Saïm. Inventari de fragilitats

Saïm. Foto: Albert Capó
Saïm actuen aquesta tarda a la sala La Nau de Barcelona presentant el seu nou disc, Fràgil. Foto: Albert Capó

Guitarres crues sobreposades sobre melodies d’estrany poder captivador com a teló de fons sonor de lletres existencialistes que de tan personals acaben esdevenint universals. Ens van captivar quatre anys enrere amb Accidents (Bubota Records, 2017) i ara tampoc ens hem pogut resistir al seu segon llarg, Fràgil (BCore, 2021). Vam viatjar fins a Manacor per trobar-nos amb Joan Roig, el seu cantant, guitarrista i motor creatiu. Avui Saïm ens tornen la visita per actuar a la sala La Nau de Barcelona.

Quan va ser l’última vegada que vau tocar?
Una de les últimes va ser poc després del primer confinament. En una festa d’aniversari. El maig de 2020. Abans, ja hem d’anar el gener de 2020. Va ser a Palma. A una plaça. Una puta bogeria.

Per què?
Eren festes i va ploure moltíssim. Tothom estava arreplegat sota una carpa. Els amplis estaven xops. Allò podria haver petat per qualsevol banda. Va ser molt guai. Ja fa més d’un any. Un desastre.

Saïm no és el teu primer grup.
Jo abans de Saïm tenia un grup que es deia Shenobi. Era un projecte més orientat cap al hardcore de l’escola Fugazi. Va arribar un moment que volia fer altres històries. Va ser així com amb en Gabri (Díaz), el bateria de Shenobi, i un amic seu de Palma, l’Alberto, ens vam posar a fer temes.

Eren els inicis de Saïm.
D’això farà set o vuit anys, però ho vaig deixar estar durant un temps. De sobte em vaig trobar amb un grup nou però tocant amb la mateixa gent de sempre.

Però ho vas reprendre.
I van anar passant un munt de gent de l’escena musical de Manacor, entre altres en Jorra (Santiago de Jorra i Gomorra). Fins quer va aparèixer en Dani (Gómez) a la bateria i després la seva germana Natàlia al baix. És la formació que hem mantingut fins ara.

I si tirem encara una mica més enrere, com entres en contacte amb el món del hardcore i el punk?
A Palma hi havia una botiga, que ja no existeix com a botiga però sí com a segell discogràfic: Runnaway Records. Allà vaig descobrir tota la música que em va acabar influenciant. Primer grups com Nirvana i Soundgarden, després bandes de hardcore melòdic com NOFX Satanic Surfers. Comprar discos era com fer tastets a cegues: et guiaves per les recomanacions de la gent de la botiga, per si t’agradava la portada o pel segell que el publicava. A voltes l’encertaves, d’altres compraves discos que eren veritables porqueries.

Descobrir grups tenia alguna cosa de màgic.
Justament ara falta això del descobrir. Ara no descobreixes grups, te’ls tiren a la cara. Ja no hi ha secrets, ho tens tot a Spotify i abans no et compres el disc, si és que el compres, ja l’has escoltat un miler de vegades.

Quin va ser el disc que ho va canviar tot?
Aleshores vivia a Barcelona, on estava estudiant. Un company de la carrera era molt fan de Fugazi. Ja els coneixia, però no m’agradaven. En aquell moment van passar a ser dels meus favorits. També va ser ell qui em va descobrir Jawbox Jawbreaker. Em va esclatar el cap. Amb ells vaig descobrir que musicalment el hardcore podia ser un estil molt més complex i creatiu. Després van venir els Aina i va ser la revelació definitiva.

La seva influència en Saïm és evident.
Ells i tota la resta de bandes de BCore. Per això publicar aquest nou disc amb ells ha estat com fer realitat un somni. Aina son uns referents absoluts. I encara ho eren més amb Shenobi. Recordo veure’ls en concerts en què no érem més de 10 persones.

Shenobi cantàveu en anglès, però Saïm vau ser una de les primeres bandes de post hardocre de cantar en català.
Va ser un gran canvi. En aquella època m’agradaven molt Antònia Font. Em flipaven les lletres de Joan Miquel Oliver.

Saïm. Foto: Josep Castejón
Saïm, posthardcore fràgil des de Mallorca. Foto: Josep Castejón

Tots els grups balears que heu vingut darrere, sigui de l’estil que sigui, els citeu com a referents.
Al principi no els vaig fer gaire casa, em semblaven un grup de revetlla, però a partir de Batiscafo Katiuscas (DiscMedi, 2006), que el trobo un disc excepcional, es van tornar més experimentals i em van començar a interessar. De fet, crec que no els vaig veure mai en directe.

Vau debutar amb Accidents, ja una referència ineludible si parlem de posthardcore facturat a casa nostra.
Va ser un elapé de vuit temes, però en realitat havien de ser 11. Va passar que només vaig escriure vuit lletres i així es va quedar.

I ja.
Era una època en què anava molt saturat. Va quedar un EP llarg o un elapé curt. Quatre temes per cara i, sí, ja està (riures).

I les tres cançons que van quedar sense lletra les heu recuperat per a Fràgil.
No! Vam gravar el disc als estudis Favela amb Michael Mesquida i Pep Toni Ferrer d’Oliva Trencada i allà es van quedar. Deuen ser en un disc dur. Sigui com vulgui, va ser una experiència molt maca. Va ser la primera gravació de la formació definitiva de Saïm.

Hem hagut d’esperar quatre anys llargs per tornar a saber de vosaltres.
Aquest disc es podria dir Més accidents, perquè ens ha passat de tot.

Començant per una pandèmia mundial.
El disc el vam començar a gravar l’estiu de 2019. Vam gravar tota la part instrumental, però aleshores vaig patir una infecció que m’impedia parlar.

Molt menys cantar.
Una vegada em vaig recuperar i ja tenia totes les lletres terminades, va esclatar la pandèmia per coronavirus. En aquest disc tot s’ha anat posposant. Vaig gravar les veus gairebé un any després de gravar la música.

Deu ser una sensació molt estranya.
Jo ara canviaria moltes coses. De fet, ja tinc material nou com per començar a fer un altre disc. Contràriament, tenim un disc nou que ens sembla antic que difícilment podem presentar en directe. Tot és com a destemps. Ens hem d’adaptar, però, a aquesta nova normalitat.


Avui dia tot és… Fràgil.
I d’aquí el títol del disc. És la fragilitat de la vida. Adonar-nos que no som gaire cosa. Que un dia hi som i l’endemà no. De fet, el pas del temps és un tema recurrent a les meves cançons. M’obsessiona una mica el que deixem enrere, on som, el que vindrà… Sempre estic entre la nostàlgia i l’ansietat.

Què t’impulsa a fer música?
És el meu espai de llibertat. Per les rutines del dia a dia em costa molt trobar el moment per pillar la guitarra i posar-me a compondre, però sempre acaba arribant un instant en què ho necessito de veres i em refugio en la música.

Més enllà del grup, ets professor d’institut.
Sóc profe de plàstica d’ESO i batxillerat. Faig classes a nois i noies d’entre 13 i 18 anys.

Saben que tens un grup?
Mai els ho he explicat, em fa vergonya. A més, ells estan en una altra moguda. Difícilment saben qui son Ramones. I no ho dic com una queixa, simplement escolten altres coses.

Què has descobert tu a través dels teus alumnes.
Una de les artistes que m’han descobert ha estat Billie Eilish. També molts artistes de trap, un gènere amb què hi ha figures que m’agraden molt i d’altres que directament no entenc. Em veuen com un boomer viejuno que es passa el dia escoltant Beatles i Rolling Stones (riu).

Quin és el teu somni amb Saïm?
Fer una gira amb la furgo de dues o tres setmanes i no perdre pasta. Aquest és el meu somni.

Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Albert Capó i Josep Castejón

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *