Joan Colomo. Drama King

Qui sembra la tristesa, no té per què recollir-ne cançons tristes. Joan Colomo se sap habitant d’un planeta que col·lapsa i d’un cap ple d’inseguretats, però no per això perdrà les ganes de viure. Que no us enganyin, el seu setè disc no és només trist.

És Disc trist (Bcore, 2021) el disc que t’has fet més tu sol? Ha sigut volgudament o accidentada?

Fer-los, sempre me’ls faig bastant jo, sempre hi ha un bateria, uns teclats del Guille, el Xavi fent alguna cosa, però els discos sempre me’ls intento gravar jo. Però en aquest volia, a més, mesclar-lo, i va coincidir que just el 6 de març del 2020 vam anar a gravar les bateries i després em vaig endur el disc dur amb les gravacions a casa i el 14 de març ens van tancar a tots. Llavors, vaig estar a casa fent el disco, gravant pistes durant el confinament.

És un disc limitat pels trastos que tenies a casa, no?

La majoria de pistes estan fetes amb el que tinc a casa, que és el que vaig fer servir. De fet, va donar la casualitat que tenia una guitarra amb unes cordes no massa rovellades, un baix, un tecladillo i amb això ho vaig gravar tot. També, com que estàvem allà confinats, de cop apareixen les nenes a l’habitació on gravo i també les faig sortir en algun moment.

A “Cançó de la por”, on llistes moltes de les pors que tens, no hi ha la por a repetir-se després de set discos, titllar el disc de ‘trist’ és una declaració d’intencions en aquest sentit? Et saps trist i no cal amagar-ho?

Avui, en una altra entrevista em deien que tal cançó podia portar-te a un altre tema del segon disc, de links n’hi ha i això demostra que hi ha una certa no-evolució (riu). Però ja ho tinc assumit, a mi el que m’agradaria és, com a mínim, anar millorant alguna cosa. Sóc conscient que no puc fer un canvi radical o una troballa impressionant, però tampoc em fa res tenir el meu discurs. Faig cançons molt curtes i, en realitat, totes poden ser un trosset d’una cosa més llarga que és el meu discurs.

És que portes més de 20 anys traient discos amb grups o en solitari. En perspectiva, com veus la teva discografia prèvia a Joan Colomo?

No hi penso massa en això, però sí que a vegades escoltant temes de Zeidun o de La Célula (Durmiente), penso que ens ho curràvem molt més abans. I d’altra banda, també penso que hi ha cançons que les he tornat a fer 20 anys després, pels acords. Llavors no sabies què estaves fent i ara te n’adones que són els que fas servir per a tal cançó. De totes maneres, com diu una de les cançons del disc: Tot el teu llegat s’enfonsarà en el mar. Al final, els formats en els quals escoltem música, d’aquí 100 anys estaran obsolets i tot aquest llegat no quedarà enlloc.

Joan Colomo fent una bona ganyota

El teu llegat més imminent són les dues filles que tens, més enllà d’afegir-les al disc, com ha influït la seva manera d’entendre la música en l’àlbum?

Realment, quan són petites, tu tens el poder d’anar-els-hi inculcant coses. Ahir, per exemple, es va morir en Franco Battiato i a l’Alma, que canta vàries cançons d’ell, li vaig dir que s’havia mort i em diu: “Bueno, no pasa nada, porque las canciones estan grabadas”.

Al contrari del que deies del llegat.

Realment sí que hi ha un llegat. Però sí, sí que és veritat que la banda sonora de Frozen 2 és una de les principals influències d’aquest darrer any (riu). El punt infantil que tens a l’hora de dir les coses no te l’han donat elles, això ja ho tenies.

És perquè el missatge arribi més?

No ho acabo de tenir clar, crec que no és buscat, és la manera que tinc de fer-ho. Però, per exemple, abans parlava de la cançó d’”El Bernat i la Maria”, que és com una cançó infantil, va dient “el dilluns …, el dimarts…..”, com “La masovera”, en aquest cas sí que la vaig fer amb aquesta cançó com a referència principal. També el pop ajuda a fer el missatge més clar i a comunicar millor el que es vol dir.

Vas tirar per la cançó popular per això, també?

Sí, és que et poses a escoltar les cançons que fèiem abans i eren súperrebuscades, amb mil parts, ara un tros curt, ara un tros llarg. El que em fascina del pop és la capacitat que tenen les cançons de, amb una sola frase, dir molt. Amb una sola frase la cançó ja és un univers i em mola aquest rotllo d’anar a la síntesi, crec que cada cop ho faig més: em lio menys.

Potser has après a ser clar, però el negativisme mai acaba de marxar. La de “Currículum”, més aviat és un anticurrículum.

No sé qui em deia, del rotllo: “Joder, però quin drama, no?”; i jo li deia: “No, si duc 40 anys amb el drama, per mi ja no és cap drama”. A més, juro que m’esforço per intentar millorar certs apartats de la meva vida, però no… (riu).

De totes maneres, també és dels discos on menys exposes les teves penes, en moltes cançons sembla que no hi siguis de cos present, que només siguis el missatger.

M’agrada que em diguis això, perquè realment el que sempre em ratlla de les cançons és aquest rotllo del “yo, yo, yo, yo”, saps? Sempre la teva visió… M’encantaria poder escriure i inventar-me històries. Potser sí que hi ha alguna cosa inconscient en el fet que no sigui jo, sinó que pugui ser tothom.

Tu et prepares el concepte dels discos i el discurs per les entrevistes?

El que em passa sempre és que quan arriba el moment de les entrevistes penso: “Ostres, podria haver reflexionat una mica més sobre el tema, per tenir una resposta pensada”. Però a la que fas unes quantes entrevistes, les mateixes preguntes que et fan les connectes amb respostes anteriors.

Però notes com cada vegada els teus discos van quedant més ben tancats? Aquest últim és un disc temàtic sobre com sortir de la tristesa, no?

Sí que és veritat que en els darrers discos que he fet, començo a fer les cançons i quan veig que van cap a un costat, intento que les que venen després també tinguin el mateix rollo. El que no me n’havia adonat amb Disc trist és que la clau de tot plegat és l’esperança i el dret a ser feliç, malgrat la tristesa. Potser m’he forçat a posar aquest discurs perquè vull ser optimista, en comptes de pessimista tota l’estona, però és que el que veia quan el feia era que era un disc trist, i ara veig que el missatge més important és el de dir: ‘malgrat tot, passem-ho bé’. D’això no n’era massa conscient, ho he vist amb les entrevistes.

Joan Colomo rient

Com has viscut les lletres aquest cop? Encara les pateixes tant?

Segueixo sense ensenyar-les a ningú fins que el disc està acabat, i és un problema perquè faig tope de faltes i cagades que ja no sóc a temps de corregir. Però és que em fa molta vergonya ensenyar-les. Lo guai seria des d’un primer moment tenir gent de confiança perquè et doni la seva impressió i anar canviant i millorant. De totes maneres, és veritat que en aquest disc he tingut més temps per pensar en les lletres, amb la pandèmia i en endarrerir la sortida, he pogut prendre-m’ho amb una mica més de calma i, en aquest sentit, n’estic una mica més content. Però segueixo sense trobar la fórmula per escriure, no tinc un mètode, no llegeixo, sóc un desastre.

Tornant a “Currículum”, on et fueteges cantant els teus defectes, et canvia el fet de tenir filles en com et mostres o dius les coses?

No, que va. De fet, em resulta impossible amagar el que sóc amb elles i això els hi veus, perquè la canalla és un reflex de tu, tots els teus defectes els xuclen. Potser sí que amb elles hi ha un moment que has d’intentar dissimular perquè estàs intentant educar en l’ordre, però la manera més efectiva d’educar és amb l’exemple, i si tu no en dones, no hi ha res a fer.

Escoltava un podcast on parlaven de Rage Against The Machine com un grup polític i pamfletari, deien que ara aquest tipus de grups no existien, que el mainstream ha assumit el discurs esquerranós. La teva música, però, a vegades la veig pamfletària, tu com la consideres? És dolent que ho sigui?

Crec que bastant, ja amb els grups que teníem de hardcore, érem un puto pamfleto. D’altra banda, avui en dia això està mal vist, és estrany perquè també està mal vist ser liberal, però tothom ho és. Sempre dic que la cançó “Salvem el planeta!” és molt green washing. Ara sembla que hagis de tenir certa postura perquè és el que queda bé.

Potser queda bé, però també és el que et queda, no? Dir el que penses i com ho penses.

Sí, després hi ha el problema, però, com amb els Rage Against the Machine, que quan un eslògan es converteix en una cançó, això fa que tot segueixi igual. Al final, per molt que cantem cançons ecologistes, tot segueix igual, i potser això és pitjor, perquè fa que et sentis bé amb tu mateix mentre res no canvia.

Tu des de la música has vist que poguessis generar alguna mena de canvi?

Crec que la música pot acompanyar certs moviments, però no sé si canvia res. El que fa la música és connectar a diferents persones que poden pensar el mateix, però el debat del poder transformador de l’art el veig molt complicat. (riu).

Oooommmmm
Text: Marcel Pujols / Fotos: Óscar Fernández Orengo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *