Fito Luri, l’ocell que vola per salvar-se.

Fito Luri ens presenta Salvar l’ànima (Kasba Music, 2022), el seu novè disc, que ve acompanyat del seu primer llibre -amb il·lustracions de luxe de Jordi Guillemí-, un recull d’una setantena de poemes punyets que no tenen res a veure amb les lletres ensucrades de les seves cançons. Nit i dia d’un cantautor que mira de volar sempre valent. 

Veig que sempre se’t pot trobar en un cafè?

Sí, sempre de bòlit, però s’ha de trobar el moment, tot i que aquesta hora – assenyala la beguda- estic en un cafè, fent un vermut.

És el novè disc, però ve amb una novetat: un llibre.

Faig una música molt tova i ensucrada, que amb el temps he vist que ve de moments més apagats, més crus. I aquesta música, no apta per diabètics, venia dels moments més angoixants de vivències personals.

Era com l’altra banda de la balança?

Una mica compensava, però, quan escrivia, moltes lletres que no arribaven a ser cançons, eren molt més punyents. Vaig veure que darrere d’aquests temes ensucrats, havia quelcom que no era gens ensucrat.

I d’aquí va sorgir el llibre?

Sí, amb una setantena de poemes per veure una mica aquest contrast, on es veu palès aquesta part més fosca, dura i ennuvolada, comparada amb la part més dolça.

Doncs, per què no posar les lletres punyents a les cançons? 

No ho sé fer. Em costa molt. Puc escriure quelcom així, però a l’hora de musicar-ho, no em surt. 

En els poemes hi ha sexe que no hi és a les cançons.

Hi ha sexe. Hi ha dolor i turment. Per això vaig creure oportú que el darrer poema del llibre dir: “Canto per compensar el dolor, per salvar l’ànima”. 

Fito Luri presentant “Salvar l’ànima”, el seu nou treball

I l’ànima es pot salvar?

És difícil, però l’hauríem de salvar, és imprescindible, però no sempre podem. L’ànima no és l’esperit, aquest podem anar salvant-lo. No obstant això, l’ànima, que ens acompanya, fins i tot, quan deixem d’existir, és necessari salvar-la.

Els poemes són cançons descartades?

Hi ha que són poemes purament i hi ha que són cançons descartades. Quan componc, primer faig la melodia i l’harmonia, i a partir d’aquí, poso la lletra, que queda més ben encaixonada. 

I al revés?

A vegades sí, però m’és més fàcil fer primer la música. Alguns poemes són cançons inacabades, però la majoria d‘ells són poemes.

De tota manera, sempre vas amb bolígraf i una llibreta, cerques un racó en un cafè com aquest i et poses a escriure.

A vegades puc apuntar un pensament. A vegades aquest el puc desenvolupar i acabant sent un poema. I altres cops, és una idea, i d’aquesta sorgeix una cançó. Normalment, això últim sorgeix de quelcom que m’ha remogut per dins, moments destructius que acabo endolcint. 

Poeta o cantautor, quina etiqueta et queda millor?

Una mica és el mateix.  M’agrada i trobo adient la de cantautor, perquè és el que canta i escriu, però un poeta també escriu el que sent. Hi ha paral·lelisme bastant clar, mamen del mateix lloc

 

I anant el disc, amb el single, Falciots prenent el vol, té un significat especial?

Està dedicada a un cosí-germà meu que va morir fa dos anys, i generacionalment coincidíem, passant molts estius junts a casa el meu avi, que era de pagès, i es vam criar junts.

I per què el falciot?

És una metàfora perquè el falciot, fins i tot quan dorm, vola, sempre està volant, i per això, potser el meu cosí no hi és, però està allà volant.  Per altra banda, és també el record d’aquells estius, ja que quan ja es veien falciots, era aquella estació. 

I amb Jo per tu, qui és el tu?

Està dedicada als meus pares, que els dius que ja sóc gran, el típic, per coses quotidianes, i em diuen “ja, però clar, el teu germà i tu, sou el nostre món”, i d’això a vegades no ens adonem.

I el joc de paraules amb el títol de Cor nu d’ella, la població del Priorat?

És el poble de la mare de la meva filla, i és un homenatge a la vida tranquil·la, senzilla, de vida lenta, a poc a poc, a aquesta forma de viure que és brutal.

El tema Anar tirant, és un: per ara bé, de viure el present?

És una cançó totalment en present. La vaig escriure un dia que no estava gaire bé, d’una reflexió va sortir aquest tema, i parla d’això, no estic gaire bé, però no em puc aturar. I aquest anar tirant, ajuda a moltes persones.

I del present, al passat, a part de la teva passió per estar en un cafè, com ara, que evoques en Cafè Nostàlgia?

Sí, sí,  aquesta cançó és un cafè, és un vermut, la llibreta per escriure, i també és un refugi,  com ara, que necessitava un espai per amargar-me i fer aquesta entrevista. El soroll de fons d’un cafè, ajuda molt a esvair-te i poder crear. 

La nostàlgia continua i és més present a Tots i els cops. És com una llista del que ets tu i, a la vegada, el teu procés creatiu que ha esmentat abans.

A vegades són aquestes auto-preguntes que ens fem. No podem viure de la mentida, hem de viure de la veritat. No pots dir d’aquesta aigua no en veure, i coses que em pensava que no faria mai, passats els anys, dius, ostres qui m’havia de dir que jo faria tal cosa. El ser és molt important i en faig un homenatge en aquest tema.

I lligat amb el ser, l’última cançó, Seré, parla d’un futur determinista?

Ens oblidem, però tots tenim un destí marcat, tots sabem que la vida és una guerra perduda d’entrada. Doncs sí ja està perduda, perquè tots sabem el final, intentem viure-la de la millor manera possible, amb tots els ets i uts, siguin bons o dolents. Cada any tindrem nits d’estiu. Esperem!

En Fito Luri, és optimista o pessimista?

Sóc una muntanya russa, totalment (riures). Un cop vaig llegir, de l’època del romanticisme, sobre els que anomenaven clemàtides, fent referència a una flor molt bonica que s’enlaira, i els anomenaven així perquè s’evadien de tot i amb la imaginació anaven a mons que els provocava mal estar. 

Com ara les situacions que t’inspiren.

Tots aquests mals pensaments, després, quan aconseguien escriure quelcom, es compensaven. Doncs penso que sóc, a vegades, una mica clemàtides, perquè se me’n va bastant l’olla, no sóc una persona desequilibrada, però sí bastant inestable. 

Com ha rebut la gent aquesta combinació de llibre més disc?

És el primer cop que la gent em diu una cosa que no m’havien dit mai i ho han fet diverses persones: això és un treball molt valent. I vaig pensar que, després de tants anys, em diuen que encara sóc valent, que m’atreveixo a despullar-me a cor obert i la gent llegeixi intimitats meves sense pudor i que els arriba, està molt bé. 

I, per acabar, per què tan lluny el concert-presentació, el 8 d’octubre d’enguany al teatre Fortuny de Reus?

Perquè aquest estiu encara tinc concerts que es van suspendre a causa de la covid-19, poquets, quatre o cinc, i de petit format, i vaig preferir acabar aquests concerts, tancant el tema pandèmic. Tancar-ho tot i aquell dia fer una presentació molt més acurada del nou treball, amb alguna actriu o actor que recitarà els poemes, junt amb la part musical. 

Text: Joan Vendrell Gannau / Fotos: Maria Gumà