. Només escoltant els vostres singles es podia endevinar que estàveu fent un canvi estilístic, deixant una mica de banda el folk i fent una música més propera al pop electrònic.

La pregunta del milió. Com descriuríeu el vostre nou estil?

P: Jo crec que hem anat a buscar referències musicals fora de Catalunya per primera vegada a la nostra vida. Hem tirat una mica de Benny o de Clairo, per exemple. Volem sonar una mica això.

J: Què som, pop… què?

P: El de sempre. Pop costumista una mica indie, vuitanteru, setenteru depenent de la cançó.

J: Pop vintage (Riures)

Jo crec que tot el disc està empalustrat d’una pàtina antiga, com si fos una fotografia amb una càmera analògica. Aquesta és una de les grans diferències amb les vostres antigues referències.

J: Totalment i està buscat. A l’estudi tenim un Juno, que és un teclat vintage. No vam buscar un preset sinó que teníem un instrument adient per donar-li aquest caliu i color analògic.

P: Tot això va ser així fins que ens vam quedar sense el Juno i vam haver d’anar al preset… i no passa res! (Riures)

Aquesta voluntat musical està acompanyada per una intenció estètica vintage tant als vídeos com als looks.

J: Sí. Aquest imaginari l’ha creat l’Adrià Martos que treballa amb nosaltres. Nosaltres, de fet, des de la portada de l’altre disc ja busquem aquesta estètica. Durant aquest temps ha anat creixent amb nosaltres i ara és una estètica setentera però portada a l’actualitat.

Per què vau decidir fer aquest canvi?

J: Hi ha hagut diversos processos que ens han portat fins aquí. Musicalment, hem començat a treballar amb el Xicu que és el nostre productor. Ell ha begut molt més d’aquesta música de fora. A més, és molt bon músic. Això ens ha ajudat a fer aquest canvi. Nosaltres teníem molt clar que volíem fer una transició. ‘Molts estius’ i ‘L’Eva i la Jana’ van ser els avisos d’aquest canvi. Jo estic molt contenta perquè crec que hem pogut trobar tots els factors per poder arribar fins aquí.

P: També hi ha la idea de buscar el nostre forat. Ja està tot fet aquí a Catalunya i sonar una mica diferent no és fàcil si vols agradar, i nosaltres hem fet aquesta aposta.

Una altra de les vostres senyes són les vostres referències a imatges nostàlgiques que evoquen a la infància o l’adolescència que vau viure. Continueu girant entorn d’aquesta idea vintage també en les lletres.

P: També és molt pop apel·lar al que és vintage. I en cap cas serà una cosa que ens hàgim inventat nosaltres.

J: De fet, farem un vinil d’aquest nou disc.

P: No som especials, en cap cas.

Crec que anhelar aquesta voluntat de transgressió fent alguna cosa genuïnament nova avui dia és molt complicat

P: És molt pretensiós pensar això.

J: Tot està inventat i el que intentes és fer les coses una mica diferents, però no som especials.

Entrant en la composició, tinc entès que tu, Pau, ets el compositor de totes les cançons. El procés compositiu, després de dos discos, té el mateix tarannà o ha evolucionat?

P: Jo no soc músic de conservatori ni d’escola superior i em veig una mica limitat a vegades. Aquesta és la primera vegada que tenim un productor des de la fase embrionària de les cançons i això m’ha ajudat molt en diversos aspectes. Per exemple, a no fer totes les tornades iguals començant amb el mateix acord transposat. Aquestes coses han donat molta riquesa a les cançons i gran part és gràcies al Xicu i també cops de sort que creen transicions boniques.

J: Crec que també ha ajudat el fet de poder estar molts més dies a l’estudi. Poder fer un xup-xup més lent en el que tothom ha pogut aportar. La diferència entre fer la cançó a casa i anar a l’estudi tres dies i ja està, a fer la cançó a casa, però treballar la cançó a l’estudi s’ha notat.

Ara que ja han passat uns mesos. Com heu viscut vosaltres la petada que va ser ‘L’Eva i la Jana’. Poca gent a Catalunya no coneix aquesta tornada.

J: És una cançó que vam fer amb molta calma i vam preparar molt bé com la volíem treure, amb quins tempos, la campanya amb Bunyol TV… Té més possibilitats que ho peti una cançó que pots preparar les coses amb temps, i més si entren en joc les xarxes, especialment Tik-tok. Evidentment, la coreo ja tenia aquesta voluntat per fer per Tik-tok. També vam parlar amb gent que coneixem, com la Juliana (Canet) perquè ens donessin un cop de mà. Entre la feina prèvia i aprofitar col·legues que tenim per allà, doncs va sortir. Sigui com sigui, estem molt contentes perquè, al cap i a la fi, és una cançó que genera un referent. Ens agradaria molt pensar que per exemple, que una nena de vuit anys l’hagi escoltat i a partir d’aquesta cançó pugui dir: val, m’agraden les noies.

Que la cançó hagi estat escrita per un home heterosexual podia crear controvèrsia. És una cosa que us preocupava?

J: Jo he estat amb dones. La nostra germana és bollera, sempre hem conviscut amb aquestes idees. La Maio i jo vam començar a militar amb el feminisme i el Pau ha anat adquirint aquesta sensibilitat.

P: En aquest cas, vam pactar aquesta temàtica començant a pensar en un single pel següent disc i jo vaig fer-ho de la manera més delicada possible. Segurament, si aquest tema l’hagués fet una dona, seria diferent.

J: ‘L’Eva i la Jana’ i també ‘L’Últim Ball’ són dues històries descrites en tercera persona. També mola que pugui sortir de forma natural que una història tracti de dues dones i ja està, que a més, acabi bé. Per això, també vam comptar amb Bunyol TV qui millor que elles per explicar com és la realitat dintre d’una relació lèsbica o el simple fet de ser lesbiana.

Text: Marc Ferrer / Fotos: Eric Altimis