Els Catarres: “El que mola més dels grups sovint està més amagat”

Després d’un llarg silenci, Els Catarres presenten un nou treball d’estudi: Diamants (Halley Records, 2022). Un disc amb el qual asseguren haver experimentat amb diferents recursos per aportar un toc innovador a la seva proposta.

Heu tornat a escoltar el disc? Quines sensacions heu tingut?

Jan: No i a mi em passa molt això. Els discos porten tant temps de creació que al final acabes cremadíssim de les cançons. Ara, quan les tornem a tocar pels concerts, em tornaran a motivar. L’últim cop que les vaig sentir va ser per decidir el tracklist i vaig dir, ja està.

Eric: Sí que l’he tornat a sentir. Acabes una mica cansat, però és normal si l’escoltes vint-i-cinc mil vegades amb totes les seves possibles versions. 

Ha estat diferent el procés de gravació respecte als treballs anteriors?

E: En aquest disc hem tingut molt més temps. Primer l’havíem de fer perquè sortís el 2021 i amb la pandèmia vam dir que no sortiria perquè no teníem temps de gravar-lo, estàvem confinats i no sabíem si podríem fer concerts. Per tant, el vam passar al 2022. Aquest disc s’ha cuinat amb dos anys. Jo crec que es nota que hi ha molta més producció, pel simple fet de l’avorriment. Com sabíem que teníem un any, teníem més temps per provar. Això fa que cada cop investiguis molt més perquè no tens la pressió d’haver d’entregar un treball en una època determinada. Jo crec que es nota molt amb cançons que hem jugat amb ritmes que no havíem jugat mai amb sons i instruments, com els sintetitzadors o autotunes en la veu de l’Eric. Ha sorgit d’això, quan tens més temps per fer les coses tens més temps per entretenir-te buscant els detalls. Penso que és un disc de diverses escoltes.

D’on surt l’experimentació amb aquests nous sons i estils?

J: En aquest disc hem jugat amb ritmes que no havíem utilitzat mai en cap cançó. Sempre volem que cada cançó tingui la seva personalitat i no s’assembli a altres, si no sempre estaríem fent ‘Jennifer’ a cada disc. Estem molt obsessionats en què si hi ha recursos que ja hem fet servir, ens avorreixen. Això fa que cada disc soni diferent i quan s’acabin Els Catarres i miris la discografia, diguis: “Quina evolució més guai”. 

Vaig llegir un comentari que deia: ‘On estan Els Catarres amb tirants cantant Jennifer’. És necessari evolucionar i fer coses noves?

Eric: És una visió molt personal. S’ha de canviar, també hi ha grups que no canvien i també està bé. Al final el que mola és que tothom fa el que vol i si a tu t’agrada el teu estil i el tens ben trobat. És una elecció personal. En Jan i jo ja portàvem fent grups d’estils diferents molts anys i Els Catarres era un altre. De cop va funcionar, però no era el format el que funcionava sinó les cançons i com les vestim. Si en aquell moment les vestíem de folk perquè no teníem recursos, era la forma que teníem de moure’ns. Després vam dir, podem fer festes majors, ampliem el format i fem-ho diferent. Durant els anys hem anat canviant, però per una voluntat i inquietud personal que ens ha portat aquí, no és com hem de canviar per negoci. Sempre hem volgut canviar per provar diferents coses i ens ha molat experimentar.

Un dels temes més diferencials que trobem al disc és ‘La solució’. Quan va néixer? 

E: Aquest tema és molt estrany perquè és un 5/4 que és un tempo que no acostuma a ser gaire de pop i com nosaltres no som músics professionals en el sentit d’estudi sempre ens havia costat trobar-li un rollo. La teníem de feia molts anys, des de l’institut teníem aquest riff, però no li sabíem aplicar una melodia. Com que vam tenir tant temps vam provar fins que vam trobar un ritme que encaixava que era aquesta mena de pseudo-trap, trap raro. Amb una lletra que era molt honesta que era tornar cap a casa i aquesta combinació ens agradava. 

J: Era el que dèiem abans. En el moment que tens temps per investigar surten coses noves. Si haguéssim començat directament el disc, no hauríem tingut temps per començar a provar aquestes coses. 

Quin procés seguiu per seleccionar els temes que es queden fora?

E: Sí que teníem la premissa que tot havia de sonar diferent. Les cançons que s’han quedat fora és perquè les volem fer amb col·laboracions i les volem treure més endavant. Després hi ha d’altres que no estem segurs que fossin prou bones o que no ens acabàvem d’entusiasmar.

No heu volgut fer cap col·laboració al disc?

J: La veritat és que va sorgir cap al final del disc. Hem gravat per tandes i quan ja les vam tenir acabades, va sortir la idea de fer alguna col·laboració. Algunes ja les hem gravat però no han entrat al disc. Això requereix mesos i vam anar tard. Estem fent cançons amb altres grups també. El que ens passa és que com tenim tantes ganes de tocar, estem dient que sí a tot. Tot el que sigui fer música, endavant. 

Quin és el tema què sentiu que més us representa? 

E: Per mi, com a músic, ‘Diamants’. No crec que sigui la millor cançó ni la que agradi més, però la pots escoltar deu cops i anar descobrint coses. Estan currats tots els chorus i sons. A nivell de producció és la millor.

En el vostre Spotify teniu una llista de les cançons menys escoltades. Actualment, només s’escolten els hits i prou…?

E: Això s’ha d’actualitzar! Era la conya per trobar coses que no t’esperes.

J: Actualment, amb Spotify tendim a escoltar les quatre cançons més escoltades i si et mola molt el grup, comences a investigar. És un error perquè al final el que mola més dels grups sovint està més amagat. A cadascú li parlen les cançons diferents. Val la pena investigar. Aquest disc té molt d’això, potser no té un hit com els altres però té temes amb un tractament molt diferent, amb moltes possibilitats i molts moments.

I a nivell de directe, quins canvis heu fet?

E: Ara venim de mirar l’escenografia i serà molt guai. Els músics són els mateixos. El que canviarà més serà quins instruments toquem. Hi haurà més presència d’en Jan tocant el piano, li tocarà ficar-se les piles per aquí. A cada gira li donem un instrument més. També portarem sintetitzadors en directe. Amb el format de banda que hem trobat estem molt contents.

Text: Esther Bonjorn / Fotos: Arxiu Grup