Enric López: “Tothom som fràgils en un moment donat i no per això som menys”

L’Enric López ha estat bateria molts anys de diferents formacions i ara s’ha llençat al buit per debutar en solitari amb el disc Fràgil (autoeditat, 2021), on compon i canta en primera persona, tot reivindicant que la fragilitat ens atrapa a tots en un moment de la vida i no és res dolent.

Quan va entrar a la teva vida la música?

Des dels tretze anys, on ja apallissava a tothom picant amb mans i baquetes per a tot arreu.

Quins referents tens?

Molt eclèctics, des de The New Raemon, Ivan Ferreiro, McEnroe, Ferran Palau, Pau Vallvé o Joan Miquel Oliver passant per Tame Impala, Andy Shauf, Alexi Murdoch

Després de formar part de la banda Cuñados Violentos o PinkPoni, entre altres, com ha estat que t’has decidit a fer el primer àlbum en solitari

Sempre he format part activa en la producció de les bandes on he estat membre, però mai m’havia plantejat seriosament la composició en primera persona, la dissolució de l’últim projecte (PinkPoni) em va generar un buit que m’ha empès a iniciar aquesta aventura.

Que tal l’estrena saltant de bateria a cantant i compositor amb temes propis?

Molt emocionant, és canviar el punt de vista, exposar-te més i alhora suportar una pressió més gran amb tu mateix.

El disc Fràgil és molt introspectiu?

Una mica, no d’una manera premeditada, però és cert que en el procés de creació van aparèixer emocions vitals i introspectives.

Ha estat a causa de la crisi de la COVID-19 i el confinament?

No, ja ho portava a dintre tot això… (riures) el confinament va ajudar a refermar-me en les idees.

Per això la fragilitat?

La fragilitat era un concepte que ja formava part del meu pensament, m’he trobat en situacions a la vida on mostrar-se fràgil era una debilitat i volia reivindicar que tothom en un moment donat som fràgil i no per això som menys.

Se cerca de curar-se amb el passat d’un mateix?

No hi ha res buscat, simplement vaig deixar fluir sense massa limitacions.

Primer el vas treure en digital a finals d’any passat i ara en físic –vinil- per què aquest lapse de temps?

Després d’un any tan distòpic i de cansament emocional per tothom em venia de gust no esperar més a treure’l i acabar l’any amb aquest autoregal per a mi i els meus, l’edició en vinil requeria una espera i vaig decidir no esperar.

Un altre món teu és el disseny. Creus que encara té sentit amb tot en línia tot i haver fet el vinil?

I tant, mai és tard, em venia molt de gust editar aquest treball en vinil, un vinil és un objecte que va més enllà de la mateixa música i jo com a dissenyador valoro molt aquestes coses.

Quin és el motiu de tenir alguns temes en castellà i altres en català? Va sorgir així?

Tal qual, vivim en un país on les dues llengües conviuen al carrer i tot que la meva llengua de vida és el català no puc oblidar que la materna fins als setze anys va ser el castellà, hi ha lletres que connectaven amb moments d’aquesta època i vaig decidir deixar-ho així.

 

Hi haurà segon disc en solitari o tornaràs a tocar en banda?

Espero que si, però no descarto en cap cas, que “acotxat” amb una banda estable, sóc home de banda.

De totes maneres, hi ha hagut banda en aquest disc. Quin ha estat el teu equip?

He tingut la sort de comptar amb excel·lents músics, en primer lloc i principal he comptat amb el Raul Juan amb qui he treballat la producció, ell ha posat la màgia de les guitarres i l’electrònica, al baix ha estat impecable el Jose Robisco i a la bateria un geni de la sensibilitat com ha estat l’Aleix Bou.

Hi haurà directe d’aquest Enric López en solitari?

Sí, per descomptat, ja estem preparant el directe.

I el futur musicalment com el veus ara que t’has estrenat amb noms i cognoms?

Interessant i motivador.

Podries dir “Sin miedo a caer”?

Puc… (riures)

Text: Joan Vendrell Gannau / Foto: Calafell Lafoto

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *