Sandré. La llum al final del t(r)unel

Un any després d’escopir-nos a la cara amb el seu brutal àlbum de debut, Sandré (Rosa, Stefi, Carles i Marc), acomiaden aquest 2020 de merda amb Trunel, quatre temes que ressonen com a quatre hòsties punk al bell mig de la galta.

Res millor per acomiadar un any de merda com aquest 2020 que un nou disc de Sandré.

Rosa Pagès (veu): Sí, aquest EP, i en general tota la música de Sandré queda molt bé amb aquest 2020. Però no ha estat premeditat. Bé, en realitat sí, perquè quan vam muntar el grup, la idea era publicar alguna cosa cada any.

Justament fa un any que us vam descobrir amb el vostre primer elapé, Ave muñón (BCore, 2019).

R.P.: Sí, va sortir a finals de 2019 i no volíem que acabés el 2020 sense editar material nou. Podríem haver esperat a tenir més temes, però hem preferit publicar Trunel (BCore, 2020) amb aquest quatre que ja teníem. A més, a tots nosaltres al grup ens agrada el format single. Serà un vinil, a més, superxulo de color vermell. Hem posat molta energia i… molta pasta. Ens hem flipat. L’àlbum no ens va costar ni tants diners ni tanta energia (riures).

Stefania Lusini (baix): I són només quatre temes, però, en realitat, Trunel dura gairebé tant com el disc (riures). Al disc hi havia 12 de cançons, però duraven la meitat del que duren les noves. De mica en mica, aguantem més tocant i van sortint temes més llargs.

Un 2020 en què heu protagonitzat una de les fotos de l’any, la que es va fer Xavier Mercadé tocant a l’Heliogàbal, en un dels primers concerts post primer confinament en què va irrompre la Guàrdia Urbana i us va obligar a parar.

R.P.: Visualment és una foto superimpactant.

S.L.: Jo ho vaig passar fatal. Curro a l’Helio i…

R.P.: Van ser uns dies rars que va tenir molts dubtes de si fèiem o no aquella doble sessió de concerts a l’Heliogàbal.

S.L.: Van ser dies de debats i conflictes interns. Som quatre i cadascú de nosaltres té la seva manera de veure les coses. I quan vam decidir que fèiem els concerts, va i es presenta la poli. Ens van prohibir el segon dels concerts, que era el guapo, perquè teníem totes les entrades venudes. Va ser com la cirereta del pastís.

R.P.: És, sí, una imatge molt potent i representativa de què està passant amb la música i la cultura aquests mesos de pandèmia.

S.L.: Aquells concerts van ser un acte de militància musical, perquè és evident que actuar per a 15 persones no és viable econòmicament. Tenia alguna cosa, si vols, de polític, perquè s’ha institucionalitzat tot molt i sembla que, amb les restriccions que hi ha, només poden tocar bandes grans o mitjanes.

Però també vau tocar al Parc del Fòrum per les festes de la Mercè.

R.P.: Era un concert que, sincerament, em feia pal. Perquè quan sortim a tocar m’agrada sortir a mort, abraçar-me amb la gent, fer pogo… Tot va ser molt diferent, començant perquè era un escenari enorme. Però he de dir que la gent ho va intentar. Ho van donar tot, asseguts a la cadira, movent-se com podien. Ens vam queixar a l’organització perquè eren les 12:30 hores del migdia, fotia una calda insuportable, i no van posar cap tendal per fer ombra ni res. Pitjor encara, no permetien que la gent tingués una ampolla d’aigua.

S.L.: Tot és molt complicat. No seré jo qui ho justifiqui, però crec que tots estem aprenent a organitzar coses en una situació que ens és totalment nova. Jo em quedo amb l’energia tan guai que, d’una manera que no ens esperàvem, es va crear entre el públic i nosaltres.

Com va ser el primer assaig post primer confinament?


R.P.: Ens vam quedar a dormir al local!

S.L.: No, aquell va ser un altre! El primer ens va aturar la poli quan tornàvem cap a casa i ens van alliçonar. O pot que sí, que va ser el primer que ens vam quedar a dormir… Tot és tan estrany que tinc com nebuloses a la memòria.

R.P.: El que és innegable és que teníem moltes ganes d’assajar i estar junts, de fer unes birres, de xerrar.

La Rosa i l’Stefi jugant amb la gravetat i la càmara

Aquests quatre temes van sortir aleshores, en aquest primer assaig de retrobament?

S.L.: No, ja els teníem. “Casa”, de fet, és un dels nostres temes més vells. A més també hem colat una llista de paraules en alemany. Hem d’aprofitar que la Rosa el parla, l’alemany. I “Presión” ja feia temps que també el tocàvem.

Presión” és un temazo!

R.P.: Des del primer moment vam tenir clar que havia de ser el single.

El fet d’escopir a la cara de tot allò que no us agrada de la societat és una temàtica recurrent en les vostres lletres.

S.L.: Som quatre estressats. Hem de canalitzar tot aquest odi d’alguna manera i ho fem a través del grup. Irònicament, Sandré també ens provoca estrès perquè tenir un grup és una feinada. No ens ho hauríem imaginat mai.

Segurament és una obvietat, però l’EP és com una continuació millorada del disc.

R.P.: Sí, aquest era l’objectiu (riures). En Carles (Pons), el nostre guitarrista, ho tenia tot estudiadíssim. És un paio ultra metòdic. El nostre Beethoven particular.

S.L.: Hem anat afinant la nostra proposta, sí. Això i que aguantem més tocant.

Quina insistència amb això de què toqueu més tocant…

S.L.: En un grup de tralla com el nostre, deixes anar molta energia i això cansa. Els temes són curts perquè si no, no pots aguantar el ritme. Però hem anat evolucionant i en alguns temes hem baixat les revolucions i conseqüentment els temes són més llargs. Una evolució molt natural.

Quan el vau gravar?

R.P.: El juliol, a cada del Milo (Gamberoff), el productor, a l’Hospitalet. Feia molta calor. Ens vam pillar un finde llarg i el vam gravar rotllo intensiu.

Sandré sentades i desafiants
Sandré sentades i desafiants

Hi ha res que us hagi flipat molt últimament i que hagi tingut alguna influència en la vostra música?

R.P.: Els nens volen ser Idles, però…

S.L.: Jo escolto música molt allunyada del que fem amb Sandré. Escolto Franco Batiatto i cantautors. I també m’agrada molt l’electrònica. Faig tralla perquè m’agrada i perquè, pel meu nivell musical, és l’únic que puc fer. Altres estils reclamen un virtuosisme que no tinc.

Us sentiu molt al marge de tot?


S.L.: Però no només nosaltres, sinó tots els grups de punk rock en general, més ara amb les condicions que es requereixen per tocar. La nostra música no és amable en època de coronavirus. Segurament per això tenim tan pocs concerts, amb la distància, asseguts… és molt més fàcil i factible programar un cantautor o un grup de pop. Suposo que sortiran coses.

Però també necessitem de tant en tant poder destripar amb tot.

S.L.: Sandré som terapèutics.

R.P.: I a més tenim un públic que vol música canyera. Les bandes estem putejades però el públic del punk rock, també.

Quin ha estat l’últim concert a què heu anat com a públic?

R.P.: No gaudeixo dels concerts en les condicions que ens han imposat ni es programa moltes coses que m’agradin. Però l’últim que he anat ha estat el de l’Anna Andreu a la Fabra i Coats el 24 de novembre. Un concert que ja es va posposar durant el primer confinament i que gairebé l’han de posposar de nou. És col·lega, però a més és que m’encanta el que fa. Va ser un concert preciós.

 

Text: Oriol Rodriguez

Fotos: Mariano Herrera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *