Dani Nel·lo: “Quan entres a l’estudi és com entrar l’Enterprise de Star Trek i allà no existeix res més que la música”

Dani Nel·lo torna amb els Mambo Jambo i el seu elapé Exotic Rendezvous (Buenritmo, 2021) que ell mateix produeix, portar-nos a la música instrumental aquell exotisme de terres llunyanes. La seva veu és el saxo i que la seva passió per la música el porta des de la producció a ferne divulgació.

Tot va començar amb Los Rebeldes cap a l’any 1985?

Jo vaig debutar professionalment el 5 de maig de 1985. Tenia disset anys, ja havia fet col·laboracions amb ells, però aquell dia va ser el bolo a l’Studio 54. Vaig començar fent pocs temes, perquè jo era el petit de la banda, i a poc a poc vaig entrar en aquesta vida del directe, rock’n’roll, fer gira i discs. Allà vaig aprendre a créixer musicalment.

Que et quedes d’aquella època amb Los Rebeldes ?

Va ser una etapa crucial per a mi, no només per la música, sinó per la indústria d’aquell moment, que era diferent, i és una època que recordo amb molta felicitat. Era quan es venien mils de discs.

I després?

Cap al 1989, vaig començar a tocar blues i R&B aquí als clubs de Barcelona, amb els col·lectius d’aquest tipus de música que hi havia a la ciutat, coneixent una altra realitat musical, descobrint el món dels clubs, tocant amb els pioners del blues com Amadeu Casas, August Tharrats, Big Mama Montse

Alguna banda pròpia?

El 1998 vaig fundar la formació Nel·lo i la banda del Zoco, que era una proposta meva cantant en castellà amb temes propis, mentre seguia fent la música instrumental, la qual vaig decidir que seria al que em dedicaria a partir del 2002.

Vas deixar de cantar?

Cantar està molt bé, però jo m’identifico més amb el saxo, que és la meva veu. Vaig decidir que m’identifico més amb el seu so, amb el meu vocabulari, que he fet de forma autodidàctica, escoltant discs i la gent que m’agradava, fent un llenguatge propi, millor o pitjor, però és el meu.

Així ets tu.

Em puc expressar i transmetre emocions. La cosa més bàsica de la música, crec, és transmetre emocions. Un intercanvi d’emocions entre el que toca i qui ho està escoltant.

I van arribar Mambo Jambo.

Sí, els vam fundar a partir del 2009. Va néixer en paral·lel amb el projecte Taboo a la Sala Apol·lo, al Paral·lel… (riures). Va anar molt bé perquè era una vegada al mes, llavors anàvem preparant repertoris diferents, i allà vam trobar una manera de fer el directe de música instrumental amb aquella formació de quartet: Ivan Kovacevic, Anton Jarl i llavors hi havia Mario Cobo.

Retrat del músic i saxofonista Dani Nel·lo.

Va funcionar?

Vam tenir la resposta ràpida de la gent i de tocar de seguida, sortint molts concerts, viatjant a Àustria, França, Mèxic…

L’estil de cabaret del clip ‘Exòtic’ va arribar amb el Taboo?

Sense treure mèrit al Taboo, l’amor per la varieté, el cabaret, l’entreteniment… anacrònic, ja fa molt de temps que el tinc, fins i tot, havia fet un espectacle que es deia ‘Estranyes Sensacions’, que hi havia una ballarina del ventre, el faquir… però sí, el Taboo, va ser una manera de treure tot això, que va anar molt bé i ens ho vam passar molt bé.

I amb això que en treus?

Que altres mons són possibles: que no tot ha de ser pop, rock, indie…, si tens una proposta, tu te la creus, és prou singular, personal…, no cal anar a gèneres que estan fets i més que fets, seguint la gran autopista de la indústria.

És difícil mantenir-se en el gènere instrumental?

Com dirien en català: Tot té el seu preu (riures). Em refereixo que fent aquest tipus de música saps que hi ha una sèrie de llocs que saps que no arribaràs mai. El món és com és. Per altra banda, hi ha una connexió directa. No necessites tornades, de lletres…, d’un cantant… el missatge nostre és la mateixa música, un llenguatge universal.

De fet, és molt fàcil de ser banda sonora, n’heu fet?

Sí, música per teatre. Hem fet més de catorze muntatges junts amb Carme Portaceli, també hem fet per pel·lícules o sèries. Sempre diuen que Mambo Jambo hauríem d’estar amb pel·lícules.

Jo me l’imagino amb molt tipus de pel·lícules.

Sí, la música instrumental té un poder molt abocador, pots fer que la gent s’imagini entrar en un món i, a més, cada u el seu, perquè és una cosa subjectiva.

En aquest darrer disc teniu un punt més exòtic que altres discs amb Mambo Jambo.

Nosaltres sempre hem basculat amb el R&B, el surf, una mica de jazz…, sempre tenim aquests ingredients, i potser l’exòtic era un ingredient que no havíem sumat a la recepta. El que hem intentat en aquest darrer disc és no repetir-nos, no fer els nostres mateixos clixés o camins. El temps de confinament i mesures ens ha donat molt de temps per treballar-ho.

Dit això, Mambo Jambo necessita molt el directe.

Tota música necessita el directe. Però amb aquesta situació, el que hem vist que un músic sense públic, no serveix de res. El directe no té preu. I el que tu dius, Mambo Jambo és una banda molt física, molt orgànica, ens lliurem molt en el directe. I aquesta negació a ell, ha estat una negació a nosaltres mateixos.

Precisament ‘Contra las cuerdas’ tracta d’això.

És una mica el sentiment que teníem amb la situació, sense culpar a ningú. Quan estàs contra les cordes, intentes defensar, sense caure en pànic i tornar al centre del ring com més aviat millor.

Vau gravar molts més temes dels que hi ha?

Més dels que surten. Una cosa bona del confinament és que es va compondre força i després, molt d’assaig, i clar, tenia una pila de temes per escollir, vint-i-set!, i d’aquests n’hem fet dotze. Ha estat una reducció de tot un temps de composició.

I com es compon?

Jo sempre dic que s’ha de sortir cada dia a pescar. Un dia pescaràs un ritme, un altre una melodia, i l’altre un tema més articulat. Això fa que el dia que vols treure alguna cosa, tens un calaix de sastre.

Llavors és el dia a dia.

Sempre anar fent. Un dia obres allò que vas gravar aquell dia i dius: merda és això?, això no val per res o… caram, això no està malament. Això sí, en el darrer LP, a la paleta hem tingut més colors per expressar-nos que en el passat.

Sobretot en l’exòtic.

Sí, amb tots els respectes pels clàssics d’aquest gènere: evoquem la utopia, els paradisos perduts, el món aquell de l’ideal. I nosaltres des del nostre so, hem fet una picada d’ullet a aquest món.

Retrat del músic i saxofonista Dani Nel·lo.

A part dels Mambo Jambo, hi ha Los Saxofonistas Salvajes.

Sí, són dos dics, volum u i dos, que són un homenatge a uns saxofonistes que al final dels anys quaranta van començar a posar les primeres pedres del R&B i del que seria més tard el rock’n’roll. Abans de la guitarra elèctrica, el saxo va ser un instrument clau, trencant barreres. Una llavor que ha durat fins als nostres dies. I el que nosaltres hem fet és aquesta tradició, sense fer revival, portant-ho al segle XXI.

I la teva faceta com a productor?

És una de les que més he gaudit els darrers tres, quatre anys. És una cosa que m’agrada molt, perquè quan entres a l’estudi és com entrar l’Enterprise de Star Trek i allà no existeix res més que la música.

I això per què?

Perquè no tinc aquesta pressió com a músic, pensant en els teus temes i com ho faré, sinó que algú et porta el seu material i tu l’endreces una mica, fent una mica d’intèrpret entre el compositor i l’oient.

T’agrada.

Hi ha tot un joc tècnic que m’interessa. He produït el darrer de Mambo Jambo, com és lògic, també l’anterior a aquest. També Rambalaya, que és una banda de Barcelona de la qual estigui enamorat, on hi és el bateria del Mambo Jambo, Anton Jarl, amb Jonathan Herrero, a la veu, amb què se te’n va l’olla. També Koko Jean & The Tonics, amb la cantant afroamericana, Miss Koko – Jean Davis, que és una passada. He produït diverses coses.

I el programa de ràdio.

Sí, Jazz Watusi, a ICat Fm. A mi sempre m’ha agradat compartir música, a dalt o a baix de l’escenari. Sóc del típic pesat que dic “has d’escoltar tal”. En els temps que fèiem CD’s o llistats de mixtape, m’hi passava molta estona. No és només intercanvi musical, sinó també emocional. I ara tinc una oportunitat de fer això durant quatre temporades i això aquest any ho complementaré…

Amb?

Una banda sonora interessant. Quan fa molts anys que estàs amb la música, està molt bé tenir diferents punts de vista. Jo crec que ens hem de diversificar. I seguiré fent aquesta aposta.

Com veus el futur?

La música és una necessitat humana des del paleolític inferior, i això seguirà essent així, passi el que passi, simplement va canviant de forma i no ens hem de posar mai les mans al cap per aquests canvis. Sempre n’hi ha: a la societat, a la manera de fer, a la tecnologia, la moral, l’ètica…, es tracta d’adaptar-se i anar fent. Si et fixes, a principis de segle XX, hi havia músics de Nova Orleans que no volien que els gravessin: que la meva música sona sense mi? No pas! Les coses canvien i el món digital ens han canviat moltes coses.

Però apostes per l’àlbum?

Sí, perquè l’àlbum són setanta minuts, amb el qual gaudeixes en els diferents formats, jo tinc K7, 45…, perquè més enllà d’això, ja desconnectes i la música és un mer fons, ja no estàs per ella, i el bo és poder-ne gaudir.

Text: Joan Vendrell Gannau / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta