El Noi de Tona: “És molt més honest que et parli d’estornells o cassoles al foc, que de feixos de bitllets”

Kebab i sushi. Això pot ser el 60% de la precària dieta d’un estudiant que viu independitzat, juntament amb pasta, pizza i arrós (depenent de les alçades de més que estiguem). També és el nou single que s’han marcat el Noi de Tona, Spxxn P i Scotty DK. El Noi de Tona és una de les veus més interessants del panorama de la música urbana underground actual. Parlem amb ell dels seus orígens com a artista, del seu projecte i del seu disc No n’hi ha per tant.

En el disc hi ha una essència clàssica de hip-hop.

Jo vinc d’això. Jo vaig començar amb catorze-quinze anys. Nosaltres venim de l’època de Mpc 60 i J Illa. Tota aquesta onda a mi em frapa.

Es nota.

Venim molt de samplejar d’aquesta manera. Era un acte de valentia, en aquell moment començar a rapejar en català a l’època on hi havia adversaris i el Gato Qiman. La gent aleshores rapejava en castellà. Amb els col·legues un dia un va comprar uns plats i uns discos de batalla del Dj Qbert i van començar a fer scratch. Jo havia consumit més rap francès i americà que rap autòcton espanyol.

No som conscients del rap que hi ha.

Quimera és el millor disc de hip-hop en espanyol. A nivell de purisme de rap és el millor. El ritme, els baixos, la manera de rapejar. Unes bones skills, la manera de treballar com suau però transmetien una onda d’empoderament. A vegades escolto les frases de Quimera i penso que avui dia no es podrien dir perquè són políticament incorrectes.

Els altres que també ho van petar van ser ‘7 notas 7 colores’.

És un ídol. És pur flow i el rap és molt d’això. Quan vaig començar era escola del Vallès i era això Juan Solo, Juan Profundo, Tremendo Menda. El Vallès és la gran cantera, és com Torrejón a Madrid. Gran pueblo també. Nosaltres, cantàvem amb la IZAH. Els Fast Boo són productors i formaven part del grup. A més, rapejaven tots. En aquell moment fèiem un producte que si ara l’escoltes amb retrospectiva dius està bé, però no teníem els recursos que tenen avui els xavals. Avui és molt més fàcil saber que has de fer una nota de premsa o seguir tots els passos que has de seguir. Saber que has de tenir un bon productor, un bon màster, etc. Nosaltres penjàvem la maqueta i si tenies sort que els de HH Groups l’escoltava i la posicionava perquè sones més, o tenies això o no eres ningú. Teníem potencial, jo recordo sonar setmanes de programes sense tenir ni una estructura de comunicació, ni management, ni res. Era una qüestió d’atzar que donessis amb els contactes idonis. En aquella època fumaven molts porros i això també fa tancar-te, per divagar estan molt bé però per concretar són fatals. Això també són passos que has de fer, no és que no facis res amb el rap és que ni lligaràs i si ho fas serà amb algú que vigila.

El Noi de Tona va estrenar el seu primer treball a principis de l’any passat

Com va anar avançant el projecte?

Aguita Fresca es va separar i jo vaig començar a fer els meus projectes. Un dia em vaig cansar de rapejar en castellà. A casa meva parlava amb mon pare en castellà i amb ma mare en català i crec que li dec molt més a ella. La relació amb el meu pare està separada per quatre o cinc generacions i clarament no som iguals. Jo vaig començar a escriure en català i de cop vaig descobrir que era molt més afí al que jo soc i que anava molt més endins. Des de la meva òptica, el castellà té una cosa molt solemne d’esdrúixoles. En cavi, el català té més planes i agudes, això em permetia molt més aproximar-me als flows que m’agradaven i a traduir millor el que tenia al meu cap. Vaig començar molt tímidament, jo era Beat Maker no productor. També em gravava els vídeos a casa, que els penjava a Facebook i tenien una mica de ressò. En el panorama underground de Barcelona ens coneixíem tots. Hi ha molta gent que avui està referenciada que no forma part del món underground. Tots érem família i anàvem creixent. La seguretat en mi mateix m’ha ajudat a evolucionar. El treball personal perquè les coses funcionin és essencial per dir què has vingut a dir i fer. Hi ha codis d’avui dia que no són afins respecte al missatge. Jo no puc parlar de drogues, barcos i putes, però sí que et puc parlar de bolets, de minerals, d’un fricandó…

Em sembla molt interessant com has introduït això a l’imaginari.

És ser fidel a un mateix. Seria pretensiós si jo et parlés de feixos de bitllets, és molt més honest que jo et parli de fogons, estornells, cassoles al foc que són coses que a mi m’encanten.

D’on ve aquesta afició per la gastronomia?

Jo soc cuiner. La gent potser ho té romantitzat però és una professió molt esclava. Jo arribava a casa i necessitava el meu espai per fer música, si a mi em treuen fer música em moro demà. A mi els mesos que vam estar confinats em van donar aquesta llibertat per acabar de pensar en què volia. Jo he tingut molta sort que el Martí ha confiat en mi des de l’amor artístic i d’amistat. Quan vam començar a rapejar ens coneixíem ell era de Rubí i jo de Sant Cugat.

Vas ser autodidacta?

Sí, de fet jo vaig estudiar Jardineria. Després me’n vaig anar a fer el camí de Santiago i allà vaig tenir una revelació. No puc dir que m’he guanyat la vida amb el rap llevat de temporades puntuals i coses que m’han pagat. Quan vaig tornar volia treballar de cuiner i a les tres setmanes ho vaig fer. El món laboral sí que m’ha ensenyat que si tens insistència i passió pel que vols pots aconseguir-ho i després ja veus el que et trobaràs. Amb la música passa igual, jo tenia un tema que notava que li faltava més i li vaig dir al Martí, va ser el tema de Solstici de Primavera. Vam pillar la Pepa Maca que és la primera sardana gravada amb la qual es va fer un disc. L’any 51 es va gravar la Pepa Maca, és l’origen del primer recording de sardana de la història.

Està bé recuperar les tradicions també.

És un homenatge. Soc un privilegiat de poder-ho explicar. Me’n recordo que a un poble de l’Empordà, a Monells hi ha un lloc que es diu la Pepa Maca i el logo és la portada del disc. Jo ho vaig descobrir, volia samplejar-ho i poder-ho mostrar. Per què els xavals d’avui dia no podem fer música urbana o indie sense tenir totes aquestes referències de cultura. La cultura ens guia, ens diu cap on anem. El Martí i jo estàvem dinant, me’n recordo que em va dir que el que havíem fet era interessant i em va dir que faríem un disc. A Rubí vam començar a gravar ‘Comarques’, ‘Cadernera’ i ‘Mar’. Va ser un disc que va passar per la pandèmia, com el tema de Gàbies amb Sr. Chen que forma part d’aquestes setze cançons que hem gravat en dos anys.

Aquesta és la llibertat que viviu. Feu el que voleu.

Hi ha una voluntat també de professionalitzar-me. Jo vaig néixer l’any 87 i no és una casualitat. Clar, em va venir el rap d’ Eminem. Estava sent la Golden era del hip-hop i jo no ho sabia. Per mi és casualitat que hagi topat amb el rap, però el que no és casualitat és que sigui comunicador, és el que jo soc. El rap sí que és una casualitat, si hagués nascut l’any 45, estaria fent rock psicodèlic dels seixanta. Al final jo m’he trobat amb el hip-hop, però puc estar col·laborant amb Jo Jet i Maria Ribot com amb el Sr. Chen.

En molts dels teus temes queda impregnat el segell del productor.

Sense el Martí és impossible que estigués aquest disc aquí. Hi hauria una altra cosa. Ara estem treballant amb Myoboku. També amb Jo Jet Maria i Ribot, a mi em treu de la meva zona de confort però ho faig i m’ajuda a expandir els meus horitzons, com interdisciplinari. El fet de treballar amb el Martí m’ajuda a fer créixer la meva imaginació. El meu trànsit del català al castellà em va ajudar a trencar amb allò que m’havien imposat. Qüestionar-te i contradir-te a vegades és saníssim, canviar és valuós i sobretot, atrevir-se a contradir-se. La contradicció pot ser un valor. Vivim en un món on és tot molt etiquetable, si ets el raper vens del carrer. La meva música no és urbana, en tot cas podria dir que és més forestal, urbana o costumista. Per exemple, Arrested Development fan work songs com cançons d’estil africà, clar és hip-hop com The Roots. Totes les sigles venen de la cultura de l’Islam Americà que van amb el corbatí vermell vestits de negre, nació de l’islam. Hi ha un abecedari de lletres amb significats. Són gent que tenen claríssim d’on venen, perquè no hem de ser igual de conscients els catalans.

Així, d’on ve el teu nom.

El Josep Molera era un home bohemi de farandula. En aquella època hi havia tendència a fer famosos als personatges com la Moños, es va guanyar la vida fent de model del Ramon Cases i al final es va fer tan famós que es va convertir en una expressió. La meva mare moltes vegades m’ho deia i d’aquí la idea del nom. En aquell moment, jo no sabia que volia dir i després un dia un col·lega em va dir el que significava, m’encaixava a la perfecció amb els meus codis. He hagut de renunciar a molts amics que em feien sentir-me petit. Tots som artistes i tenim un potencial enorme. Crec que tothom ha de treballar el seu ecosistema vital.

I el títol del disc ‘No n’hi ha per tant’ d’on surt?

Jo tenia generat un nivell d’expectatives a l’hora de fer un disc molt alt. El que més m’agrada de la música és fer-la, tot el que toca després és currar. Jo em vaig trobar amb contractes que no m’esperava, al final vivim tan hypejats per les xarxes socials. El talent està a tot arreu, l’important és picar pedra, res és inassolible. La impermeabilitat en l’àmbit humà és el que fa estancar-te, si jo m’hagués quedat a casa meva i no m’hagués atrevit a fer res seguiria exactament igual.

Has dit que no alguna vegada?

He hagut de dir que no a coses. Podria estar en un segell, però he preferit fer-ho self made encara que hagi de treballar més. Gràcies a Lax’n’Busto, Sopa de Cabra, els Pets, som el que som gràcies a ells, a totes les bandes dels noranta en general.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Sergi Alcázar